Víctor Pallejà de Bustinza és arabista i islamòleg. Llicenciat en Filologia Àrab, format en Història de les Religions a la Universitat de la Sorbona, ha estat professor a diverses universitats, entre elles a la UPF. Entre les seves especialitats hi ha el sufisme i la filosofia medieval. És un coneixedor de l’Iran, país que ha visitat nombroses vegades i ha pogut recórrer a fons. Hi conversem, mentre continua el conflicte armat entre Teheran i Israel, perquè ens ajudi a desentrallar aquesta nació encara enigmàtica.    

Com interpreta l'operació Lleó Ascendent que ha llançat Israel contra l'Iran?
Hi ha moltes lectures possibles. Ara mateix, tenim sobre la taula el drama de Gaza. Podríem pensar que és una fugida endavant i, per altra banda, hi hauria la possibilitat que s’hagués valorat que ara hi ha la possibilitat de tirar endavant un projecte pensat per a més endavant. Es tractaria de reconfigurar el Proper Orient. Estem parlant d’un país molt gran. l’Iran té fronteres amb el Pakistan i tot l’Àsia Central.

El mateix nom, Ascendent, ja podria apuntar que l’ofensiva anirà a més?
Totes aquestes campanyes estan etiquetades amb conceptes bíblics, amb una simbologia i una lectura extremadament radical, farcida de la violència de fa entre disset i vint segles. 

Com creu que evolucionarà el conflicte?
Com ha passat en altres conflictes, el lideratge iranià intenta mostrar un perfil baix. Posat contra les cordes, però, ningú sap com pot ser la reacció a curt termini. A mig termini, crec que veurem l’alineament de l’Iran amb la Xina, que serà la gran potència nuclear que els pot recolzar per mantenir el seu statu quo. És el que feia Rússia fins ara, però Vladímir Putin es mou de manera ambivalent.

L’Iran, d’altra banda, intenta mantenir relació amb Europa i retornar als temps de l’acord nuclear amb el G8. Els iranians esperen amb candeletes fer negocis amb els europeus i guanyar-se una respectabilitat política. Aquesta situació humiliant en què se’ls vol posar els pot dur a pensar que la solució és la Xina. Aquesta és la gran qüestió.

Putin, que es presenta com a possible mediador, no té prou força per sortir com a gran valedor de l'Iran?
Per una banda no vol i per l’altra els iranians tampoc es volen veure massa associats a la qüestió ucraïnesa. L’Iran ja té prou problemes interns, bàsicament per l’estat de la seva economia.

Però han donat suport a Putin amb armes.
Han lliurat un material que se’ls ha demanat, però el tema dels drons és molt complicat i no diria que aquest material de guerra provingui essencialment de l’Iran.

No veu la Xina intervenint?
La Xina creu que no és el moment. Els seus moviments són molt menys visibles i les seves estratègies són a molt llarg termini.     

Creu que Donald Trump pot contribuir a resoldre algun dels problemes de l'Orient Mitjà?
Hem de veure si la seva capacitat resolutiva es tradueix en una millora o en un empitjorament. El que està clar és el canvi de llenguatge. Estem veient com les formes diplomàtiques que tenen gairebé 400 anys d’antiguitat estan sent bandejades completament. Des d’una visió europea és molt obscè que un líder nord-americà, en un encontre amb la premsa a l’avió, parli de manera desenfadada de la utilitat del magnicidi del líder iranià.

"Estem veient com les formes diplomàtiques de segles estan sent bandejades completament per parlar desenfadadament de matar algú"

En el cas de les intervencions estrangeres a l'Iran, s’ha passat de derrocar el primer ministre Mossadegh, els anys 50, a través d'un cop d'estat, amb les potències occidentals actuant entre bambolines, a parlar obertament de matar algú. Amb aquest tarannà difícilment es rebaixarà la tensió.

Vostè coneix bé el país. Com pot reaccionar l'Iran a afirmacions com les de Trump exigint rendició incondicional?
Serien unes declaracions que, en principi, tindrien la lògica de provocar l’Iran i que reaccionés treient foc pels queixals. No ho sabem. Cal observar també Turquia, que podria mimetitzar el comportament d’Israel de cara a les seves minories desafectes. Molts altres estats poden desitjar també la seva ració de violència desfermada. En aquests moments, la posició de les Nacions Unides i del que ha estat Europa, no només des del punt de vista econòmic i polític sinó cultural i de valors, el que podem dir els valors occidentals, passa a la història i entrem plenament en el mil·lenni que vam veure encetar amb els atacs a les Torres Bessones.    

Què podríem dir d'Ali Khamenei? 
Encarna una gerontocràcia d’aiatol·làs en un país que ha canviat molt, però que ha fet moltes maniobres possibilistes que l’han dut a sobreviure fins aquest moment, desmentint molts pronòstics. L’Iran és un país amb aspiracions imperials i alhora de gran diversitat interna. Ara es troba amb una situació molt diferent a la de fa deu anys amb els acords amb Occident.

Ara se li exigeix que es posi de genolls, mentre que el seu gran enemic dins del món islàmic, el wahhabisme de l’Aràbia Saudita, resta fort i molt armat. Fins fa ben poc, el silenci del món àrab sunnita era clamorós davant la pressió contra l’Iran. És ara que verbalitzen un cert apaivagament contra l’Iran xiïta. Pot ser que fins i tot l’Aràbia Saudita podria inquietar-se davant del color que estan agafant les coses.     

Com veu els europeus davant aquesta crisi?
Les paraules d’Europa, que potser abans servien per cert apaivagament, ara fins i tot són ridiculitzades. Hem vist Trump rient-se d’Emmanuel Macron, dient que sempre s’equivoca. Quan Trump va marxar del G7, Macron va acabar la roda de premsa nord-americana, fent un paper que no li tocava. I veiem també el paper molt difuminat de la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, que no sap fer valer el pes dels valors que ha de representar Europa. 

Coneix bé l'Iran.
Hi vaig viatjar diverses vegades, des dels anys noranta, en uns anys de certa obertura. Hem de recordar que el règim dels aiatol·làs es va imposar perquè Occident va impedir l’arribada al poder del Tudeh, el partit comunista iranià. Durant els anys de la presidència de Mohammed Jatami, em vaig poder moure bastant pel país, amb poques restriccions. Hi ha més presència de la cultura occidental a l’Iran del que podríem pensar, en la literatura, en la filosofia, en l’art. És molt diferent a l’impacte que ha tingut el món anglosaxó en els països àrabs sunnites. 

L'Iran és un país difícil d'interpretar. No és àrab i dins del món musulmà és de majoria xiïta.
Són trets molt importants a tenir en compte. El xiïsme constitueix amb prou feines el 20% dels musulmans, però amb un enorme arrelament a l’Iran i molt vinculat a la llengua persa. Durant molt de temps, l’alta cultura del Pròxim Orient ha tingut el persa com a llengua de referència. Això ha fet que l’Iran hagi esperat sempre obtenir un reconeixement  que no ha rebut enlloc. Les minories xiïtes de cada país sunnita han estat anorreades, el que genera una tensió molt gran amb els saudites. I sense oblidar la Turquia d’Erdogan. Per tant, dins del món musulmà vivim una partida a tres. 

Aràbia Saudita, l’Iran i Turquia.
Sí, i no oblidem que Erdogan disposa d’un exèrcit potent, disciplinat i motivat. Possiblement, Turquia està en millors condicions que Teheran per batre’s per la primacia que considera que li estat negada des de la fi de l’imperi otomà, ara fa cent anys.  

"El persa és una llengua plena de subtileses. El pensament polític iranià està cimentat sobre llargues etapes de reflexió"

És imaginable que l’Iran acabi humiliat?
Sí que és imaginable. A mig termini, però, l’Iran tornaria a ser un gran actor. Hem de pensar una cosa: els iranians són grans jugadors d’escacs. El pensament polític iranià està cimentat sobre llargues etapes de reflexió. Els àrabs juguen al backgammon, on el que compta és tenir sort als daus i l’habilitat a moure les fitxes. En els escacs has de pensar. Són dos mons culturals. Després, tenen una llengua feta de subtileses. La manera normal de parlar és entre línies i si es vol enviar un missatge és encara més entre línies. Estan enamorats de la seva llengua. Amb una cultura eclesiàstica similar a la del Vaticà, amb una jerarquia molt clara. Aleshores, encara que ara passessin una piconadora sobre tot el país, a mig termini tornaran a aixecar-se. 

Podrien prendre alguna decisió suïcida?
Pot donar-se la circumstància que pensin en una opció bàrbara. A diferència dels sunnites, els xiïtes creuen en el martiri. Se’ls pot ocórrer alguna idea per no dormir. Ara Israel diu que vol acabar amb el règim. Però en quin nivell de destrucció pensen? El pla d’Israel seria propiciar que els iranians es rebel·lin contra el règim, però això fa 30 anys que ho escoltem. A Teheran hi viuen molts milions de persones. Si des de fora se’ls diu que marxin i evacüin la ciutat s’enfurismaran contra els atacants. Una revolta interior es pot produir però és difícil.      

L’Iran acabarà tenint armes nuclears?
Ja fa anys que experts francesos van assenyalar que tard o aviat apareixeria el que s’anomena bomba nuclear bruta, que no explota però emet radiació i pot causar leucèmia a milers de persones. Per aquest tipus de potencial no cal l’enriquiment d’urani al 90% que s’exigeix per una bomba nuclear. Recordem que el Pakistan va estar a punt de llançar-ne una contra l’Índia i només el va poder aturar els Estats Units. El Pakistan és un dels països més perillosos del món. Un dels grans problemes al món són les bombes nuclears que hi havia a les antigues repúbliques soviètiques asiàtiques. Pel que fa a l’Iran, no deixarà mai de ser un actor estratègic. 

Sovint ha dit que desconeixem molt el món islàmic.
És un error persistent. Creure que la formació en cultura àrab i musulmana és fer propaganda de l'Islam, com a vegades s'ha dit, és absurd. Això no ho diu ningú enlloc més. A Nàpols, l’Orientale, una de les universitats més antigues, té uns bons estudis sobre l’Islam. Ara França obre vuit càtedres noves sobre teologia fonamental musulmana per conèixer-la més a fons.

Jo vinc de la branca científica. De fet, vaig connectar amb el món àrab a través de l’interès per les matemàtiques. Vaig estudiar Història de les Religions a la Sorbona, amb una formació sobre l’Islam que pràcticament no existeix a casa nostra, més enllà de la filologia àrab. Hi ha una manca de curiositat i d’inversió per la realitat àrab i musulmà.