El vincle emocional amb el Barça es pot relatar a partir de fotogrames de records. Una narració de moments que queden gravats a la memòria sense explicació racional, però que construeixen una connexió amb el club que també és una història de vida. Per qui firma aquestes línies té categoria de devoció i va néixer per herència paterna, com tants altres llegats que perduren.
El 125è aniversari del club, que se celebra aquest divendres, convida a recuperar imatges fixes del passat. Com l'alegria del nen que va retenir com a primera vivència blaugrana el penal aturat per Urruti a Valladolid, el porter més estimat, en aquella Lliga guanyada després d'anys de penúries, ja sense Maradona, desil·lusions que només els més grans podien relatar. Com el desencís del partit d'anada al camp de patates del Goteborg i aquell canvi de Fradera quan l'equip perdia 3-0 contra uns suecs desconeguts, calvari resolt a la tornada amb remuntada èpica al Camp Nou, la primera de tantes. Una explosió d'eufòria abans de la patacada paralitzant de la final de Sevilla contra l'Steaua, quan la primera Copa d'Europa ja es donava per descomptada i l'edat no permetia quedar-se despert fins als penals, monopolitzats per Duckadam, un gegant que va fer petita la porteria.
Eren anys de desgovern, en què se celebraven gols com els d'Alexanko a la final de Copa contra la Reial Societat, que eren més un consol que una alegria. S'aprenia a estimar el Barça a base de premis menors que no s'adeien a la categoria del club, tant turbulent com capaç de reclutar estrelles que alimentaven expectatives que solien derivar en frustració al mes de maig.
Records transformats en l'adolescència, amb el punt d'inflexió que va significar la figura de Cruyff. Perquè va ser amb l'arribada de l'holandès a la banqueta que tot va canviar, l'únic privilegiat capaç de revolucionar dos cops el club, com a futbolista i tècnic. Cruyff va fabricar instants d'èxtasi i va sublimar el joc, un vocabulari nou i un optimisme enlluernador que van afermar el sentiment de pertinença. Fotografies que encara són fresques: el descobriment de la immensitat del Camp Nou en un Gamper amb el Sochaux de Carrasco com a convidat; el gol de cap d'Amor a la final de Copa a Mestalla contra el Madrid de la Quinta del Buitre, preludi dels anys de regnat del Dream Team; o la primera de les dues Lligues de Tenerife viscuda a l'estadi, amb el pare incrèdul davant la fortuna sobrevinguda, que havia canviat de bàndol.
Estampes de joventut que encara avui s'actualitzen amb un somriure, com el gol de Koeman a Wembley que trencava la malastrugança a la Copa d'Europa. O el penal fallat per Djukic a Riazor, en l'últim minut del campionat, cirereta a una temporada en què calia posar-se el pitet per veure Romario cada cap de setmana, i que es va tancar amb la desfeta d'Atenes i l'adeu dolorós de Laudrup, el futbolista que sempre vam somiar ser.
Anys de passió irracional que van deixar pòsit per enamorar-se amb cada plantilla, amb cada projecte de jugador de la Masia, amb cada fitxatge estrella, de Ronaldo a Rivaldo, cap que canviés tant l'ànim general com Ronaldinho, aplaudit al Camp Nou i al Bernabéu. Res comparat amb el talent superlatiu de Messi, fil conductor de l'etapa més longeva d'èxits d'una generació irrepetible, la que va créixer amb Rijkaard i Guardiola va fer excel·lir. Moments resumits en el descontrol viscut a la graderia de Stamford Bridge amb el gol orgàsmic d'Iniesta, bogeria compartida amb el germà, conscients tots de ser al lloc indicat en el moment adequat. Temps en què les Champions eren títols que queien com fruita madura. La plenitud viscuda en la maduresa.
El Barça fa 125 anys. I el nen que es va fer culer perquè ho va mamar a casa es resisteix a ser un aficionat descregut, ara que els anys converteixen certs records en imatges idealitzades i l'edat convida a relativitzar passions, perquè la proximitat que permet el periodisme ajuda a conèixer també les misèries del club. Però la del Barça és, malgrat tot, una història d'ancoratge familiar, que permet reviure el passat i il·lusionar-se amb el futur immediat. Per això, un servidor encara somia, íntimament, com el pare hauria volgut acompanyar els nets -que mai va conèixer- a un Camp Nou reformat. I hauria assistit fidel a les exhibicions de Lamine Yamal i la fornada que l'acompanya. Un amor projectat de pares a fills. Per molts anys més.
- Els fronts que rosteixen Sánchez a les portes de la bombolla de Sevilla; per Bernat Surroca.
- Crònica: La campanya de Nova Esquerra Nacional, des de dins: «Ens hi hem deixat la vida, però ERC s'ho mereix»; per Carme Rocamora i Seguí.
- Quatre dies retribuïts i prorrogables: el govern espanyol aprova els permisos climàtics; per Pep Martí.
- Crit d'alarma dels metges amb la contaminació: «Cal actuar com es va fer amb el tabac»; per Arnau Urgell i Vidal.
Garlem!: «No n'hi ha prou»; per Míriam Martín Lloret.
El passadís
El primer viatge oficial del president de la Generalitat a l'estranger -Salvador Illa es va desplaçar dos dies a Brussel·les la setmana passada- va servir al Govern per projectar una nova etapa en les relacions amb la Unió Europea. En l'agenda d'Illa hi havia una recepció a la delegació de la Generalitat a la capital comunitària, en el qual va participar l'ambaixador adjunt d'Espanya davant la UE, Oriol Escalas. En públic, el president va agrair la feina de l'ambaixador -i d'altres representants diplomàtics espanyols- per traslladar al cor d'Europa la realitat catalana. En privat, també va elogiar la tasca d'Escalas, que és de Vilanova i la Geltrú. Aquest dijous, el representant de la delegació espanyola va intervenir en català al Consell d'Educació, Joventut, Cultura i Esports del Consell Europeu a Brussel·les per destacar el rol clau de les biblioteques per combatre la desinformació, una intervenció destacada per Jaume Duch, conseller de l'executiu d'Illa, a les xarxes socials.
Vist i llegit
La condemna a Saül Gordillo pel primer dels dos casos d'assetjament sexual pels quals havia estat denunciat -el segon judici encara no té data- ha generat un debat intens dins i fora d'El Punt-Avui. Després que l'editor i director del diari, Joan Vall Clara, exposés que no tenia intenció de prescindir de les col·laboracions que hi fa el periodista tot i la condemna, la plantilla va manifestar el desacord amb la decisió de la direcció, en un comunicat recollit a les pàgines del rotatiu d'aquest dijous. En la mateixa edició hi havia un segon article de Vall Clara en què lamentava el "linxament" rebut a les xarxes pel seu primer article i agraïa les formes de la redacció a l'hora de mostrar la queixa -per contundent que fos-, sense canviar d'opinió respecte a les col·laboracions de Gordillo.
L'imperdible
A Barcelona, com a molts altres municipis catalans, ja es respira l'ambient nadalenc, amb l'enllumenat encès des d'aquesta nit. Els que troben a faltar el pessebre a la plaça de Sant Jaume -no passa res si també us sembla bé que hi hagi una estrella-, poden passar per la Fira de Santa Llúcia, la fira de pessebres i ornamentació de Nadal més antiga de la ciutat. Arrenca aquest divendres a l'avinguda de la Catedral, amb 160 parades i una quinzena d'arbres il·luminats. Un passeig agradable. Bon cap de setmana!
Joan Serra Carné
Redactor en cap de Nació
Vols que t'arribi La Brúixola de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre-la.