El 29 de novembre de 1899, poc més d’un mes després que Joan Gamper hagués publicat un anunci a la revista Los Deportes fent una crida per formar un equip de futbol, el Gimnàs Solé va acollir la reunió entre aquell suís entusiasta i onze homes més que va donar peu al naixement del Futbol Club Barcelona. 125 anys després d’aquella modesta trobada, el Barça s’ha convertit en una de les principals entitats esportives del món tot forjant una trajectòria que és un fidel reflex de la història contemporània de Catalunya. En ocasió d’aquest 125è aniversari, aprofitem per repassar una quinzena dels molts episodis que han fet del Barça "més que un club", tot convertint-lo en una de les principals institucions catalanes del nostre temps.
1908: l'assemblea que va salvar el club i va forjar la seva identitat
El 2 de desembre de 1908, nou anys després de la seva fundació, el Gimnàs Solé va tornar a acollir una assemblea vital per a la història d’un Barça que es trobava a les portes de la dissolució. El gimnàs barceloní va albergar una trobada on només van ser presents 20 dels 38 socis que tenia l’entitat però que va canviar per sempre més la història del club. En ella, Hans Gamper va assumir la presidència i va definir l’estratègia que acabaria forjant la identitat del club. A nivell esportiu, va pregonar una combinació entre bons futbolistes de casa i l’arribada de talent forà, així com la disputa d’atractius partits internacionals. A nivell social, Gamper va propugnar la vinculació del club amb el moviment catalanista, tot fent-lo emergir com el representant esportiu de la catalanitat. Tot un èxit que va fer reviure l’entitat i va començar a forjar la llegenda del "més que un club".
1910: la senyera i la Creu de Sant Jordi com a estendards
El 1910, el mateix any en què el Barça va fer el seu primer triplet guanyant la Copa dels Pirineus, el campionat de Catalunya i la Copa del Rei, que oficiava com a campionat d’Espanya, el club va dissenyar el seu mític emblema que va substituir l’escut heràldic de la ciutat que fins aleshores havia utilitzat. El nou logotip, dissenyat per Santiago Femenía, adoptava una singular forma d’olla i incloïa la senyera i la Creu de Sant Jordi, dos símbols que reforçaven la identitat barcelonina i catalanista de la qual s’havia dotat el club.
1916: el català, la llengua del Barça
El 1916 va ser clau en el reforçament de la identitat catalanista del Barça. Aquell mateix any, va decidir adquirir la seva primera senyera i després de la petició de diversos socis, que reclamaven que el català es convertís en la seva llengua oficial, l’1 de juliol de 1916 el club, presidit aleshores per Gaspar Rosés, membre de la Lliga Regionalista, va redactar la seva primera acta en català, una llengua que va esdevenir així l’oficial de l’entitat blaugrana.
1919: l’inici de les ofrenes de l’Onze de Setembre
Els darrers anys de la dècada dels 10 del segle XX, el Barça va fer un pas més enllà i va implicar-se obertament en el moviment polític catalanista. El 1918 no va dubtar a donar suport a la campanya impulsada per la Mancomunitat en favor d’un Estatut d’Autonomia per a Catalunya, una adhesió que va motivar que La Veu de Catalunya, el diari fundat per Prat de la Riba que defensava les posicions de la Lliga Regionalista passés a considerar l’entitat com "el club de Catalunya", una afirmació que podem considerar, en certa manera, com l’antecedent del "més que un club". L’any següent a la seva adhesió a la campanya autonomista del catalanisme, el Barça va començar una tradició perdura fins als nostres dies, la de l’ofrena floral al monument a Rafael Casanova per celebrar així l’Onze de Setembre, la Diada nacional del país.
1920: amb la Mancomunitat i la lluita separatista del poble irlandès
El 1920, el Barça va adoptar una nova decisió que definia la seva posició com a representant esportiu del catalanisme polític. Aquell any, el club va fer testament en favor de la Mancomunitat, apuntant que, en cas de desaparició, tot el patrimoni de l’entitat havia de passar a mans d’aquest organisme, el primer que havia suposat la recuperació d’una certa unitat política de Catalunya des de 1714. Per si no n'hi hagués prou, en aquella mateixa data el club va adoptar dues noves decisions que reafirmaven la seva dimensió social i política: va decidir batejar el seu quart equip amb l’inequívoc nom de "Separatistes" i va decretar dos dies de dol oficial després de la mort en vaga de fam de Terrence McSwiney, l’alcalde de Cork per l’independentista Sinn Féin. Amb aquest darrer gest, el Barça s’afegia a l’onada que, des de Catalunya, pretenia mostrar solidaritat amb la lluita per la llibertat d’Irlanda, un combat que va tenir una gran influència sobre el nacionalisme català de l’època.
1924: el Barça, un "niu de separatistes"
La dictadura de Miguel Primo de Rivera, el primer règim autocràtic que l’Estat espanyol va conèixer durant el segle XX, va considerar sempre el Barça com un dels seus principals enemics fruit del simbolisme catalanista que l’entitat havia anat adquirint en els darrers anys. Aquesta circumstància es va manifestar amb especial intensitat durant el "derbi de la xavalla" de 1924, quan Espanyol i Barça van jugar un dels partits més calents que es recorden, que va acabar amb una pluja de xavalla sobre el terreny de joc i amb el matx aturat fruit dels enfrontaments entre afeccionats d’ambdós equips, una circumstància que va fer que les autoritats consideressin el club blaugrana com un "niu de separatistes", en contraposició a un Espanyol que comptava amb el favor del rei Alfons XIII, que poc més d’una dècada abans li havia concedit el títol de reial.
1925: els xiulets a la Marxa Reial i l’intent de Primo de Rivera d’acabar amb el Barça
Un dels moments àlgids en la tensió entre el Barça i la dictadura de Primo de Rivera va tenir lloc el 1925 quan l’estadi de Les Corts va acollir un partit que enfrontava el Barça i el Júpiter, campions, respectivament, de les dues primeres categories del campionat d’Espanya. Els xiulets que el públic va dedicar a la "Marxa Reial", l’himne espanyol, durant un matx que era, a més, un acte d’homenatge a l’Orfeó Català, una altra de les entitats catalanistes perseguides per la dictadura, van acabar provocant la reacció irada de les autoritats del règim que van castigar el Barça amb sis mesos de suspensió de tota activitat, que van acabar sent tres, al mateix temps que forçaven Hans Gamper a enfilar el camí de l’exili, un fet que va suposar la seva renúncia a la presidència del club.
1931: el Barça rebut amb hostilitat arreu de l’Estat arran del debat sobre l’Estatut
La fi de la dictadura de Primo de Rivera, el 1930, i la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, va suposar l’obertura d’una nova etapa política que va comportar el reconeixement de l’autonomia de Catalunya, un dels anhels del catalanisme polític, amb l’aprovació de l’Estatut de Núria. Tot i això, el debat estatutari no va ser ni molt menys tranquil i l’Estatut català va ser fortament retallat per les Corts espanyoles quan es va produir la seva aprovació formal, el 1932. En plena discussió estatutària, el Barça va ser un dels ases dels cops del nacionalisme espanyol menys procliu a fer cap mena de concessió autonomista tal com es manifestava a través de l’hostilitat amb la qual el club era rebut als diferents camps de l’Estat, un fet que s’ha repetit en diferents períodes de la història i que van provocar que un entrenador com l’anglès Bobby Robson, veient el simbolisme nacional que el club tenia per Catalunya, acabés manifestant que el Barça era per ell "l’exèrcit desarmat dels catalans".
1935: amb els represaliats pels Fets d’Octubre
Malgrat l’existència d’una república a l’Estat el cert és que el retallat Estatut de Núria va estar ben poc temps en vigor ja que després dels fets del 6 d’octubre de 1934, quan el govern català que liderava Lluís Companys va proclamar l’estat català dins de la república federal espanyol, va ser terminantment suspès. En un context en el qual Catalunya s’havia quedat sense autogovern i havia vist com els seus principals dirigents eren empresonats, el Barça no va dubtar a solidaritzar-se amb els presos polítics amb actes com guardar un seient buit a Enric Pérez, el militar que comandava els Mossos d’Esquadra i que va participar en la defensa del Palau de la Generalitat durant el 6 d’octubre, en el banquet de celebració del Campionat de Catalunya de 1935 o la visita que el club va fer a Lluís Companys i al mateix Pérez, quan tots dos eren encara tancats en una presó madrilenya. Amb aquests gestos, el Barça seguia la tradició de denúncia de la repressió que ja havia manifestat arran del complot del Garraf, amb l’agraïment de l’indult als implicats en aquest intent de regicidi, i amb la seva reclamació d’una amnistia pels delictes polítics i socials, manifestada el 1930, després de la fi de la dictadura de Primo de Rivera.
1936: l'assassinat del president Suñol
Un dels moments més tràgics en la història del Barça va arribar amb el cop d’estat del general Francisco Franco i l’inici de la guerra que acabaria amb la imposició de la dictadura franquista. És en el marc d’aquest conflicte, que oposava la legalitat republicana amb els sublevats feixistes, que es va produir l’assassinat sumaríssim de l’aleshores president blaugrana, Josep Suñol, que al marge d’exercir com a màxim mandatari blaugrana era també un destacat polític d’Esquerra Republicana de Catalunya i el promotor del diari esportiu La Rambla, d’orientació catalanista, que havia popularitzat la molt republicana idea d’associar "esport i ciutadania". Més enllà del crim, que va tenir lloc a la madrilenya serra de Guadarrama l’agost de 1936, quan el conflicte bèl·lic tot just acabava de començar, l’acarnissament del feixisme contra la figura de Josep Suñol va quedar palès quan les autoritats franquistes li van obrir un expedient per esclarir les seves responsabilitats polítiques que va acabar concloent que el president màrtir era "un comunista, separatista, responsable del marcat rumb antiespanyol del FC Barcelona".
1939: el segrest del club i l'intent d'erradicar la seva personalitat
La victòria franquista en la guerra del 36 va situar el Barça de nou en el punt de mira d’un règim espanyol autoritari. Tal com havia fet la dictadura de Primo de Rivera, el franquisme va castigar durament el club, que va ser segrestat per dirigents franquistes que pretenien eliminar-ne tot el simbolisme catalanista. L’obsessió era tal que fins i tot la premsa esportiva espanyola afí al nou règim va arribar a proposar que els colors blaugrana del club es canviessin pels de la bandera rojigualda i que l’entitat fos rebatejada amb el nom de "CF España". Tot i que la proposta no va prosperar, el que sí que es va fer és espanyolitzar l’entitat eliminant la senyera del seu escut i castellanitzant-ne el nom, que va passar a ser, oficialment, el de "Club de Fútbol Barcelona".
1951: la vaga dels tramvies i el protagonisme del Barça en la primera gran manifestació antifranquista
Malgrat els intents del règim per canviar-ne la personalitat, els aficionats del Barça van continuar fidels a la història del club i, el març de 1951, van ser protagonistes d’una de les primeres grans mobilitzacions contra la dictadura franquista que es van viure a Barcelona. Aquesta no va ser altra que la vaga dels tramvies, que protestava contra l’augment abusiu del preu d’aquest transport a la capital catalana, que contrastava, i molt, amb el que el mateix mitjà tenia a Madrid. L’oposició clandestina al règim va fer una crida, a través de fulls volants anònims, a no agafar el tramvia, una mobilització que va tenir un dels seus moments més àlgids el 4 de març de 1951, coincidint amb el Barça-Racing de Santander que es va celebrar a Les Corts en plena vaga. Aquell dia, malgrat la pluja que queia sobre Barcelona, els afeccionats culers van anar i tornar de l’estadi a peu, afegint-se així a la primera gran protesta pacífica contra la dictadura.
1957: l'estadi Gamper, el camp que la dictadura va prohibir
Quan l’estadi de les Corts va quedar petit i el club va construir el Camp Nou, la intenció inicial dels dirigents de l’entitat era batejar-lo amb el nom de Gamper, el fundador del club que havia estat represaliat per la dictadura de Primo de Rivera, un fet que va marcar la seva vida fins al punt d’acabar suïcidant-se el 1930. Les autoritats franquistes, conscients de la dimensió política d’un personatge que se situava a l’arrel del catalanisme que definia l’entitat, van prohibir l’ús d’aquesta denominació tot evidenciant el seu intent d’esborrar la dimensió catalanista del club que tot així es mantindria amb força com ho demostraria, anys després, la popular frase del president Narcís de Carreras que, el 1968, va definir l’entitat com a «més que un club», fent evident la seva dimensió política catalanista.
1975: el Dia dels Innocents en què la senyera va tornar al Camp Nou
El 28 de desembre de 1975, poc més d’un mes després de la mort del dictador, el Camp Nou va acollir un partit d’allò més especial. Aquella tarda de diumenge, l’estadi va veure com el Barça derrotava per 2-1 el Reial Madrid. El més important, però, no va ser el resultat sinó el fet que centenars de senyeres van tornar a voleiar lliures a les graderies malgrat que l’ensenya nacional catalana no tenia encara reconeixement legal. El públic, amb la complicitat de la directiva, les havia introduït clandestinament a l’estadi per evidenciar que, després de la mort del dictador, el Barça anava pel camí de recuperar tota la seva identitat catalanista que el règim havia pretès destruir.
2017: el partit de la vergonya
El batec del Barça al ritme del país ha quedat de manifest en multitud d’episodis, també durant el procés independentista que Catalunya ha viscut durant els darrers temps. Malgrat la tebiesa que la directiva va mostrar en relació amb el procés, la realitat és que el Camp Nou va acollir actes massius per la independència com ara el pas de la Via Catalana o el Concert per la Llibertat, a més de ser escenari recurrent de crits en favor de la sobirania catalana coincidint amb el minut 17:14. El moment més àlgid en relació amb aquest període històric es va viure durant el Barça-Las Palmas de l’1 d’octubre de 2017, disputat el mateix dia que el referèndum independentista que va ser escenari d’una gran violència policial contra els ciutadans que exercien pacíficament el seu dret a vot.
Malgrat les veus que en reivindicaven la suspensió, la directiva va decidir finalment jugar-lo a porta tancada per evitar així sancions però mostrar alhora al món que alguna cosa greu succeïa a Catalunya. Una decisió novament tèbia i que no va agradar a una part molt important de la massa social, que hagués preferit no jugar com a gest de fermesa contra la violència que el poble català estava patint en aquelles mateixes hores. La transcendència social i política del Barça va quedar de nou de relleu en aquella data, com ho evidencia la recent revelació de Gerard Piqué, una de les veus més crítiques dins del vestidor amb la disputa d’aquell partit, que ha fet públiques les pressions que va rebre de la federació espanyola perquè es retractés de les seves paraules de denúncia. Unes pressions que evidencien que el nacionalisme espanyol i l’aparell de l’estat són ben conscients que el Barça s’ha convertit, en aquests 125 anys d’història, en molt "més "que un club".