Rep el butlletí cada matí al teu correu
"No podria explicar que, ara que s'obre l'oportunitat de restituir la presidència de la Generalitat il·legalment destituïda, defugís l'oportunitat per raons de comoditat personal: és per això que he decidit presentar-me a les properes eleccions". Amb aquesta frase, entre aplaudiments de companys de partit i seguidors desplaçats a Elna, Carles Puigdemont va anunciar que serà el candidat de Junts als comicis del 12 de maig. Un missatge esperat que va desfermar l'eufòria de la formació, conscient de la capacitat de l'expresident per mobilitzar la pròpia militància i espais polítics fronterers.
S'intuïa que la conferència a la Catalunya Nord, amb les sigles del partit amagades, perseguia un objectiu clar: revestir el moviment de renunciar a les eleccions europees per entomar el repte de les catalanes de la màxima institucionalitat. L'escenografia completava el relat, perfectament estudiat, que el vot a Puigdemont significava "restituir la presidència" de la Generalitat -les referències a l'article 155 van ser repetides- per "acabar la feina".
Un discurs amb dosis d'ambigüitats a l'hora de concretar com es podria fer el salt a l'estat propi en un moment de negociació estable amb la Moncloa. Si per la via del diàleg de "tu a tu" amb l'Estat -com va esmentar el líder de Junts, en forma de referèndum acordat- o per la drecera de la unilateralitat practicada el 2017 sense efectes. Els fets porten més a pensar en un diàleg llarg que en camins ràpids amb arestes del passat.
La novetat rellevant del missatge de Puigdemont va ser la voluntat de transmetre que la seva serà una candidatura que pretén anar "més enllà" de Junts. Una crida a la unitat de l'independentisme, avui poc creïble perquè el missatge verbalitzat a Elna va estar salpebrat d'invectives indirectes a ERC, a qui va acusar, sense esmentar-la, de practicar un "estèril conformisme dialogant" i d'instal·lar el moviment en el "derrotisme". Tot plegat mentre brandava com a èxits els passos fets per Junts en el diàleg iniciat amb Madrid després del 23 de juliol.
Què pretenia Puigdemont, doncs, amb la verbalització d'una llista unitària tan poc factible? En síntesi, afermar la idea que la seva és una candidatura ambiciosa que supera les sigles de partit i, alhora, mobilitzar suports per a Junts en un moment de dispersió de l'oferta electoral de l'independentisme. Una atomització de marques especialment clara al centre-dreta sobiranista. L'anomenat quart espai sobiranista, que concentra militants desencantats amb el resultat del procés que Puigdemont prova de retenir i que Jordi Graupera o Sílvia Orriols volen captar.
Aquestes seran les terceres eleccions al Parlament en què Puigdemont és cap de llista. Les primeres van ser el mateix 2017. En un context de màxima adversitat, pels primers mesos a l'exili i l'aplicació del 155, va jugar la carta del retorn. Amb el lema que versava que els vots a favor del president permetrien la seva restitució, va guanyar la partida a Oriol Junqueras -en aquell moment, empresonat- per liderar el bloc independentista, que va veure com Inés Arrimadas obtenia una victòria estèril a les urnes. Junts va conservar la presidència de la Generalitat, però ni Puigdemont va tornar, per l'escomesa de la persecució judicial, ni la investidura a distància es va materialitzar. El trencament amb ERC ja era notable, tot i que les dues forces acabarien compartint el Govern, amb Quim Torra a Palau.
En la segona ocasió en què va ser cap de cartell, el 2021, el retorn ja no era un esquer electoral, com sí que va passar a les europees de 2019. Va liderar la llista de Junts per empènyer la militància -el lideratge s'ha musculat en tots els anys d'exili- i no concedir tot el protagonisme a Laura Borràs, candidata efectiva. L'aposta no va servir per superar Salvador Illa, l'aspirant més votat, ni per quedar per davant de Pere Aragonès. ERC va accedir a la presidència després d'una negociació laboriosa amb Junts, en què Waterloo era factor de distorsió. Tant va ser així que el matrimoni malavingut va durar mig mandat, fins que Puigdemont va empènyer perquè el partit sortís de l'executiu d'Aragonès.
El tercer round serà el del 12-M. Des d'Elna, ha començat un duel que torna a tenir els mateixos tres principals protagonistes: Illa, Aragonès i Puigdemont. El candidat del PSC lidera les enquestes -com la del CEO, feta abans de l'avançament electoral-, el cap de cartell d'ERC i actual president pugna per consolidar-se com l'alternativa sobiranista al líder socialista i Puigdemont ho vol sacsejar tot. Per això, ara que s'acosta el tercer intent en unes eleccions catalanes, l'aposta és doble. Candidatura i retorn.
Un retorn a Catalunya que, pel que va dir Puigdemont aquest dijous, és condicionat per l'horitzó d'aplicació de la llei d'amnistia i la seguretat que tindrà una majoria per ser investit. De moment, l'expresident i candidat de Junts s'ha concentrat en el missatge messiànic del "veniu a mi". Toca recol·lectar vots, per poder tornar. Ara sí.
Avui no et perdis
»La restitució, una negociació efectiva i el retorn condicionat: les claus de l'anunci de Puigdemont; per Bernat Surroca.
»Qui guanya i qui perd amb la candidatura de Puigdemont?; per Oriol March.
»Puigdemont, candidat el 12-M: què ha de passar perquè torni a Catalunya?; per Bernat Surroca.
»El Poder Judicial manté la pressió contra l'amnistia: «És inconstitucional i arbitrària».
» Les 5 claus del CEO de cara a les eleccions catalanes: per què puja o baixa cada partit?; per Roger Tugas Vilardell.
»El 42% dels catalans defensa la independència i un 40% prefereix la unitat amb Espanya; per Roger Tugas Vilardell.
» Els catalans tenen més simpatia per Israel o per Palestina?; per Lluís Girona.
» D'un horitzó amb guerra a la revolta agrària: les cinc urgències d'Europa; per Pep Martí.
» Girauta ressuscita en política amb la ultradreta i serà número 3 de Vox a les europees; per Victor Rodrigo.
» Les restriccions funcionen: el consum d'aigua baixa un 9% en un any; per Arnau Urgell i Vidal.
» Les aigües residuals revelen un augment del consum de dues drogues a Barcelona.
» El pare de Neymar es fa enrere i no pagarà la fiança d'Alves: «Assumpte tancat».
» Lamine Yamal i Nico Williams, les noves víctimes de la «fatxosfera» més racista; per Victor Rodrigo.
» Tanca una històrica pastisseria de Barcelona després de 74 anys.
El passadís
La conferència de Puigdemont va reunir un nombrós públic a Elna, municipi de la Catalunya Nord que remet a la lluita en defensa per la llengua i que condensa reminiscències de la resistència republicana. La sala escollida per transmetre el missatge no va poder acollir tots els oients que s'hi havien congregat. Per això, es va habilitar una pantalla a l'exterior per seguir les paraules de Puigdemont.El mateix protagonista de la jornada va aprofitar els prolegòmens de la seva intervenció per saludar les persones que no van poder entrar al recinte i havien pujat al municipi nord-català. A l'interior, la plana major de Junts era primera fila, des de Laura Borràs fins a Xavier Trias, passant per Josep Rull i Jordi Turull. Els crits de "president, president" van ser una constant.
Vist i llegit
Aquest març s'ha commemorat el vintè aniversari dels atemptats de Madrid, una efemèride que vam recordar en aquest especial de Nació sobre l'11-M. I una lectura més que recomanable per prendre perspectiva de l'impacte polític de la gestió d'aquella crisi és el llibre que firma Jesús Ceberio, exdirector d'El País. ALa llamada. La mentira del 11-M, Aznar quería que fuera ETA (Debate), Ceberio reconstrueix, en forma de crònica periodística, la reacció del govern del PP a unes explosions mortals que van canviar el rumb de la política espanyola. I al centre del relat, la trucada que va rebre Ceberio el migdia de l'11 de març de 2004, en què Aznar li va assegurar que darrere dels atemptats hi havia ETA i no el terrorisme gihadista, com els primers indicis ja apuntaven. Una trucada, plasmada en el titular de portada de l'edició especial del diari fet en les hores posteriors a la tragèdia, que sempre va perseguir Ceberio.
El nom propi
Des que dimecres de la setmana passada va transcendir l'assassinat de la Núria, cuinera a la presó de Mas d'Enric, a mans d'un reclús que complia condemna per un altre crim -també amb arma blanca-, el Govern i els sindicats de funcionaris de presons no han trobat el desllorigador a la crisi, perquè les protestes no han anat acompanyades de negociacions. Els representants dels treballadors demanen el cap de la consellera de Justícia, Gemma Ubasart, que aquest dijous va comparèixer al Parlament per argumentar -a partir d'un informe intern- que l'atac mortal era "difícilment previsible". Ubasart va recordar que el "risc zero no existeix" i va destacar que a l'agressor se li havien fet 14 avaluacions des de l'abril de 2016, quan havia entrat a la presó. Les paraules de la consellera, que no van satisfer els sindicats, haurien d'anar acompanyades d'un diàleg efectiu, que fins ara els funcionaris de presons han condicionat a dimissions preventives de la cúpula de Justícia.
Els imperdibles
El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha estrenat aquesta setmana l'exposició Subúrbia, la construcció del somni americà, que fa un recorregut històric per un ideal de vida propagat per la indústria de l'entreteniment des dels Estats Units fins a tots els racons del planeta. La mostra, amb una extensa agenda d'activitats que s'allargarà fins al 8 de setembre, també exhibeix el costat fosc d'un model clarament insostenible, i en posa exemples exportats, també a Madrid i Barcelona. No us la perdeu, val la pena. Bon cap de setmana!
redactor en cap de Nació
