Els dies en què Espanya es va tirar pel tobogan de la crispació

Cent noranta-dos morts i una gran mentida per salvar unes eleccions. Des d'aleshores, la crispació i el qüestionament no només de qui governa sinó del sistema en si mateix no s'han aturat. L'11-M, del que dilluns se'n compleixen vint anys, explica l'Espanya actual i la seva política. 

De tensions i joc subterrani, a la política estatal, ja n'hi havia hagut abans, és clar. Quan ETA matava cent persones cada any, quan el PP atacava el PSOE pels escàndols de corrupció, quan es manipulava el poder judicial, quan Aznar s'embarcava en la guerra de l'Iraq o quan s'atiaven conflictes per l'aigua. Però l'11-M va marcar, amb evident dramatisme, l'inici d'una esbroncada amb nous i vells actors implicats que ajuda a entendre un present marcat per la desafecció, la dificultat de trenar consensos amplis, la degradació de la democràcia i les seves institucions, i la irrupció de populismes.

El PP és qui hi té més a veure...

El sentit comú recomana sovint optar per posicions equidistants i es fa difícil resoldre si va ser abans l'ou o la gallina. Però en aquest cas, i després d'observar la política espanyola —també els dies dels atemptats en primera línia de la informació periodística—, és evident que el grau de responsabilitat del PP és més intens que el del PSOE, la seva esquerra i els sobiranistes. Els darrers anys, amb la inestimable col·laboració de les seves escissions electorals, Vox i Ciutadans.

Perquè l'11-M el PP va tenir por de perdre les eleccions i va mentir. La història és sabuda. Si era ETA, els conservadors continuaven a la Moncloa amb Mariano Rajoy, els independentistes —tots— ja es podien posar a cobert, i l'esquerra, resignar-se a escalfar banqueta durant anys. I si, després d'envair l'Iraq sense l'aval de Nacions Unides amb George W. Bush i Tony Blair, era el jihadisme, els conservadors ho podien pagar car a les urnes.


Van optar per la primera opció, però tres dies —des de dijous al matí, moment de les explosions, fins a la jornada electoral del 14 de març que va donar la victòria al PSOE— no van ser suficients per mantenir la tesi de l'autoria etarra i l'efecte que incorporava. Fer-ho els va dur a ignorar la roda de premsa d'Arnaldo Otegi just després de l'atemptat dient que no havia estat ETA, a menystenir la reivindicació que va arribar dijous a la tarda a un diari en àrab a Londres, i a escudar-se després en les cèlebres "dues línies d'investigació" d'Ángel Acebes. Ho van fer malgrat que cap indici apuntava a ETA i encara quan ja hi havia hagut, divendres i dissabte, una reivindicació formal i en vídeo d'Al-Qaeda, un comunicat claríssim d'ETA, detencions d'islamistes i una suma d'evidències que apuntaven clarament al jihadisme.

El govern d'Aznar ho va mobilitzar tot en l'intent de mantenir la mentida i salvar la majoria absoluta. Ho va fer, entre altres, amb una entrevista a El Mundo —esborrada de l'hemeroteca digital— a Rajoy el dia de reflexió dient que tenia "la convicció moral" que era ETA. També un teletip ignominiós de l'agència Efe la tarda del 13 assenyalant els bascos com a hipòtesi més fiable, així com un xafarranxo sense manies a ambaixades, serveis secrets i comandaments policials perquè afermessin el que deien Acebes i la resta del govern. 

El PP es va comportar amb extraordinària agressivitat davant i darrere dels micròfons. "Ha estat ETA i qui ho qüestioni és un fill de puta!", deia aquell dijous al vespre, ja amb les evidències qüestionant la versió oficial, un responsable de comunicació del Ministeri de l'Interior ara reincorporat a la informació política en un mitjà estatal. Van intentar que no hi hagués fissures i la tensió va escalar a límits insospitats en la jornada de reflexió, malgrat que no hi havia encara telèfons intel·ligents ni xarxes i les edicions digitals dels diaris eren marginals. Ho va fer als carrers però també a la política. "Tu i la teva guerra...", li va etzibar Rajoy a Aznar la nit electoral, marcant l'inici d'un distanciament encara vigent entre mentor i successor.      

...però el PSOE no era manc

Si Aznar, Acebes, Zaplana i Rajoy van fer de les seves no es pot afirmar que el PSOE quedés curt en les hores posteriors als atemptats. A Ferraz, van pedalar en sentit contrari per instal·lar l'autoria jihadista, trencant consensos que, contra l'organització basca, havien funcionat aquells anys amb el pacte antiterrorista, la llei de partits i la doctrina del "tot és ETA". Els fets van acabar donant la raó als socialistes i, per això, al record i en l'imaginari, queda que només va ser el PP qui va mentir i manipular. 

Però el cert és que també altíssims dirigents socialistes, com ara Alfredo Pérez Rubalcaba, al pont de comandament tàctic de Ferraz aquelles hores i investit en gran home d'estat, van informar els periodistes que hi havia terroristes suïcides als trens o que els explosius venien del Marroc. No hi havia, però, cap jihadista als trens i la Goma-2 venia d'una mina a Astúries i l'havien venuda delinqüents de baixa estofa espanyols relacionats amb el món de la droga als terroristes.

Mentre el PP s'escudava en l'autoria d'ETA, primer, i en què seria irresponsable descartar-ne la hipòtesi, després, els socialistes animaven manifestacions davant les seus dels conservadors i Rubalcaba posava en circulació la frase "mereixem un govern que no ens menteixi". Fins i tot va córrer la brama d'un cop d'estat o que Joan Carles I faria un missatge institucional de reprimenda al govern d'Aznar. La Generalitat fins i tot va contactar amb la casa reial per verificar-ho.

Posicions autoritàries i nacionalistes

El que determina l'impacte polític de l'atemptat i determina el moment actual, més enllà del canvi de paradigma en la lluita antiterrorista, no és tant el que va passar entre l'11-M i les eleccions del 14, com el que va venir els anys posteriors. El PP, que en el segon mandat d'Aznar ja havia alimentat posicions autoritàries i nacionalistes dures, va embolicar-se en una teranyina de la qual encara ara no n'ha sortit. I en aquesta teranyina hi ha un govern de la Comunitat de Madrid amb enorme incidència (Esperanza Aguirre el va començar a presidir a finals del 2003), mitjans que han perdut la funció d'intermediaris i que són radicalitzadors i no moderadors, l'extrema dreta que marca el pas... 

La posterior comissió d'investigació (el 2007, Aznar encara hi va dir allò que els autors intel·lectuals "no eren a deserts remots ni muntanyes llunyanes") i judici a l'Audiència Nacional es van convertir en una segona i tercera part de la batalla pel relat, respectivament. Va passar malgrat la sensibilitat que hi van intentar posar alguns partits i el magistrat Javier Gómez Bermúdez amb les masegades víctimes.  


Amb la unitat antiterrorista trencada i el PP encaixant la sortida traumàtica de la Moncloa, els conservadors van lliscar pel tobogan de la no acceptació dels resultats i la deslegitimació del nou govern, que encara ara dura per la tria dels aliats. El primer que van fer a l'oposició van ser nomenar l'exministre de l'Interior i cara de la mentida, Acebes, secretari general del partit, i el portaveu del govern, Eduardo Zaplana, cap de files del grup al Congrés.

Tot plegat ho van fer ajudats per una premsa que alimentaven teories de la conspiració sobre l'autoria dels atemptats (amb el diari El Mundo de Pedro J. Ramírez com a punta de llança). Qualsevol element, fos un suposat àcid bòric, una furgoneta o una cinta de l'orquestra Mondragón, podia ser descontextualitzat o magnificat obviant evidències rellevants per posar en qüestió l'autoria jihadista. Vist amb perspectiva resulta grotesc.

Manifestacions per tot i contra tot 

"Habéis ganado por el atentado" i "Acebes no mintió, la Ser manipuló", se sentia a les manifestacions que, convocades per l'AVT, els bisbes o el mateix PP, omplien en el primer mandat de Zapatero els carrers de Madrid. De l'esbroncada pels atemptats es va passar sense solució de continuïtat a la de l'Estatut i a la de les negociacions pel final d'ETA ("fes el que hagis de fer, però no m'ho expliquis", va dir Rajoy a Zapatero amb una bona dosi de cinisme). Després va venir una crisi gestionada sense consensos i els casos de corrupció del PP o la Covid per desembocar en una gestió del procés amb un consens efímer dels grans partits espanyols del que ara l'independentisme en pot treure rèdits inesperats. L'11-M va canviar per sempre la política espanyola.