Després de 40 anys de l’aprovació de la llei orgànica 9/1985 de despenalització en alguns supòsits, de la interrupció voluntària de l’embaràs a Espanya, el debat, la confrontació ideològica continua. En una societat extremadament polaritzada caldria poder defensar les polítiques de prevenció dels embarassos no desitjats i el dret de les dones a la interrupció voluntària de l’embaràs alhora.
El llarg franquisme a Espanya, la cultura catòlica, va fer que la interrupció voluntària de l’embaràs fos penalitzada fins a l’any 1985, en aplicació del Codi Penal Espanyol del 1822 que dictava penes fins a 14 anys pels professionals que estaven implicats i fins a 8 anys a les dones que decidien interrompre voluntàriament l’embaràs. Les dones espanyoles estaven obligades a interrupcions en la clandestinitat amb alta mortalitat o a anar a l’estranger. Londres era un lloc habitual entre dones amb recursos socioeconòmics, elaborant relats falsos continuadament per no ser descobertes, entre 1968 i el 1985. Les dades oficials acceptaven, l’any 1984, que més 400 dones morien en avortaments clandestins. En el món, avui, el 10% de les morts maternes són causades per avortaments perilloses, unes 7 milions de dones a l’any.
Catalunya, el 25 de desembre del 1936, va legalitzar la interrupció voluntària de l’embaràs les primeres dotze setmanes, a través d’un decret signat pel conseller Tarradelles durant el govern de Lluís Companys. L’any 1937, durant el govern del president de la Segona República de Largo Caballero, amb la ministra Frederica Montseny, va legalitzar-se l’avortament, però l’aplicació de la llei va ser abolida pel franquisme. Durant el franquisme i en els primers anys de la recuperació democràtica, grups de professionals de la ginecologia i obstetrícia, ajuntaments i centres de planificació varen substituir la falta de polítiques sistèmica d’estat. L’any 1985, s’aprovà la Llei Orgànica que regulava l’avortament davant tres supòsits: terapèutic (risc físic o mental greu per la dona, primeres 12 setmanes), criminològic (violació, 12 setmanes) i eugenèsic (fetus amb greus malformacions).
L’any 2010, s’aprovà la llei de Salut Sexual i Reproductiva i la interrupció de l’embaràs passa a ser legal per terminis fins a les 14 setmanes, fins a les 22 setmanes per risc salut de la mare i després per causes greus per la dona o fetus. Però sobretot promou les polítiques públiques de salut sexual i reproductiva i legisla l’accessibilitat universal a anticoncepció i la prevenció d’embarassos no desitjats i de les infeccions de transmissió sexual. Les noies de 16 i 17 anys poden decidir soles la interrupció voluntària de l’embaràs. Obligava a registres de professionals sanitaris objectors a cada comunitat autònoma.
L’any 2015, el PP canvia la llei i legisla que les noies de 16 i 17 anys necessitin consentiment dels tutors legals, però en cas proposa la derogació de la llei. L’any 2022, el PSOE retorna a la llei del 2010 i les noies poden decidir soles. A Catalunya, l’any 2004, s’estableix un programa per generalitzar l’accés gratuït l’anticoncepció d’emergència per prevenir l’embaràs no desitjat a tota la xarxa sanitària pública. Des de l’any 2009 les oficines de farmàcia poden dispensar l’anticoncepció emergència sense recepta. A Espanya, l’any 2007, es varen realitzar 112.812 avortaments i l’any 2024, 106.171, amb taxes de 12:36 avortaments per 1000 dones en edat fèrtil. Les comunitats amb més població de dones nascudes a l’estranger són les que tenen més casos. Suïssa és l’estat que té la taxa més baixa del món, 5 casos per 1000. Catalunya igual que la mitjana de països UE-15. Sud-amèrica, Mèxic, Carib i Àfrica tenen la taxa més alta d’avortaments, en molts casos amb risc per a la dona.
A Catalunya, des del 1985 fins al 2008 (27.000 casos). La taxa augmentava i a partir de llavors va disminuir i estabilitzar-se els darrers anys; l’any 2023, 22.507 avortaments. El 54% d'avortaments són realitzats pel sector sanitari públic, equips comunitaris d’atenció a la salut sexual i reproductiva (ASSIR, 30 centres) i hospitals públics, 42% i 12% respectivament i el 46% en centres extrahospitalaris privats autoritzats. El 85% dels avortaments a Catalunya són finançats públicament. Els avortaments a Catalunya de dones residents nascudes a l’estranger són més del doble que entre les nascudes a Catalunya o Espanya, taxa de 25 per 1000 dones en edat fèrtil versus 11. El model català de proximitat: el paper important de l’atenció primària i comunitària, dels ASSIR, el rol cabdal de les llevadores en les recomanacions en anticoncepció estable, d’emergència i sexe més segur, les oficines de farmàcia, són les claus per prevenir embarassos no desitjats i a acompanyar a les dones en la interrupció voluntària de l’embaràs.
A Espanya, només el 21% dels avortaments es fan en centres públics. A Madrid, Andalusia, Extremadura, Ceuta i Melilla menys de l'1% en centres públics. A Cantàbria, Galícia, La Rioja, Navarra més del 75% dels avortaments es fan en el sistema sanitari públic i amb tractament farmacològic. A Catalunya arribant al 60% a les primeres setmanes amb tractament farmacològic.
Fa pocs dies, la presidenta de la Comunitat de Madrid, la senyora Ayuso, relacionava avortament i trastorn mental. Hi ha recerca amb relació a aquest tema. L’any 2023, els investigadors Grau, Cobo, Arrufat, Roure i Tarrès de l’ASSIR Osona, dels Serveis Psiquiatria i Epidemiologia de l’Hospital de Vic, varen publicar que l’afectació emocional postavortament s’autolimita i no genera trastorn mental. Probablement l’acompanyament professional és un element important.
La salut sexual i reproductiva és bàsica per la salut de les persones al llarg de tota la seva vida. Calen debats amb coneixement que permetin orientar les polítiques de salut sexual, afectiva i reproductiva, prevenir embarassos no desitjats i garantir els drets de les dones a interrompre voluntàriament l’embaràs.