És probable que hagi estat un dels dies més satisfactoris per a l'ego de Donald Trump. Aterratge de l'Air Force One amb catifa vermella inclosa a l'aeroport Ben Gurion d'Israel, intervenció amb tots els honors al parlament hebreu, trobada amb els familiars dels ostatges alliberats per Hamàs i, després, viatge cap a Egipte per rubricar la primera fase de la pau al Pròxim Orient. Trump és una amenaça per a la democràcia liberal, però el seu perfil era indispensable per acabar -almenys temporalment- amb el conflicte obert entre Israel i Hamàs. L'únic que tenia prou força per quadrar Benjamin Netanyahu i, al mateix temps, per atemorir -sense anar de catxa- l'organització islamista.
El document signat a Egipte no és un acord de pau, sinó un alt el foc, encara que la propaganda intenti traslladar més del que hi ha. La pau requereix més elements que la fi de les hostilitats armades, el retorn de presoners de Hamàs i l'entrega dels ostatges hebreus que han estat en territori enemic durant dos anys. Com a molt, el que s'ha rubricat aquest dilluns serveix per encarar una segona fase amb ferides per curar, perquè des del 7 d'octubre del 2023 hi ha episodis d'enemistat irreversible. Entre l'atac salvatge de Hamàs i la resposta desproporcionada d'Israel, amb l'exèrcit més potent del Pròxim Orient, la solució dels dos estats -que Netanyahu no vol- apareix com un miratge.
En el fons, un conflicte com aquest -amb centenars d'anys d'història i amb elements religiosos pel mig, la qual cosa el converteix en aparentment irresoluble- és tan complex perquè parteix de debilitats mútues. La palestina és la més evident: inferioritat manifesta en termes militars, pressió israeliana constant per ampliar territoris, i una incapacitat evident per governar-se amb destresa. L'Autoritat Nacional Palestina, debilitada, és coneguda per la corrupció en l'administració del dia a dia, i Hamàs tampoc té una relació còmoda amb qualsevol dissidència. Tot i ser una causa justa, ha hagut d'estar al caire del genocidi per despertar una onada global -i comprensible- de simpatia.
En el cas d'Israel, les debilitats són menys epidèrmiques. La protecció dels Estats Units li ofereix seguretat, però això no invalida que tingui països a la vora -com és el cas de l'Iran- que el volen destruir. Si els detractors de l'estat hebreu l'acusen de ser paranoic, els seus partidaris -i, sobretot, els seus dirigents- insisteixen que tenen dret a defensar-se de les agressions o de les potencials amenaces. Per això és tan rellevant que hi hagi països de l'òrbita islàmica que s'impliquin en el procés de pau perquè sigui duradora, perquè respecti el dret a existir de tots els col·lectius i que permeti una convivència raonable. Fins ara, en les últimes vuit dècades, no hi ha hagut manera d'aconseguir-ho.
Què ha de passar a partir d'ara? De moment, intentar que es compleixi l'alto el foc. Si ha enervat els sectors més radicals del govern liderat per Netanyahu i, al mateix temps, tampoc compta amb les simpaties dels més abrandats de Hamàs, és que hi ha marge per guanyar temps. Encara que sigui insuficient, encara que faci assumir múltiples contradiccions, encara que cada bàndol pugui defensar -amb raó- que en certa manera hi ha renúncies i derrotes implícites, sempre és millor que deixi de morir gent. Ara només falta que Trump, fort davant de Netanyahu i de Hamàs però dèbil davant Vladímir Putin, tingui temps -i talent- per aturar, com va prometre, la guerra a Ucraïna.