L'hora de Mazón

Fa dues setmanes de la DANA al País Valencià i Carlos Mazón encara no ha protagonitzat cap de roda de premsa. Sempre és simptomàtic quan un polític prefereix atendre els mitjans de manera individualitzada -preferiblement de la mateixa corda ideològica- i esquiva les preguntes obertes, perquè indica dues coses: que no té clares les respostes o, encara pitjor, que les respostes encendran els ànims de la ciutadania. Aquest divendres, això sí, compareixerà a les Corts Valencianes per explicar la gestió de la catàstrofe i per explicar els canvis que farà al seu executiu. Saltaran almenys dues conselleres, les més assenyalades pels errors amb la DANA. Ell, aixì sí, provarà de resistir.

Perquè plegar seria admetre el desastre, i perquè al PP encara no li convé. Un relleu de Mazón obligaria a posar de manifest que els populars -al contrari del que pregona Alberto Núñez Feijóo- tenen mancances en la gestió, a diferència del relat que projecten. Tampoc és cap sorpresa, però: el Prestige, l'11-M, el Yak-42 o l'accident al metro de València tenen el PP com a denominador comú, encara que el càstig a les urnes, al País Valencià, hagi estat relativament escàs, també davant dels casos de corrupció. A banda, buscar-li un substitut o substituta al president de la Generalitat Valenciana obligaria arribar a un acord amb Vox, que es trobaria en una situació de força.

Mazón, per tant, mirarà d'aguantar fins que s'acostin les eleccions del 2027, i el més raonable és que sigui rellevat per algú amb capacitat per guanyar les eleccions. Mentrestant, això sí, el PP es dedicarà a culpar el govern espanyol de la gravetat de la catàstrofe. Tanmateix, a Sánchez no li va precisament malament que el president valencià continuï en el càrrec -els socialistes valencians no en demanen la dimissió-, perquè és una figura amortitzada, una espècie de banc dolent del PP, superat per les circumstàncies i ofegat en el relat imprecís de què estava fent en el moment zero de la DANA. Mazón és un zombi, i el líder del PSOE, sempre viu, aspira a liderar la reconstrucció després del desastre.

Aquest divendres, el president valencià haurà de passar el tràngol de debatre amb l'oposició, que probablement escoltarà com Mazón es treu les puces de sobre i posa en circulació el nom de Teresa Ribera, de qui el PP europeu -ja se sap que Manfred Weber no és el millor amic d'Ursula Von der Leyen- boicoteja el nomenament com a vicepresidenta de la Comissió Europea. Les víctimes i les famílies, els qui ho han perdut tot i encara estan enfangats -en tots els termes que inclou la paraula-, no mereixen el carrusel de retrets dels últims dies. Només volen que les coses funcionin, i anar recuperant el que s'hagi pogut salvar. A l'únic que pot aspirar Mazón és a molestar el menys possible fins que marxi.

El passadís

El postprocés ha generat múltiples lectures. L'independentisme, en bona mesura, s'ha centrat en dues dinàmiques: en analitzar les causes del fracàs del 2017 -el referèndum de l'1-O no va ser suficient per culminar la feina- i en la lluita fratricida, amb cicatrius encara visibles. Havent entrat de ple en el postprocés, i amb el pòsit de les experiències viscudes fa set anys, van apareixent projectes que intenten definir com ha de ser la nova etapa. Un d'ells és el del Nexe Nacional, que es presenta aquest divendres. Com es defineix el projecte? "És un espai de rearmament ideològic, de pensament i de debat, lliure d’interessos i lògiques partidistes i electorals, que busca contribuir humilment a un nou procés d’acumulació de forces que entenem que no només és necessari, sinó que és essencial". Més actors per un debat que comença a ser inajornable.

Vist i llegit

Elon Musk és un dels personatges de la setmana. La victòria de Donald Trump a les eleccions nord-americanes ha situat el propietari de Tesla i Space X, visionari i inquietant a parts iguals, com a integrant -encara que sigui tècnicament des de fora- del futur gabinet republicà. S'encarregarà d'un departament centrat en l'eficiència governamental, una etiqueta que, si es passa per la traductora, només pot comportar retallades en personal i en despesa pública. Fins quan durarà la lluna de mel entre dues personalitats -Trump i Musk- que projecten lideratges forts, quasi messiànics? David Nassaw, biògraf de magnats com William Randolph Hearst -el personatge que va servir de base per al Ciutadà Kane d'Orson Welles- o Andrew Carnegie -un dels constructors de la Nova York contemporània-, prediu en un article al The New York Times que serà més aviat breu. Altres generosos donants en campanyes que van portar presidents a la Casa Blanca ja van tastar, al segle XX, com des del Despatx Oval s'hi registren divorcis amb els grans donants.

L'imperdible

Patrick Radden Keefe és un referent per als qui ens dediquem al periodisme. En el fons, l'admirem tant com l'envegem: pel talent a l'hora d'explicar històries complexes i, també, pel privilegi de poder-les treballar de manera reposada en un context marcat per la immediatesa. L'escriptor nord-americà, que coneix bé Barcelona, va convertir-se en mundialment conegut i reconegut per No diguis res, un relat canònic dels troubles a Irlanda del Nord i que suposa una de les millors aproximacions al conflicte i a alguna de les seves figures clau, com ara Gerry Adams. Des d'aquest dijous, l'adaptació en forma de sèrie del relat de Radden Keefe ja es pot veure a Disney+. L'autor n'és el productor executiu. I, si preferiu anar al cinema i sou amants de les històries èpiques, segur que fa mesos que teniu anotada l'estrena de Gladiator II, de l'incombustible Ridley Scott. Bon cap de setmana!

Joan Serra Carné
Redactor en cap de Nació

Vols que t'arribi La Brúixola de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre-la.