Recordareu tots una de les llegendes més meravelloses de la història del futbol català: que Guardiola, abans de la final de la Champions a Roma, va motivar el seu equip amb un vídeo especial que els va deixar a tots tan tocats que, durant els primers 30-45 minuts de partit, no ens van fotre un carro de gols perquè Déu no va voler. Vam tenir la sort, setmanes després, que el Barça tricampió ens va deixar veure el vídeo, inspirat en la pel·lícula que l’any 2000 va canviar el significat d’“èpic”: Gladiator. I mentre Russell Crowe deia allò de "hi havia un somni que era Roma”, el Barça de Guardiola va coronar el cim de la història del futbol. Que adient que ara, 24 anys després d’aquella primera cinta de Ridley Scott, el somni—de Roma—ens torni a fer vibrar tant a Montjuïc com al Coliseu.
Perquè, senyores i senyors, en l’època de reqüel·les ja trigàvem a veure la continuació de la història de Máximo (Crowe) que fa més de dues dècades va inspirar en l’espectador una experiència única de tal magnitud que fa la sensació que la resta d’èpiques que han arribat a la gran pantalla des d’aleshores no han tingut més remei que emmirallar-se en ella. La història d’un militar que cau en desgràcia i busca venjança com a gladiador en la Roma post-Marc Aureli ha deixat una marca inesborrable en tots aquells que l’hem visitat i revisitat, perquè la conjunció d’elements (direcció impol·luta, actuacions estel·lars, banda sonora històrica en tots els sentits) van fer d’ella una d’aquelles pel·lícules que et fan creure que, realment, ja no se’n fan com abans. I la seva seqüela, Gladiator II, s’uneix a la llista de blockbusters que aquest últim any ens han fet retrobar la fe en el gènere, com ara Dune i Twisters.
Sobretot pel que fa l’èpica. Si la història de Máximo ja ens semblava més gran que el mateix món, la de Lucio, el fill del personatge de Connie Nilsen que ara encarna Paul Mescal i que torna a Roma per alliberar el poble de la tirania de dos temibles emperadors, redobla l’aposta. Les batalles són encara més grans, els combats encara més vistosos, la sang i l’exageració dramàtica de la posada en escena molt més agosarada. Hi ha batalles navals dins el Coliseu, i combats mà a mà viscerals, i anades d’olla tan histriòniques que només Ridley Scott les pot fer properes. La magnitud de tot el que retrata supera la magnitud de qualsevol pantalla—i tot i que no acostumo a jutjar qui veu què i com, aquí sí que el visionat en el cinema més gran que trobeu és pràcticament obligatori. Scott condueix l’apartat visual i tècnic amb una mestria que semblava haver oblidat en els seus últims films—Napoleon i House of Gucci—i que demostra que només un geni com ell és capaç de fer reviure una saga com es mereix.
Aquest és, segurament, un dels punts forts del film: que fa honor a la seva predecessora sense caure en la còpia descarada ni en la nostàlgia abusada. Certament, els primers vint minuts de film recorden, buscadament, la primera entrega fins al punt de fregar el pal en el calc literal. Però a mesura que avança el metratge la cinta es desvia de l’original, fent canvis sorprenents en el disseny i la motivació dels personatges protagonistes, i, sobretot, ampliant el seu missatge. Si la primera pel·lícula era, simplement, un relat de venjança personal, la segona aposta per una revolució social i política, envia un missatge de rebel·lia contra els dirigents tirànics, i referma una idea lamentablement actual que sols el poble salva el poble. Hi havia un somni que era Roma. I Gladiator II demostra que el somni està més viu que mai.
Un somni que Russell Crowe va posar en marxa i que Paul Mescal remata amb una actuació estoica, controlada, seriosa i pausada. El seu Lucio és molt més seré que Máximo, molt més reposat, però no per això menys heroic ni majestuós. És el millor relleu possible d’un ídol social i narratiu. I, mal m’està dir-ho, físicament és un escàndol de veure. Pedro Pascal és una valuosa addició al relat, però té un personatge tan limitat que costa que realment brillin els seus dots interpretatius. I sens dubte qui s’emporta la palma és Denzel Washington, en un paper shakespearià tan retorçat com divertit, que permet a l’actor nord-americà ensenyar un registre que fa anys que enyoràvem. S’ho passa tan bé encarnant el seu paper que costa no imaginar-se’l nominat als premis grossos aquesta temporada.
I potser el que més falla—si és que falla—d’aquest film que, al meu parer, supera en quasi tots els aspectes la primera pel·lícula, és la banda sonora. Perquè com s’ha de superar l’obra mestra que Hans Zimmer va idear fa 24 anys? Harry Gregson Williams entoma el repte amb humilitat i respecte, l’única manera d’encarar un projecte de tal envergadura. La de Zimmer és una obra impossible de superar i increïblement difícil d’igualar. I davant d’això, l’única cosa que es pot fer és composar un repertori discret, al servei de la història, que no sigui gaire ostentós i que recordi, en els moments exactes per posar-te la pell de gallina, el leitmotiv que ara mateix tots tenim al cap.
Per la resta, el film es desenvolupa a la perfecció. Diguin el que diguin els historiadors que, les darreres hores, han criticat la pel·lícula per poc acurada històricament. I què? Què més ens dona si el que retrata és fidel o no al que va passar a la Roma de l’època? Quan hi ha taurons menjant-se gent que cau d’un vaixell en plena batalla naval al Coliseu, estil Hunger Games, em costa que m’importi la seva rellevància històrica, francament. I fer caure el pes de la nostra educació en un blockbuster en què uns micos rabiosos molt digitals es barallen amb Paul Mescal no només és profundament naïf, sinó també radicalment injust amb el cinema.
Hi havia un somni que era Roma. I que les seqüeles produïdes per fer calers, per treure rèdit de la nostàlgia traïdora, no fossin simples productes descarats de màrqueting. Gladiator II és aquest somni fet realitat. Una proesa de pèls de punta, d’emocions descontrolades, de gaudi del cinema com un espectacle de grandiosa qualitat. Si totes les que han de venir segueixen el seu mateix patró, m’hi apunto a cegues.