El nou espantall en el món independentista és el retorn a l’autonomisme. Vivim dies d’acusacions creuades entre els diferents actors, que es retreuen els uns als altres una suposada voluntat de ‘tornar a l’autonomisme’.
 
Si s’entén la situació política actual en termes binaris, com una dicotomia entre el retorn a l’autonomisme i una insurrecció popular immediata per "materialitzar la República", em fa l’efecte que no hi ha gaire més sortida que l’autonomista, atesa la correlació de forces.

Ara bé, aquesta dicotomia crec que respon a una simplificació excessiva de la realitat. Entre l’opció insurreccional immediata, de més que dubtosa viabilitat, i l’acceptació acrítica de l’statu quo per gestionar les engrunes i mirar de fer una nova versió del peix al cove a Madrid hi ha un ampli ventall d’opcions.

Les institucions de l’autonomia són, per una majoria de la societat catalana, insuficients. Però no deixen de ser un instrument necessari per protegir alguns avenços –com l’escola- i molt potent per mantenir la tensió i el conflicte democràtic amb l’Estat, en l’àmbit intern i internacional.

De fet, la involució autoritària i la flamarada nacionalista que viu Espanya deixen poc marge al mer retorn a l’autonomisme. Mentre es mantingui una majoria independentista al Parlament, els mesos i anys que vénen seran de conflicte institucional intens. La defensa dels drets civils i polítics i de les llibertats més bàsiques seran, necessàriament, l’eix prioritari del conflicte polític en els propers temps. I serà un conflicte intens i cru, perquè tots els símptomes apunten que el gir autoritari a Espanya va de debò.

Hi ha qui ho veu com un retrocés, i en part és comprensible: haver de lluitar per qüestions bàsiques com la llibertat d’expressió o per l’alliberament dels presos polítics a aquestes alçades és un gran retrocés. Però no és una cosa que es pugui triar: l’Estat ha decidit donar una resposta autoritària i no de diàleg polític a les demandes autodeterministes catalanes i, agradi o no, és el terreny de joc en què cal jugar.

La resposta autoritària permet, en el curt termini, que l’Estat imposi el seu ordre. Però en el llarg termini, obre una escletxa tan profunda amb la majoria social catalana que, inevitablement, l’afebleix.

El conflicte democràtic és el terreny sobre el que es poden generar consensos amplis i transversals a la societat catalana, i en el que més fàcilment es poden trobar aliats a fora. L’independentisme ha sigut fort quan ha jugat en aquest terreny, i s’ha afeblit quan la pulsió nacionalista l’ha dut a precipitar-se i a oblidar-se de la importància de comptar amb una legitimitat democràtica indiscutible per cada passa endavant. Per això, abans de seguir cridant, i tancar-se en el marc "autonomisme o insurrecció" potser convindria recuperar la serenor i parlar amb una mica de calma sobre les opcions estratègiques que s’obren en el nou escenari.