“¿Hi ha ètica a les guerres? No”. Amb aquesta contundència va respondre Jon Sistiaga la pregunta que portava per títol la conferència que va oferir ahir a Terrassa. El periodista va definir la guerra com “un acte de violència portat a les seves últimes conseqüències”. I de guerres en sap molt, doncs la major part de la seva extensa carrera en els mitjans de comunicació l’ha dedicat als conflictes armats. “Jo no sóc un reporter de guerra”, va matisar. “Sóc simplement un reporter a qui un dia li pot tocar cobrir l’entrenament del Reial Madrid”. Però això ja fa anys que no li toca. “Per sort”, va dir rient.
El cas José Couso
Sistiaga, que actualment treballa a Cuatro i a la Cadena Ser, ha sigut reporter a Ruanda, Kosovo, Colombia, Corea del Nort, Afganistan i Iraq, entre d’altres. En aquest últim lloc és on va viure un dels pitjors moments de la seva vida. El seu company, José Couso, va morir durant un atac de l’exèrcit nord-americà a l’Hotel Palestina de Bagdad. “Va ser un crim premeditat. Volien eliminar les càmeres que estaven gravant l’entrada de les tropes a la ciutat”, explica Sistiaga, que defensa la seva teoria en el llibre José Couso: la mirada incómoda. El cas va tornar a l’actualitat fa uns mesos per unes filtracions de Wikileaks que proven que Espanya va aturar la investigació de les causes de la seva mort per les pressions que havia rebut del del govern nord-americà.
Implicar-se o no
Un altre dels moments més tensos de la seva carrera va ocórrer el 1999 quan ell i el seu càmera van ser capturats per tropes sèrbies mentre es trobaven a la frontera entre Kosovo i la República de Macedònia filmant l’arribada d’un tren carregat de refugiats. Cinc dies més tard van ser alliberats. Aquestes i altres experiències l’han fet relativitzar tot el que veu. “Quan arribes a un lloc et preguntes: qui tortura? qui mata? qui roba la dignitat? I te n’adones que els dos bàndols fan el mateix”.
Per a Sistiaga, que reconeix que la por és el que ha fet que encara estigui viu, el més difícil d’aquesta mena de periodisme és apropar-se als botxins. “Estàs al davant d’una persona que saps que ha ordenat matar i que ho seguirà fent”. S’ha d’implicar el periodista en el conflicte? “És molt difícil mantenir la neutralitat”, afirma. Sistiaga intenta no reflectir les seves simpaties, doncs opina que “tota causa té els seves contradiccions”. Per a ell, l’objectiu final de la seva feina és poder mostrar “al món sencer” el que fa cada bàndol.
El cas José Couso
Sistiaga, que actualment treballa a Cuatro i a la Cadena Ser, ha sigut reporter a Ruanda, Kosovo, Colombia, Corea del Nort, Afganistan i Iraq, entre d’altres. En aquest últim lloc és on va viure un dels pitjors moments de la seva vida. El seu company, José Couso, va morir durant un atac de l’exèrcit nord-americà a l’Hotel Palestina de Bagdad. “Va ser un crim premeditat. Volien eliminar les càmeres que estaven gravant l’entrada de les tropes a la ciutat”, explica Sistiaga, que defensa la seva teoria en el llibre José Couso: la mirada incómoda. El cas va tornar a l’actualitat fa uns mesos per unes filtracions de Wikileaks que proven que Espanya va aturar la investigació de les causes de la seva mort per les pressions que havia rebut del del govern nord-americà.
Implicar-se o no
Un altre dels moments més tensos de la seva carrera va ocórrer el 1999 quan ell i el seu càmera van ser capturats per tropes sèrbies mentre es trobaven a la frontera entre Kosovo i la República de Macedònia filmant l’arribada d’un tren carregat de refugiats. Cinc dies més tard van ser alliberats. Aquestes i altres experiències l’han fet relativitzar tot el que veu. “Quan arribes a un lloc et preguntes: qui tortura? qui mata? qui roba la dignitat? I te n’adones que els dos bàndols fan el mateix”.
Per a Sistiaga, que reconeix que la por és el que ha fet que encara estigui viu, el més difícil d’aquesta mena de periodisme és apropar-se als botxins. “Estàs al davant d’una persona que saps que ha ordenat matar i que ho seguirà fent”. S’ha d’implicar el periodista en el conflicte? “És molt difícil mantenir la neutralitat”, afirma. Sistiaga intenta no reflectir les seves simpaties, doncs opina que “tota causa té els seves contradiccions”. Per a ell, l’objectiu final de la seva feina és poder mostrar “al món sencer” el que fa cada bàndol.
