Qui no coneix la història està condemnat a repetir-la. Gairebé com el dia de la marmota que es repeteix i repeteix fins la sacietat, la liberalització dels horaris comercials torna als debats cada cert temps. Tots els arguments tornen a estar oberts amb la novetat de la crisi damunt la taula.
Els horaris comercials no són només una qüestió d’identitat d’un model sinó una protecció d’una forma de vida. No cal repetir que per les grans superfícies, sempre les primeres a apuntar-se al carro quan es planteja la problemàtica, els representa la possibilitat d’augmentar el negoci perquè rentabilitzen, encara més, tota la infraestructura que tenen muntada i de passada apretar una mica més als treballadors.
Per als petits comerciants, molts d’ells emprenedors autoocupats, un augment dels horaris comercials representa un busca cangur, pares ajudeu-me que no puc deixar la botiga, o vine a la botiga que tinc reunió de pares. Pels clients i potencials consumidors, a bodes em convides!!.
Per a la majoria és molt més pràctic disposar de com més hores millor, la botiga oberta. Canvi de costums?, No cal, només d’insinuar-ho ja hem canviat els hàbits. A qui no li va bé anar a comprar a cor què vols, a qualsevol hora del dia i fins ben entrada la nit. Només cal mirar als fins ara comerços autoritzats que tenen ple a hores intempestives.
També hi ha qui abans d’ampliar l’horari preferiria una atenció més acurada al client i no aquells dependents que quan preguntes sempre molestes. Coses del treball temporal, per a moltes superfícies la creació de llocs de treball que defensen. I a tot això amb l’etern exemple de Madrid. A la capital espanyola es poden obrir més del doble de diumenges que es pot fer a Catalunya.
Això ha fet que el capitalisme més audaç es carregui qualsevol vestigi de petit comerç familiar per convertir-lo en una gran cadena internacional. La capital és en l’actualitat un gran escenari d’espais comercials, cadenes de distribució i firmes internacionals, decorats amb algunes tendes regentades per als nous immigrants.
Quantes persones hi ha d’entre els que perden la feina o han estalviat i decideixen arriscar esforços i diners en un negoci propi?. Quants en hi ha que després de fer més hores que un rellotge, aconsegueixen fer-se un sou?.
L’emprenedor, el petit comerciant, el senyor Esteve, ha de mirar-se el negoci amb nous ulls i adaptar-se a un futur incert que se li acosta. Arriba l’enèssima amenaça d’unes mesures que tard o d’hora i per la pressió de les àrees comercials acabaran liberitzant no només els horaris sinó d’altres normes, potser de pitjors conseqüències.
Els horaris comercials no són només una qüestió d’identitat d’un model sinó una protecció d’una forma de vida. No cal repetir que per les grans superfícies, sempre les primeres a apuntar-se al carro quan es planteja la problemàtica, els representa la possibilitat d’augmentar el negoci perquè rentabilitzen, encara més, tota la infraestructura que tenen muntada i de passada apretar una mica més als treballadors.
Per als petits comerciants, molts d’ells emprenedors autoocupats, un augment dels horaris comercials representa un busca cangur, pares ajudeu-me que no puc deixar la botiga, o vine a la botiga que tinc reunió de pares. Pels clients i potencials consumidors, a bodes em convides!!.
Per a la majoria és molt més pràctic disposar de com més hores millor, la botiga oberta. Canvi de costums?, No cal, només d’insinuar-ho ja hem canviat els hàbits. A qui no li va bé anar a comprar a cor què vols, a qualsevol hora del dia i fins ben entrada la nit. Només cal mirar als fins ara comerços autoritzats que tenen ple a hores intempestives.
També hi ha qui abans d’ampliar l’horari preferiria una atenció més acurada al client i no aquells dependents que quan preguntes sempre molestes. Coses del treball temporal, per a moltes superfícies la creació de llocs de treball que defensen. I a tot això amb l’etern exemple de Madrid. A la capital espanyola es poden obrir més del doble de diumenges que es pot fer a Catalunya.
Això ha fet que el capitalisme més audaç es carregui qualsevol vestigi de petit comerç familiar per convertir-lo en una gran cadena internacional. La capital és en l’actualitat un gran escenari d’espais comercials, cadenes de distribució i firmes internacionals, decorats amb algunes tendes regentades per als nous immigrants.
Quantes persones hi ha d’entre els que perden la feina o han estalviat i decideixen arriscar esforços i diners en un negoci propi?. Quants en hi ha que després de fer més hores que un rellotge, aconsegueixen fer-se un sou?.
L’emprenedor, el petit comerciant, el senyor Esteve, ha de mirar-se el negoci amb nous ulls i adaptar-se a un futur incert que se li acosta. Arriba l’enèssima amenaça d’unes mesures que tard o d’hora i per la pressió de les àrees comercials acabaran liberitzant no només els horaris sinó d’altres normes, potser de pitjors conseqüències.
