Repassant la web de l’Ajuntament de Terrassa, em trobo amb abundant informació sobre el procés de participació en el pressupost municipal d’inversions, promocionat amb la campanya “Ara tu decideixes”.
Un procés d’aquestes característiques resulta, al meu entendre, summament interessant. No perquè sigui pioner a nivell de país -que no ho és. Ni tampoc perquè sigui excessivament agosarat, ja l’Ajuntament permet als ciutadans proposar i recolzar projectes que sumen un valor al voltant de 4 milions d’euros; mentre els pressupostos del 2010 preveuen una despesa ordinària de 148,3 milions d’euros als que cal sumar 25,1 milions d’euros d’inversió. Però cal reconèixer que suposa un cert canvi de paradigma, que em suggereix la pregunta: a què respon aquest gest?
Tots plegats tenim present que no vivim en una democràcia atenenca, no anem a l’àgora a decidir. En el sentit clàssic del terme, vivim en una “república”, en tant que escollim representants als que deleguem la capacitat de decidir per nosaltres durant quatre anys. Si bé el marc legal determina que algunes decisions han de ser preses (o ratificades) en plebiscit, en aquest cas, els “senadors” han decidit renunciar a la responsabilitat que se’ls havia atorgat. Els motius que han motivat aquesta decisió els haurien d’explicar els regidors i l’alcalde egarencs, però d’entrada la iniciativa em suscita dues interpretacions de signe oposat.
La primera fóra que l’Ajuntament de Terrassa pensi que la seva actuació a l’hora de prioritzar les inversions municipals s’està allunyant dels interessos i inquietuds dels ciutadans, de manera que genera un mecanisme per acostar-s’hi.
La segona fóra que es tracta d’una operació cosmètica més, a la que tan acostumats estem els ciutadans, perquè a través d’una petita concessió, els polítics puguin justificar que el seu allunyament amb les inquietuds ciutadanes no és tal.
No voldria prejutjar, de manera que crec que les respostes als meus dubtes s’esclariran amb l’evolució d’aquesta iniciativa els propers anys. Es repetirà? S’incrementarà el percentatge participatiu en el total del capítol d’inversions? Ja ho veurem…
El que tinc clar és que si no es segueix avançant en aquesta direcció serà entre altres coses perquè els terrassencs ho hauran volgut, ja que haurien d’haver participat molt més entusiàsticament en aquesta consulta si realment pensen que tenen voluntat de ser més partíceps del futur de la ciutat.
Perquè el més interessant d’aquesta iniciativa és, al meu entendre, la baixa participació (7.640 vots) de la consulta, que suscita altres preguntes també prou interessants. Realment els ciutadans –que tan blasmen la política- volen que se’ls retorni part del poder que han cedit als electes? Potser el problema no és de poder, sinó que realment volen canviar el sistema partitocràtic, a través del qual s’escull aquests electes? O realment se’ls enfot tot?
Un procés d’aquestes característiques resulta, al meu entendre, summament interessant. No perquè sigui pioner a nivell de país -que no ho és. Ni tampoc perquè sigui excessivament agosarat, ja l’Ajuntament permet als ciutadans proposar i recolzar projectes que sumen un valor al voltant de 4 milions d’euros; mentre els pressupostos del 2010 preveuen una despesa ordinària de 148,3 milions d’euros als que cal sumar 25,1 milions d’euros d’inversió. Però cal reconèixer que suposa un cert canvi de paradigma, que em suggereix la pregunta: a què respon aquest gest?
Tots plegats tenim present que no vivim en una democràcia atenenca, no anem a l’àgora a decidir. En el sentit clàssic del terme, vivim en una “república”, en tant que escollim representants als que deleguem la capacitat de decidir per nosaltres durant quatre anys. Si bé el marc legal determina que algunes decisions han de ser preses (o ratificades) en plebiscit, en aquest cas, els “senadors” han decidit renunciar a la responsabilitat que se’ls havia atorgat. Els motius que han motivat aquesta decisió els haurien d’explicar els regidors i l’alcalde egarencs, però d’entrada la iniciativa em suscita dues interpretacions de signe oposat.
La primera fóra que l’Ajuntament de Terrassa pensi que la seva actuació a l’hora de prioritzar les inversions municipals s’està allunyant dels interessos i inquietuds dels ciutadans, de manera que genera un mecanisme per acostar-s’hi.
La segona fóra que es tracta d’una operació cosmètica més, a la que tan acostumats estem els ciutadans, perquè a través d’una petita concessió, els polítics puguin justificar que el seu allunyament amb les inquietuds ciutadanes no és tal.
No voldria prejutjar, de manera que crec que les respostes als meus dubtes s’esclariran amb l’evolució d’aquesta iniciativa els propers anys. Es repetirà? S’incrementarà el percentatge participatiu en el total del capítol d’inversions? Ja ho veurem…
El que tinc clar és que si no es segueix avançant en aquesta direcció serà entre altres coses perquè els terrassencs ho hauran volgut, ja que haurien d’haver participat molt més entusiàsticament en aquesta consulta si realment pensen que tenen voluntat de ser més partíceps del futur de la ciutat.
Perquè el més interessant d’aquesta iniciativa és, al meu entendre, la baixa participació (7.640 vots) de la consulta, que suscita altres preguntes també prou interessants. Realment els ciutadans –que tan blasmen la política- volen que se’ls retorni part del poder que han cedit als electes? Potser el problema no és de poder, sinó que realment volen canviar el sistema partitocràtic, a través del qual s’escull aquests electes? O realment se’ls enfot tot?
