Catalunya és una nació que, malgrat els intents assimiladors de l’estat espanyol des de fa tres-cents anys, continua essent nació, continua existint: No és el cas de massa pobles, a la història europea, que malgrat hagin patit aquests intents assimiladors i
genocides, hagin reeixit a continuar, com a societat, defensant la seva llengua, la seva cultura, la seva història, el seu patrimoni col·lectiu, i la seva voluntat de pervivència.

En aquest sentit, Catalunya no és una nació, és LA nació d’Europa que s’hauria de fer servir com a paradigma de valoració d’aquest tipus de pervivència. La constitució espanyola de 1978 no reconeix, –més aviat nega–, aquesta realitat nacional de Catalunya. Només reconeix un subjecte polític possible, la Nación Española, i, segons les darreres interpretacions, fins i tot serveix d’argument per a negar la democràcia, això és, per fer passar la legalitat vigent per sobre de la legitimitat o el principi democràtic.

Més enllà d’aquestes misèries reaccionàries, completament tancades a l’evolució de les coses i al reconeixement de la realitat, el que és cert és que a Catalunya hi ha poble, hi ha una societat que reclama els seus drets i que està molt il·lusionada en la construcció d’un nou estat. Aquesta il·lusió no és il·lusa, sinó que sorgeix de la voluntat d’una societat que s’ha desenvolupat i ha perviscut al marge, i massa sovint, contra un estat espanyol aliè i alienant. Aquesta il·lusió és fruit de la voluntat d’un poble que ha demostrat sobradament que és major d’edat, que no admet més tutors externs, i que està disposat a complir la seva responsabilitat com a constructor d’un estat propi.

La voluntat integradora de la societat catalana, cosa que no s’ha donat en altres situacions de conflicte polític, ha estat exemplar. La catalanitat és basa en l’ètnia ni el naixement, sinó en la integració generosa a un projecte comú, en el qual la llengua, la cultura, el reconeixement d’una història comuna són una part essencial, però no excloent. Qui acusa als nacionalistes catalans de repartir carnets de catalanitat està sent injust amb un dels moviments resistencialistes més integradors que hi ha hagut a la història europea. La construcció de Catalunya sempre ha estat un projecte integrador, respectuós i poc assimilacionista. La voluntat explícita de la gran majoria de nacionalistes catalans és la de deixar de ser nacionalistes per esdevenir simplement catalans, perquè ja no calgui més posicionar-se defensivament contra cap altre nacionalisme agressiu, com ha estat el cas.

A canvi, des de les estructures de poder de l’estat espanyol es nega el principi democràtic, es nega la legitimitat, es nega l’evolució d’una constitució que es va fer amb soroll de sabres, es sacralitza un text, es sacralitza una determinada lectura d’aquest
text: heus aquí els elements que causen el conflicte polític en el qual estem immersos.

La Constitució de 1978, que hauria de ser un punt de partida, ha esdevingut un punt i final. Il·lusió, majoria d’edat, responsabilitat basada en l’existència d’un poble que reclama els compliment dels seus drets i deures versus negació i reacció. Nihil novum sub sole.

I no es tracta d’aixecar fronteres, no es tracta d’enfrontar-se amb els espanyols, amb la gent i els pobles d’Espanya, amb la qual ens uneix llaços d’amistat i llaços familiars, sinó la de reclamar que la nació catalana pugui créixer i desenvolupar-se amb la normalitat amb la qual es pot desenvolupar Holanda o Portugal; esdevenir un país normal i no un país tutelat.

L’Espanya eterna, aquell magma socioeconòmic que governa efectivament l’estat espanyol amb deix d’hidalguía des de fa segles, independentment del color polític de torn, no té projecte per a Catalunya, no té res a oferir a les aspiracions de la nació catalana. Els del todo atado y bien atado no sembla que tinguin res a oferir, tret de la guerra civil com a estat permanent, ja sigui amb les armes, ja sigui amb la pràctica política habitual tancada al pacte i al diàleg. La facilitat que tenen els polítics espanyols
a dividir-se exactament en dos bàndols irreconciliables no és sinó l’expressió d’una mentalitat guerracivilista de fons, de la qual Catalunya, no n’ha estat, malauradament, exempta.

L’estructura fallida de l’estat de les autonomies, el café para todos, generat amb la voluntat reactiva única de diluir les aspiracions catalanes, –que resulta caríssim i insostenible en èpoques de crisi econòmica–, l’aposta per una economia especulativa penjada del BOE, en lloc d’una economia productiva fan que el panorama polític i econòmic espanyol no sigui el lloc propi que cerca el poble català per tal de ser en el món.

En resum, la nació catalana existeix com a subjecte polític i és un exemple de pervivència en la història. L’estat espanyol, malgrat algunes promeses inicials, malgrat els copets a l’espatlla habituals, no sembla l’estructura política adequada per tal que el poble català desenvolupi el seu projecte propi. Es per això que cal treballar per tal de civilitzar el futur de Catalunya, per tal de fer-lo acceptable, per tal de dotar la nació catalana dels instruments polítics habituals i normals –un estat– que li permeti ésser en plenitud en el context internacional.

Antoni Perarnau

Professor i regidor de CiU a l’Ajuntament de Terrassa