Molt s’ha avançat des que a principis del segle XX els treballadors i treballadores del nostre territori aconseguien arribar a fites que actualment considerem totalment superades, si més no, en l’anomenat primer món (la consecució de la jornada de les vuit hores, n’és un exemple). No fa pas gaire, en temps dels nostres avis i besavis, el concepte de “dies de descans” no existia, i els nens eren mà d’obra més que barata als quals l’escola, la cultura i l’educació els estava totalment vetada.
Sí, han passat uns quants anys d’aquests fets. Afortunadament, i gràcies a la lluita dels nostres avantpassats més propers, les condicions laborals actuals no tenen res a veure amb el que es reflecteix en llibres com ara Ull per ull, d’Antoni Dalmases, del qual fa ben poc en vam poder veure una adaptació televisiva.
Però això no vol dir pas que s’hagi de donar tot per fet: avui, i coincidint en aquests temps de crisi, la precarietat laboral és encara un handicap que cal superar. Els joves, les dones, els ciutadans nouvinguts i les persones més grans de 45 anys en atur són els col·lectius més proclius a caure-hi, i cal que el conjunt de la societat -treballadors, empresaris, organitzacions, i el mateix ciutadà del carrer- s’impliqui activament per tal que tothom tingui un salari just, que no obligui només a estalviar, sinó que permeti, també, que hom tingui capacitat de compra i, d’aquesta manera, que entre tots propiciem la reactivació de l’economia.
Els nostres avis van deixar-hi la pell, en molts casos, per tal que tots nosaltres tinguéssim una sèrie de drets que ara es consideren fonamentals. Per ells no es pot caure en l’apatia i creure que ja no s’hi pot fer més. La celebració del dia 1 de maig, del Dia del Treballador, ha de servir, precisament, per reivindicar que encara queda camí per recórrer.
Sí, han passat uns quants anys d’aquests fets. Afortunadament, i gràcies a la lluita dels nostres avantpassats més propers, les condicions laborals actuals no tenen res a veure amb el que es reflecteix en llibres com ara Ull per ull, d’Antoni Dalmases, del qual fa ben poc en vam poder veure una adaptació televisiva.
Però això no vol dir pas que s’hagi de donar tot per fet: avui, i coincidint en aquests temps de crisi, la precarietat laboral és encara un handicap que cal superar. Els joves, les dones, els ciutadans nouvinguts i les persones més grans de 45 anys en atur són els col·lectius més proclius a caure-hi, i cal que el conjunt de la societat -treballadors, empresaris, organitzacions, i el mateix ciutadà del carrer- s’impliqui activament per tal que tothom tingui un salari just, que no obligui només a estalviar, sinó que permeti, també, que hom tingui capacitat de compra i, d’aquesta manera, que entre tots propiciem la reactivació de l’economia.
Els nostres avis van deixar-hi la pell, en molts casos, per tal que tots nosaltres tinguéssim una sèrie de drets que ara es consideren fonamentals. Per ells no es pot caure en l’apatia i creure que ja no s’hi pot fer més. La celebració del dia 1 de maig, del Dia del Treballador, ha de servir, precisament, per reivindicar que encara queda camí per recórrer.
