Es podria dir que s'ha convertit en part del paisatge i que són pocs els veïns de Can Palet que se sorprenen en veure'l. Des del mes de maig passat, l'Elvis es planta cada dia davant de l'oficina de CatalunyaCaixa del carrer Colom amb la seva samarreta verda de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Amb ell l'acompanya sempre un megàfon i diverses pancartes que diposita a l'entrada de la sucursal. A més a més, a tot aquell que se li acosta per preguntar-li què fa li dóna un fulletó reivindicatiu a favor de la dació en pagament.

El 2006, l'Elvis va comprar un pis perquè en aquells moments la feina li anava bé, i no va tenir problemes per anar pagant les quotes de la hipoteca, que era per un valor total de 240 mil euros i amb una quota mensual de 1.250 euros. Però el 2011 va perdre la feina i es va quedar a l'atur. Aleshores va decidir capitalitzar-lo i muntar un negoci de neteja. Un any després, l'empresa va fer fallida i es va quedar sense res. Com que era autònom, no va tenir dret a l'atur ni tampoc a les prestacions i per aquest motiu les quotes impagades de la hipoteca es van començar a acumular.

Així, el febrer d'aquest any la bola havia crescut i va decidir anar al banc per demanar la dació en pagament. En aquell moment, el director de l'oficina li va dir que aquesta operació per cancel·lar el seu deute, de 222 mil euros, no era viable. El seu cas va passar a ser estudiat per l'advocada de la Plataforma i al maig va decidir passar a l'acció. Només dos dies després d'estar prostrat davant de l'oficina de CX, el director de zona se li va acostar i li va dir que tornaria a estudiar el seu cas. Només li va demanar que s'esperés dotze dies. I així ho va fer.

Al cap de dues setmanes, l'Elvis va entrar a la sucursal i va parlar amb el director. Aquest li va dir que sí, que el seu cas era viable però que malauradament el deute havia estat venut a un fons d'inversió, Foncat, i que no hi podien fer res perquè ja no estava a les seves mans. "Em sento enganyat perquè vaig perdre dotze dies esperant per res. A més, he estat buscant i resulta que Foncat és de la mateixa CatalunyaCaixa. Aleshores, què vol dir que no hi poden fer res? M'han pres el pèl i ho tinc molt clar, no penso marxar sense lluitar i aconseguir la dació", subratlla l'Elvis.

"Per què es queden a casa?"
La seva advocada té concertada una cita per tornar a discutir el cas amb el director de zona, "però no me'n fio, ja veurem si l'acaben tenint o no".  De moment, el seu expedient encara no ha entrat en execució hipotecària i per tant, encara hi ha temps de trobar-hi una sortida. "D'aquest pis n'he pagat uns 80 mil euros, entre quotes i interessos, però m'és igual, només vull que se'l quedin i que em donin la dació. Quan ho facin, aleshores deixaré el pis; mentrestant, és casa meva", diu l'Elvis, que viu amb la seva dona, embarassada de set mesos, al carrer de Germà Joaquim.

L'Elvis comenta que coneix moltes persones que es troben en la seva situació al barri, però no surten al carrer a protestar. Diu que en aquests dies se li ha acostat molta gent preguntant què podien fer perquè es trobaven en una situació similar. "Desconeixen que hi ha alternatives i opcions, que hi ha la Plataforma que et pot assessorar. Però bé, totes aquestes persones afectades van venir en el seu moment quan recollíem signatures a favor de la ILP, i després res. No han tornat a fer res. Prefereixen quedar-se quiets a casa, esperant. No entenc perquè no lluiten", exclama l'Elvis. Ell ho seguirà fent cada dia fins que li facin cas mentre reflexiona en veu alta: "Ens van donar la hipoteca sabent que la meva dona no cobrava. Sabien quins ingressos teníem i tot i així van acceptar encantats".

Una família a l'espera
Asseguts al costat de l'Elvis, també vestits amb la samarreta de la Plataforma, hi ha la Rebeca i l'Edison. Aquest matrimoni va contractar l'any 2006 una hipoteca amb el BBVA per un pis situat al carrer Colom. Tot els anava bé, la parella treballava i entre els dos reunien un capital d'una mica més de 2.000 euros, i a més, el seu fill, d'aleshores 18 anys, també treballava i aportava a casa el seu salari mileurista. Per això van decidir embrancar-se i comprar-se un habitatge. En aquells moments la família pagava una quota mensual de 1.390 euros.

Però les coses es van tòrcer  el 2009, quan a l'Edison Fernando el van fer fora de la feina després d'estar uns mesos convalescent per un accident de moto. Poc després el seu fill també es va quedar sense feina i aquí van començar els problemes. Quan van anar a parlar amb l'oficina de la carretera Montcada els van dir que la millor i única opció era un refinançament. "Jo ja els vaig dir en aquell moment que no em veia capaç d'assumir tota sola amb els meus 1.000 euros de sou una hipoteca de 700 euros als dos primers anys, i que al final s'ha convertit en una de 1.050 euros. Els ho vaig dir però no em van fer cas. Si a casa només entrava un sou de 1.000 euros primer era per pagar les factures i el menjar", explica la Rebeca. I com que no va poder pagar les quotes de la hipoteca, al final el banc va decidir posar a subhasta el pis.

"Nosaltres només volem que ens donin la dació en pagament. Ja es poden quedar el pis. El problema és que ens diuen que tenim un deute de 160 mil euros mentre que l'advocada de la Plataforma diu que són 36 mil euros". La setmana vinent tenen una cita amb l'entitat bancària per si arriben a un acord, però ja adverteixen: "Sabem que serà molt complicat i si no ens donen cap solució si no volen negociar, farem com l'Elvis i ens instal·larem davant de la sucursal a fer pressió. No treballo, així que em puc passar tot el dia assegut allà", manifesta l'Edison.

Una cosa tenen clara: tampoc ells sortiran del pis fins que el BBVA firmi que els condonen el deute. "És la nostra única arma. Si marxem, haurem de pagar el deute segur". L'habitatge ja està subhastat i estan esperant l'ordre de desnonament. "L'única cosa que demanem és poder tornar al nostre país, a Equador, amb el cap alt, sense cap deute pendent", suplica la Rebeca, i afegeix: "Fa dotze anys vam venir a Espanya per poder viure amb condicions. Ara estem només sobrevivint, així que tenim clar que volem tornar, però néts, sense res a pagar".

L'Edison es lamenta que als 47 anys no hi ha ningú que li doni feina. "He enviat més de 500 currículums en tres anys i cap empresa m'ha cridat ni tan sols per fer una entrevista. Tots em diuen que sóc massa gran", es lamenta. "Abans era jo qui mantenia la meva família i ara em mantenen. La meva dona em dóna uns euros per passar la setmana... Aquí hi ha l'explicació del que ha passat en aquest país. Els homes no trobem feina, sembla que els dones ho tenen més fàcil. A més, em van treure els 420 euros de subsidi, així que ara no cobro res".

Es queixen que els advocats d'ofici "no han fet absolutament res, només ens deien que esperéssim", com tampoc tenen bones paraules per a l'Oficina d'Intermediació Hipotecària de l'Ajuntament de Terrasa. "Fa dos mesos que vam enviar els papers i encara estem esperant que ens donin hora per a la primera cita".

També aquest matrimoni comparteix el parer de l'Elvis quan afirmen que a Can Palet hi ha moltes més famílies afectades però que poques fan el pas de sortir a defensar-se. "Som pocs els afectats que estem lluitant. Tampoc comprenc per què els espanyols es queden a casa esperant asseguts que els facin fora. Som els estrangers els que estem lluitant per la dació en pagament, i si ho aconseguim beneficiarà a tothom, no només a nosaltres. Però sembla que tinguin por. Per això no surten al carrer a lluitar", manifesta l'Edison.

La família sentencia: "Es pensen que encara hi ha esclavitud, que som els seus esclaus i els hem de pagar tota la vida. Ens van enganyar dient-nos que ho podíem fer. No els va importar res, només volien que paguéssim. No van posar-nos cap pega, ni ens van demanar el permís de residència! Només volien cobrar. Això és el que han aconseguit".