La nostra ciutat té un passatge dedicat a la seva memòria. Davant del Conservatori de Música...La qual cosa, certament, vol deixar palès --amb total claredat-- la sintonia entre el personatge i la seva passió per la quarta de les arts.
De la mà d'uns inconscients, ara fa 10 anys que se n' anà. Destacà com a defensor del diàleg per aconseguir el respecte pels drets humans i la pau a Euskadi...
Una persona amb aquest bagatge, tanmateix, fou escollit per ETA per a patir un crim execrable i del tot repugnant. Tots els altres atemptats amb víctimes mereixen aquest qualificatiu. Cap d' ells no tenia sentit. Però, en aquesta ocasió, potser encara menys. Ningú no sap què es pretén quan es duu a terme un assassinat dels anomenats polítics...El que és ben cert, al darrera i de manera indubtable, és que ens trobem amb una família desfeta. Un nucli d' estimació al qual li resulta molt i molt difícil refer-se i recuperar mínimament el to.
En la flor de la seva vida, amb només 63 anys, veié truncada tota la seva vitalitat productiva. Tot un projecte de vida. Ja feia gairebé 3 lustres que havia deixat la cartera de ministre de Sanitat. L' havia ocupat --de 1982 a 1986-- en el primer govern socialista, presidit per en Felipe Gonzàlez. Havia retornat a la seva càtedra d'Història de Doctrines Econòmiques de la Universitat e Barcelona. Fins i tot, havia desenvolupat el càrrec de rector de la U.I.M.P. de Santander. Tenia --in mente-- un munt d' il.lusions. La vitalitat derivada del seu caràcter li augurava un esdevenidor ple d' idees noves i de tasques importants. Tant en el camp educatiu com en el social....Disortadament, però, tot se'n va anar en orris.
En començar, he fet referència al maridatge entre en Lluch i la música. Català de pro, mantenia uns lligams d' amistat ferms i ben arrelats amb el País Basc. I, molt especialment, amb la bella Donosti, on disposava de pis.
Sovint se'l veia per aquells paratges. Bé compartint una conversa de taverna amb companys de partit, com ara el batlle Odon Elorza. Bé assistint a algun concert del seu estimat Orfeó Donostiarra,a la seu del Kursaal. Bé tot passejant vora la platja de La Concha.
Els actes fúnebres que es van desenvolupar a Catalunya (Barcelona i Vilassar de Mar) vingueren acompanyats d' una celebració litúrgica a Sant Sebastià. En la missa-funeral, el mateix Orfeó interpretà el Rèquiem d' en Gabriel Fauré...I Catalunya Música tingué cura de transmetre l' acte per a tot el poble català...Recordo haver seguit tota la cerimònia a través de les ones radiofòniques...I encara m' embarga l' emoció que vaig sentir en copsar la profunditat del gran músic francès. La interpretació concreta del "Pie Iesu" i l' "In Paradisum" fou --per mi-- escatològicament sublim.
Hom resulta prou difícil glossar la figura d' aquest català insigne. Com proclama la lletra de la cançó "La vall del riu vermell", trobem a faltar el seu somriure...!. La seva bonhomia, el seu "savoir faire", la seva preparació, el seu esperit de servei. Tot el conjunt de la seva personalitat esdevé un tresor que ens ha estat arrabassat de les mans. D' una manera cruel i injusta.
Continuo amb la lletra esmentada: però el record de la vall on va viure / no l' esborra la pols del camí !...I, encara més: aquest cor ara guarda la pena / tan amarga del seu comiat.
Descansi en pau !
De la mà d'uns inconscients, ara fa 10 anys que se n' anà. Destacà com a defensor del diàleg per aconseguir el respecte pels drets humans i la pau a Euskadi...
Una persona amb aquest bagatge, tanmateix, fou escollit per ETA per a patir un crim execrable i del tot repugnant. Tots els altres atemptats amb víctimes mereixen aquest qualificatiu. Cap d' ells no tenia sentit. Però, en aquesta ocasió, potser encara menys. Ningú no sap què es pretén quan es duu a terme un assassinat dels anomenats polítics...El que és ben cert, al darrera i de manera indubtable, és que ens trobem amb una família desfeta. Un nucli d' estimació al qual li resulta molt i molt difícil refer-se i recuperar mínimament el to.
En la flor de la seva vida, amb només 63 anys, veié truncada tota la seva vitalitat productiva. Tot un projecte de vida. Ja feia gairebé 3 lustres que havia deixat la cartera de ministre de Sanitat. L' havia ocupat --de 1982 a 1986-- en el primer govern socialista, presidit per en Felipe Gonzàlez. Havia retornat a la seva càtedra d'Història de Doctrines Econòmiques de la Universitat e Barcelona. Fins i tot, havia desenvolupat el càrrec de rector de la U.I.M.P. de Santander. Tenia --in mente-- un munt d' il.lusions. La vitalitat derivada del seu caràcter li augurava un esdevenidor ple d' idees noves i de tasques importants. Tant en el camp educatiu com en el social....Disortadament, però, tot se'n va anar en orris.
En començar, he fet referència al maridatge entre en Lluch i la música. Català de pro, mantenia uns lligams d' amistat ferms i ben arrelats amb el País Basc. I, molt especialment, amb la bella Donosti, on disposava de pis.
Sovint se'l veia per aquells paratges. Bé compartint una conversa de taverna amb companys de partit, com ara el batlle Odon Elorza. Bé assistint a algun concert del seu estimat Orfeó Donostiarra,a la seu del Kursaal. Bé tot passejant vora la platja de La Concha.
Els actes fúnebres que es van desenvolupar a Catalunya (Barcelona i Vilassar de Mar) vingueren acompanyats d' una celebració litúrgica a Sant Sebastià. En la missa-funeral, el mateix Orfeó interpretà el Rèquiem d' en Gabriel Fauré...I Catalunya Música tingué cura de transmetre l' acte per a tot el poble català...Recordo haver seguit tota la cerimònia a través de les ones radiofòniques...I encara m' embarga l' emoció que vaig sentir en copsar la profunditat del gran músic francès. La interpretació concreta del "Pie Iesu" i l' "In Paradisum" fou --per mi-- escatològicament sublim.
Hom resulta prou difícil glossar la figura d' aquest català insigne. Com proclama la lletra de la cançó "La vall del riu vermell", trobem a faltar el seu somriure...!. La seva bonhomia, el seu "savoir faire", la seva preparació, el seu esperit de servei. Tot el conjunt de la seva personalitat esdevé un tresor que ens ha estat arrabassat de les mans. D' una manera cruel i injusta.
Continuo amb la lletra esmentada: però el record de la vall on va viure / no l' esborra la pols del camí !...I, encara més: aquest cor ara guarda la pena / tan amarga del seu comiat.
Descansi en pau !
