Espectadors d’esport de base? O esperadors de futures estrelles?
De tots els actors que fan i desfan en l’esport de formació, els pares i mares acostumem a rebre les crítiques més ferotges. Des d’aquesta tribuna desgranaré tipologies d’actors considerant, des del meu humil punt de vista, el que aporten de bo i el que s’hauria de corregir. Avui toca pares i mares. Sense pares i mares no hi ha fills ni filles, no hi ha quotes, no hi ha cotxes... en definitiva, no hi ha algunes de les coses que permeten desenvolupar la formació, els entrenaments i la competició amb uns mínims de qualitat. És cert que es necessiten moltes més coses, però convindrem que mares i pares som imprescindibles.
Si hem d’actuar s’ha de fer el millor possible, procurant sumar el màxim i restar el mínim. Començaré per la nostra incidència directa sobre ells: com els introduïm al món de l’esport i quines projeccions en fem. Sovint projectem sobre fills i filles la visió de l’esportista d’elit que portem dins, sense pensar que nosaltres no hi hem arribat i que, per tant, és possible que els traslladem la nostra frustració. Seria millor acostar-los a l’esport pels beneficis que aporta la seva pràctica: tenir un millor domini del cos, tenir-lo més sa i fort... Hi ha molts aspectes que determinen que és bo fer esport. També convindria no forçar la pràctica d’un esport sense conèixer les aptituds de cada nen o nena. És clar que aquí els inputs que reben per part de tothom fan que futbol, bàsquet, tennis i fins i tot la F1 siguin els que més criden l’atenció. No obstant, no tots els nens i nenes tenen la morfologia adequada per practicar aquests esports. Si disposéssim d’un sistema educatiu que fomentés la pràctica de l’esport de forma professional i diversa, probablement tindríem una base d’esportistes més àmplia i plural.
No tots els nens i nenes tenen la mateixa capacitat competitiva, ni els mateixos valors de lideratge i treball en equip. Cal ser exigents en el compromís amb escoles i clubs, però a partir d’aquí motivar nens i nenes per damunt d’exigències en forma de resultats, cosa que no vol dir que no els fem competir. L’esport és en essència competitivitat, però hi ha competicions per a tots els nivells i cada individu té els seus topalls. Seria interessant no sobrepassar mai el límit que hi ha entre el repte assolible i la motivació que comporta i les fites que, per inassolibles, resulten frustrants. El més important és que gaudeixin de l’esport, de l’esforç, i també, de tant en tant, del resultat. No sempre es guanya i aprendre a ensenyar això també forma part de la nostra victòria.
Els aspectes indirectes, aquells que els nostres fills i filles perceben de les nostres actuacions vers a tercers -àrbitres, entrenadors, rivals, companys...- mereixen un capítol específic. Intentarem que sigui el següent.
M’agradaria veure cada dia més nens i nenes fent més esport i més disciplines esportives. I que tots i totes ho fessin amb il·lusió i si pot ser amb un somriure. Que els faci profundament feliços practicar el seu esport. Creieu-me que tothom, especialment les generacions futures, en gaudiran en unes societats mes dinàmiques i sanes. I espero que Terrassa en sigui capdavantera. Esteu amb mi?
Manel Casas Duarte
Director general Management i Assistència Tècnica a Entitats (MATE)
De tots els actors que fan i desfan en l’esport de formació, els pares i mares acostumem a rebre les crítiques més ferotges. Des d’aquesta tribuna desgranaré tipologies d’actors considerant, des del meu humil punt de vista, el que aporten de bo i el que s’hauria de corregir. Avui toca pares i mares. Sense pares i mares no hi ha fills ni filles, no hi ha quotes, no hi ha cotxes... en definitiva, no hi ha algunes de les coses que permeten desenvolupar la formació, els entrenaments i la competició amb uns mínims de qualitat. És cert que es necessiten moltes més coses, però convindrem que mares i pares som imprescindibles.
Si hem d’actuar s’ha de fer el millor possible, procurant sumar el màxim i restar el mínim. Començaré per la nostra incidència directa sobre ells: com els introduïm al món de l’esport i quines projeccions en fem. Sovint projectem sobre fills i filles la visió de l’esportista d’elit que portem dins, sense pensar que nosaltres no hi hem arribat i que, per tant, és possible que els traslladem la nostra frustració. Seria millor acostar-los a l’esport pels beneficis que aporta la seva pràctica: tenir un millor domini del cos, tenir-lo més sa i fort... Hi ha molts aspectes que determinen que és bo fer esport. També convindria no forçar la pràctica d’un esport sense conèixer les aptituds de cada nen o nena. És clar que aquí els inputs que reben per part de tothom fan que futbol, bàsquet, tennis i fins i tot la F1 siguin els que més criden l’atenció. No obstant, no tots els nens i nenes tenen la morfologia adequada per practicar aquests esports. Si disposéssim d’un sistema educatiu que fomentés la pràctica de l’esport de forma professional i diversa, probablement tindríem una base d’esportistes més àmplia i plural.
No tots els nens i nenes tenen la mateixa capacitat competitiva, ni els mateixos valors de lideratge i treball en equip. Cal ser exigents en el compromís amb escoles i clubs, però a partir d’aquí motivar nens i nenes per damunt d’exigències en forma de resultats, cosa que no vol dir que no els fem competir. L’esport és en essència competitivitat, però hi ha competicions per a tots els nivells i cada individu té els seus topalls. Seria interessant no sobrepassar mai el límit que hi ha entre el repte assolible i la motivació que comporta i les fites que, per inassolibles, resulten frustrants. El més important és que gaudeixin de l’esport, de l’esforç, i també, de tant en tant, del resultat. No sempre es guanya i aprendre a ensenyar això també forma part de la nostra victòria.
Els aspectes indirectes, aquells que els nostres fills i filles perceben de les nostres actuacions vers a tercers -àrbitres, entrenadors, rivals, companys...- mereixen un capítol específic. Intentarem que sigui el següent.
M’agradaria veure cada dia més nens i nenes fent més esport i més disciplines esportives. I que tots i totes ho fessin amb il·lusió i si pot ser amb un somriure. Que els faci profundament feliços practicar el seu esport. Creieu-me que tothom, especialment les generacions futures, en gaudiran en unes societats mes dinàmiques i sanes. I espero que Terrassa en sigui capdavantera. Esteu amb mi?
Manel Casas Duarte
Director general Management i Assistència Tècnica a Entitats (MATE)
