Eulàlia Morral, nascuda a Sabadell el 1953, viu a Sant Cugat i des del 1987 és la directora del Centre de Documentació i Museu Tèxtil. Llicenciada en Història, sosté que els models de museus actuals estan caducats i cal l’especialització del sector. Des de l’experiència de gairebé trenta anys al capdavant del centre, treballa perquè el CDMT sigui un centre de referència del patrimoni tèxtil de Catalunya. El CDMT, fundat per l’industrial llaner Josep Biosca l’any 1946, és el degà dels museus de la ciutat i el primer centre especialitzat de tot l’estat espanyol. 

El Museu Tèxtil neix en plena esplendor industrial de Terrassa. Quan es comencen a tancar les fàbriques, s'arriba a temps de recollir i inventariar els mostraris de teixits o es fa tard?
El plantejament venia d’una col·lecció particular i l’adquisició una mica desordenada de peces d’arreu del món i de totes les èpoques. Però a mitjans dels anys 80 es va fer un plantejament d’actualització. 

Potser si s’hagués fet una mica abans, als anys 70, s’hauria salvat més.
Crec que sí. Quan em vaig incorporar l’any 86 l’únic mostrari industrial que hi havia era el de Sala i Badrinas. No hi havia res més, per tant segur que vam fer tard en algunes coses. Però encara sort del que hi havia recopilat perquè entre que les fàbriques van plegar, van traslladar-se del centre als polígons, que els espais van buidar-se, van quedar coses que es van poder recollir. També de la resta de Catalunya.

Els més de 100.000 objectes representatius relacionats amb la història del tèxtil i un patrimoni modernista molt complet els fa ser centre de referència?
En modernisme sí, som un referent europeu. Però hem de ser conscients de qui som, sabent qui són els altres. Només el que té de tèxtil el British Museum, tot i ser generalista, o el Museu de Teixits de Lió, som el germà petit; molt petit, perquè nosaltres tenim una bona col·lecció però menor, tant per la quantitat com per la qualitat. Cal ser conscient del que som per no voler aparentar més!

I quin criteri es fa servir per endreçar col·leccions per no acabar sent un centre de recepció de restes de sèrie?
Ens valem d’una política d’adquisicions molt clara i consensuada amb els altres centres del circuit de museus de Catalunya que també tenen tèxtil i moda: el d’Arenys de puntes de coixí, el de Premià que té estampats i el de Barcelona d’Indumentària que ara serà el del Disseny. Cadascú recull i és dipositari de la seva especialitat. Els quatre museus tenim molt clar que la única manera de ser reconegut és tenint una especialitat i sí tots tenim el mateix, tots quatre estem morts. 

Deu ser difícil dir que no a segons què.
Hi estem molt acostumats. Però si ho dius d’una manera amable i expliques perquè, la majoria de la gent ho entén encara que li dolgui. Perquè a nosaltres també ens dol haver de dir que no a aquell vestit de la teva àvia que és bonic i s’ha guardat tota la vida, però potser no pot ser en un museu.

L’especialització és la clau de la pervivència?
I tant. Ens hem acostumat, i amb això potser em posaria molts col·legues en contra, però ho he mantingut sempre, a una proliferació de museus a tot Catalunya exagerada. Cada població ha volgut el seu museu i hi ha poblacions veïnes que tenen exactament el mateix: una destral neolítica, unes quantes peces romanes, un parell de ceràmiques medievals, alguna cosa del XVIII i molt del XIX i XX. Si tots hem de tenir el mateix, organitzem-nos! Perquè si no, vist un, vistos tots.

I cap on hem d’anar: recentralitzar o tancar-ne?
La falta de política porta a aquestes situacions. Desgraciadament, la crisi farà que es tanquin molts museus per insostenibles, que potser ja ho eren. El que passa és que pagaran justos per pecadors. Pot ser que siguem capaços de raonar i fer coses plegats com tenir magatzems mancomunats, plantilles compartides a nivell comarcal,... Amb imaginació es poden resoldre moltes coses i economitzar moltíssim. La parcel·lació és nefasta, però és un mal del país. Ens porta a replicar molts esforços per fer tots plegats el mateix.

De tant en tant el CDMT és notícia per alguna investigació o restauració com la màrfega del rei Pere el Gran. Com es viuen aquests processos d’autòpsia?
És una descoberta! En aquest projecte, precisament, va treballar-hi un equip complex ple de forenses, biòlegs, que no són els habituals de les investigacions de teixits. La restauració de teixits d’indumentària que solem fer és com una investigació gairebé criminal molt apassionant. Restaurar una peça és fer una analítica a fons. Per exemple, ara hem ultimat una recerca d’un vestit de torero que la fitxa deia que era del Manolete: doncs bé, res de res. Ni de la mateixa època, ni tan sols torereta i vestit van a joc.

Sembla mentida que una peça de teixit pugui aportar tanta informació per si mateixa. 
Sí, sap greu que estiguem acostumats a llegir llibres i, com a molt, a mirar quadres, però no a observar un teixit. I és bestial la informació que porta. Si fóssim capaços des d’aquí de transmetre al gran públic que un teixit (llana, cotó, mescla, tint, tècnica de teixit) és una gran font d’informació de primera importància, riu-te’n de la pintura com a retrat! El problema és que per l’art el teixit és una indústria, per la indústria és feina quotidiana i per la història econòmica són número de pues de filar, tipus de telers, tants llocs de treball. 

Els teixits són un reflex del temps que vivim?
Tenim teixits de molt poca qualitat perquè manen els confeccionistes. Abans els fabricants feien la producció: compraven fil, teixien i portaven a vendre; els confeccionistes compraven. Els fabricants marcaven la pauta i feien qualitat. Quan són les grans marques que l’únic que volen és vendre el màxim i el més sovint... contínuament renoven aparadors. Han de gastar molt poc en matèries primeres i la solució passa per empobrir la qualitat del teixit. De Jacquards cada vegada en veuràs menys... les textures han caigut del mercat normal.

Què inventariareu de la nostra època?
El que som: una època on ha desaparegut la classe mitjana i només pot comprar qualitat una classe molt adinerada i la resta en grans cadenes comercials. Un retrat fidel de la nostra època.

Per on passa el futur del CDMT?
M’agradaria saber-ho. Fa molts anys que fem propostes però des del 2007 no hi ha hagut un pla estratègic aprovat i no pas per manca de plantejaments. Però el consell general format per Ajuntament i Diputació no n’ha fet prosperar cap. El nostre futur encara no ens l’han comunicat. Però com a museu convencional no tenim futur. El model de museu actual ha caducat. El nostre plantejament és funcionar com a centre del patrimoni tèxtil de Catalunya amb serveis de recerca, coneixements, custòdia i conservació.