Francesc Planes (Badalona és cardiòleg i escriptor Foto: J.M.O.

Francesc Planes (Badalona, 1945) és cardiòleg i escriptor. Guanyador de l’últim Premi Ferran Canyameres amb la novel·la  Amaro Correia, detectiu, Rua dos clerigos, Porto.

Vostè és metge i escriptor?
I mig jubilat, que als 65 vaig plegar de la pública i ara, que en tinc 67, exerceixo només a la privada. Fa deu anys vaig començar escriure, aquesta és la meva cinquena novel·la, però és la primera vegada que guanyo un premi i fa una il·lusió tremenda! És una molt bona oportunitat, sobretot per a la distribució, a través de l’editorial Pagès, que crec que pot ser un punt de partida.

De què va la novel·la guardonada?
És una història que comença el 1974 quan els capitans colonials de l’exèrcit portuguès tornen a Portugal, enderroquen la dictadura d’Oliveira Salazar i implanten la democràcia.

Hi ha famílies vitivinícoles, morts, retorns inesperats i  històries d'amor?
Sí. En aquests moments, una família molt acomodada econòmicament i molt del règim, que han fet molts diners per l’exportació de vi de Porto des  de moltes generacions, els torna un fill que feia quaranta anys que havien donat per mort, perquè havia desaparegut, i després d’haver-se allistat de manera voluntària i haver estat a Angola. Passada la sorpresa, exigeix que s’investigui un crim ocorregut a casa seva. Una noia del servei, molt guapa, que havia mort al llit, assassinada, el 1928, per tant, molts anys enrere. La família havia aconseguit que el cas es tanqués de seguida per evitar escàndols. La família s’hi oposa perquè tem un escàndol però, finalment, s’avé a fer-ne una investigació privada, tot i que no sabem per què el germà vol investigar-ho. Així que li encarreguen el cas, a l’Amaro Correia. L’any 28 hi havia la república i Oliveira Salazar era professor d’economia a Coïmbra, i un dels germans n’era alumne, fins que aconsegueix la càtedra d’economia quan Salazar és nomenat primer ministre.

Vostè explica la trama que semblen fets reals, però la història és fictícia, malgrat els personatges reals.
Sí, és totalment inventada i una excusa perquè el lector no s’avorreixi i tingui un fil conductor que a mi em serveixin per retratar uns moments, l’ambient social, uns personatges d'una època concreta.... i el relat policíac, que, personalment, trobo molt distret, em permet parlar d’un trosset de la història de Portugal i la revolució dels clavells. Jo no sóc ningú per escriure un assaig sobre res, més enllà de la cardiologia, potser...  però la història de policies m’ho permet.

Ens ha fet una pinzellada de la trama, però el títol es refereix a l’investigador. Què inspira aquest personatge de tant de pes?
I tant de pes, perquè és un home gros, que es mou poc, i fa bellugar tothom que té al seu voltant. Em fa pensar amb el personatge de Sir Wilfrid Robarts a la pel·lícula Testimoni de càrrec, que encarna Charles Laughton. Vaja, que m’ha sortit un males puces, un malcarat i un menjador compulsiu que es menja un rere l’altre tots els plats que li ofereix la cuina portuguesa.

Què el fa un assidu del gènere en aquesta i en les anteriors novel·les?
Els metges som grans artífexs, de la novel·la policíaca, com a escriptors i també com a consumidors. Sembla que el motiu de fons és que la medicina és una tècnica basada en l’interrogatori i uns elements per fer un diagnòstic: els antecedents, les proves, fins a construir una deducció lògica.

En aquest sentit, la investigació policial segueix el mateix procediment.
És com una deformació professional portada a l’extrem. Desfer un jeroglífic, a partir de les pistes, el diagnòstic té molt d’això. Després hem de millorar la situació de la persona i, si pot ser, curar-la. La inquietud social és la vessant més humanista de l’ofici de metge i crec que difícilment seràs un bon metge si no  entens quins són els patiments i els problemes del pacient. Crec que això és el que fa que hi hagi tants metges escriptors.
Com arriba al Premi Ferran Canyameres?
Ja m’havia temptat alguna vegada perquè, sempre, en acabar la novel·la intentes fer-li guanyar projecció a partir d’un premi. En llegir les bases del premi, amb el rerefons d’Òmnium Cultural, em va semblar que s’hi ajustava. Estic molt agraït de les consideracions que m’ha fet el jurat, i l’editor, i dels seus consells. De fet, una cosa que estem estudiant és si canviem el títol de la novel·la, tot i que, personalment, l’Amaro Correia és un personatge que em té ben fascinat.

Dedicat a escriure ja de gran, mig retirat de metge. Això és com començar una segona vida?
Una tercera vida, de fet. La segona va començar quan vaig ser avi. Això va ser descobrir un nou món, una segona vida, realment. I ara m’ho passo molt bé escrivint perquè la fase prèvia, la de documentació, la trobo fascinant. I crec que, a més a més, és fonamental.