És com ara anomenen als joves que ni estudien ni treballen i que a Catalunya són prop de 120.000. La dada és molt greu i preocupant.
El pas de l’adolescència a la joventut és el moment més crucial de la vida d’una persona; és el moment de la sembra del propi futur, és l’inici de la consolidació i de la maduració personal, el moment d’estudiar i encarrilar una carrera professional o el moment d’adquirir els coneixements necessaris per desenvolupar un ofici o el moment d’emprendre i lluitar per realitzar un somni o un projecte de vida. És en aquesta etapa quan un disposa de les majors energies per lluitar i menjar-se el món i fer realitat en major o menor mesura allò que ha somniat o espera de la seva vida. És el moment de més força personal per canviar les coses que no agraden i forçar la realitat amb tossuderia, amb esforç i treball dur, cap a la fita desitjada.
Vist en clau de país, el jovent és el principal patrimoni de futur d’una nació, és el que li marcarà el progrés social, l’econòmic, el cultural i el nacional. Un país que sap cuidar de la seva joventut, que hi treballa amb responsabilitat, que li transmet valors, que la forma i li posa a disposició un marc propici a la realització dels seus projectes, és un país que afrontarà el seu futur amb plenes garanties.
Que prop de 120.000 joves catalans ni treballin ni estudiïn i que en una enquesta sobre què esperen del seu futur, els nostres joves responguin que malden per un lloc a l’administració, és simptomàtic que el país malalteja, que no fa bé les coses i que no té projecte de futur. No cal que surti un conseller a dir-ho perquè les dades són prou reveladores i són el fruit de la seva pròpia obra de govern. Sembla com si en els darrers anys, els governants, ens haguessin estat anestesiant o instal·lant en un estat d’acomodament en el que l’administració era la panacea i ho havia de donar tot mastegat, semblava com si ja no ens haguéssim d’esforçar per res, com si les coses ens haguessin de venir soles; és a dir, en l’estat del mínim esforç o en un fals estat del benestar paternalista que ens ha abocat al pou on som. No serà que hem arribat aquí perquè és la màxima aspiració dels nostres governants i no saben fer res més?
En aquests temps de bonança i disbauxa en que anàvem tan bé, que estàvem a la Champions League de l’economia del món mundial i que ens volien fer entrar al G8 tant sí com no, els governants han permès l’èxode de joves dels itineraris formatius i han engreixat l’administració d’una forma descomunal. Sense anar més lluny, la Generalitat en set anys ha crescut de més de 80.000 funcionaris dels quals només la meitat són mestres, metges i mossos. En cap moment s’ha fomentat que el jovent es formés i es diversifiqués i han deixat que anés pel camí fàcil; una feina poc qualificada i uns quants calerons a la butxaca per gastar. Ara que la bombolla immobiliària i la crisi han esclatat, què? Endeutats, aturats, sense un futur gaire clar i, el més greu de tot, uns governants sense idees per sortir de l’atzucac. La crisi és global però en el nostre cas té moltes connotacions locals que només s’arreglaran des de dins.
Si els nostres joves no aspiren a res més és perquè no veuen res més a què aspirar. No els han proposat altres models o referents on triar, els han induït cap al camí fàcil; per a l’administració, és clar. Ara pensen que ja són un pèl grans per retornar als estudis dels quals ja n’han perdut l’hàbit. Un país no pot permetre’s el luxe de deixar perdre tota una generació, cal posar els mitjans necessaris per recuperar aquesta generació com sigui o ens sortirà molt car a nivell individual i col·lectiu.
Val a dir però, que no tothom pensa igual ni tampoc va tant curt d’idees ni de solucions. Hi ha qui creu en el jovent com a motor i garantia del futur pel país i pensa que cal cuidar-lo, això sí, sense falsos paternalismes. El futur il·lusiona encara que el camí no serà gens fàcil però hi ha camí per fer i el farem. Les coses no es canvien des de la passivitat o la indiferència; per al canvi cal implicació, compromís, esforç, treball i acció.
El pas de l’adolescència a la joventut és el moment més crucial de la vida d’una persona; és el moment de la sembra del propi futur, és l’inici de la consolidació i de la maduració personal, el moment d’estudiar i encarrilar una carrera professional o el moment d’adquirir els coneixements necessaris per desenvolupar un ofici o el moment d’emprendre i lluitar per realitzar un somni o un projecte de vida. És en aquesta etapa quan un disposa de les majors energies per lluitar i menjar-se el món i fer realitat en major o menor mesura allò que ha somniat o espera de la seva vida. És el moment de més força personal per canviar les coses que no agraden i forçar la realitat amb tossuderia, amb esforç i treball dur, cap a la fita desitjada.
Vist en clau de país, el jovent és el principal patrimoni de futur d’una nació, és el que li marcarà el progrés social, l’econòmic, el cultural i el nacional. Un país que sap cuidar de la seva joventut, que hi treballa amb responsabilitat, que li transmet valors, que la forma i li posa a disposició un marc propici a la realització dels seus projectes, és un país que afrontarà el seu futur amb plenes garanties.
Que prop de 120.000 joves catalans ni treballin ni estudiïn i que en una enquesta sobre què esperen del seu futur, els nostres joves responguin que malden per un lloc a l’administració, és simptomàtic que el país malalteja, que no fa bé les coses i que no té projecte de futur. No cal que surti un conseller a dir-ho perquè les dades són prou reveladores i són el fruit de la seva pròpia obra de govern. Sembla com si en els darrers anys, els governants, ens haguessin estat anestesiant o instal·lant en un estat d’acomodament en el que l’administració era la panacea i ho havia de donar tot mastegat, semblava com si ja no ens haguéssim d’esforçar per res, com si les coses ens haguessin de venir soles; és a dir, en l’estat del mínim esforç o en un fals estat del benestar paternalista que ens ha abocat al pou on som. No serà que hem arribat aquí perquè és la màxima aspiració dels nostres governants i no saben fer res més?
En aquests temps de bonança i disbauxa en que anàvem tan bé, que estàvem a la Champions League de l’economia del món mundial i que ens volien fer entrar al G8 tant sí com no, els governants han permès l’èxode de joves dels itineraris formatius i han engreixat l’administració d’una forma descomunal. Sense anar més lluny, la Generalitat en set anys ha crescut de més de 80.000 funcionaris dels quals només la meitat són mestres, metges i mossos. En cap moment s’ha fomentat que el jovent es formés i es diversifiqués i han deixat que anés pel camí fàcil; una feina poc qualificada i uns quants calerons a la butxaca per gastar. Ara que la bombolla immobiliària i la crisi han esclatat, què? Endeutats, aturats, sense un futur gaire clar i, el més greu de tot, uns governants sense idees per sortir de l’atzucac. La crisi és global però en el nostre cas té moltes connotacions locals que només s’arreglaran des de dins.
Si els nostres joves no aspiren a res més és perquè no veuen res més a què aspirar. No els han proposat altres models o referents on triar, els han induït cap al camí fàcil; per a l’administració, és clar. Ara pensen que ja són un pèl grans per retornar als estudis dels quals ja n’han perdut l’hàbit. Un país no pot permetre’s el luxe de deixar perdre tota una generació, cal posar els mitjans necessaris per recuperar aquesta generació com sigui o ens sortirà molt car a nivell individual i col·lectiu.
Val a dir però, que no tothom pensa igual ni tampoc va tant curt d’idees ni de solucions. Hi ha qui creu en el jovent com a motor i garantia del futur pel país i pensa que cal cuidar-lo, això sí, sense falsos paternalismes. El futur il·lusiona encara que el camí no serà gens fàcil però hi ha camí per fer i el farem. Les coses no es canvien des de la passivitat o la indiferència; per al canvi cal implicació, compromís, esforç, treball i acció.
