En arribar la tardor algunes espècies vegetals perden les fulles. Els cursos acadèmics i les temporades de moltes modalitats esportives, al contrari, comencen la seva pròpia vida. Durant el primer cap de setmana d’octubre han coincidit els inicis de bona part de les competicions organitzades per federacions de les categories anomenades de promoció. És a dir, aquelles en les quals els jugadors i jugadores encara no han complert els 16 anys. En total, quan s’incorporin a l’activitat els participants als Jocs Esportius Escolars, prop d’un miler d’equips de diferents modalitats esportives faran que a Terrassa segueixi bategant el cor de l’esport d’una forma realment intensa. Si bé és cert que pràcticament la meitat dels equips són de futbol i de bàsquet, hi ha d’altres disciplines que aporten igualment els seus valors a aquest intens bategar.
Per algú que treballa per al desenvolupament de l’esport de base, que creu que l’esport -i no només l’educació física- hauria de ser part integral de la formació de les persones, és motiu d’alegria veure el nivell de participació dels joves terrassencs, tant nois com noies, en les competicions reglades dels diferents esports. No obstant això, hom pensa que s’han encès alguns llums d’alerta.
La majoria de clubs de la ciutat que es dediquen a la promoció i la pràctica de disciplines esportives, és a dir, aquells que no disposen de serveis al públic en general a través bàsicament de zones d’aigua i fitness, estan vivint moments difícils. I no és només conseqüència de la tant coneguda crisi. En alguns casos el tema ve de lluny. Es fa difícil saber qui és més responsable en un model basat en el voluntariat. En qualsevol cas, com gairebé sempre, les responsabilitats deuen ser compartides.
Els qui avui opten per posar-se al capdavant dels diferents clubs de la ciutat han de ser capaços de fer-ho des de la humilitat i el reconeixement de les pròpies limitacions. Això vol dir que, en la majoria dels casos, caldria fomentar la participació de més voluntaris en la pròpia definició d’estratègies, en la presa de decisions, i no limitar la participació de la gent a una mena de mà d’obra gratuïta. Aquesta pràctica cansa, desmotiva i porta a la inacció. Fomentar una participació real pot ajudar entre d’altres coses a definir una identitat de club.
També es cert que s’ajunten la fam i les ganes de menjar. Els clubs han de subsistir en una situació social i cultural que no facilita precisament la participació. D’altra banda, l’administració pública, que en determinades ocasions actua com a generadora de bones dinàmiques, en el món de l’esport, i més concretament de l’esport federat a Terrassa, no n’ha generat gaires. Sembla més aviat que s’actua per reacció als problemes -i no a tots-, que no pas activant propostes que ajudin a consolidar els diferents clubs dins del projecte de ciutat.
És veritat que Terrassa és la ciutat de l’hoquei herba i que tenim des de fa uns anys un equip de waterpolo situat entre els tres millors de l’estat espanyol. Però ni tota la gent de Terrassa juga a l’hoquei o al waterpolo, ni ho ha de fer. Hem de seguir potenciant aquests esports, només faltaria!, però de la mateixa forma hem d’ajudar els nens i nenes que volen jugar a bàsquet, handbol, futbol, futbol sala, vòlei, gimnàstica... I no entraré a valorar estadístiques sobre els esports més practicats perquè senzillament no toca.
El que proposo és que fem un gran pacte de ciutat per a desenvolupar polítiques i pràctiques esportives que ens facin més sans i potents com a col·lectiu. Que deixem de buscar culpables i treballem en la recerca de solucions. Que fem equip per guanyar en prestigi. Tenim molta experiència, molta gent ens ha dut fins aquí, amb encerts i errors. Aprofitem-los, fem participar a tothom qui ho vulgui.
A mitjans de novembre, tindrà lloc a Barcelona el 1er Congrés Mundial de l’Esport Escolar. Segur que serà un lloc per anar a escoltar i compartir experiències sobre les problemàtiques particulars. M’agradaria que Terrassa, que com deia al principi té uns nivells destacables de pràctica esportiva, també tingués presència en aquests tipus d’esdeveniments.
Acabem de començar la temporada, és temps de treball i de reptes. I el repte comú ha de ser trobar el camí per integrar més i millor la pràctica esportiva en la vida dels terrassencs i terrassenques. Qui s’apunta?
Per algú que treballa per al desenvolupament de l’esport de base, que creu que l’esport -i no només l’educació física- hauria de ser part integral de la formació de les persones, és motiu d’alegria veure el nivell de participació dels joves terrassencs, tant nois com noies, en les competicions reglades dels diferents esports. No obstant això, hom pensa que s’han encès alguns llums d’alerta.
La majoria de clubs de la ciutat que es dediquen a la promoció i la pràctica de disciplines esportives, és a dir, aquells que no disposen de serveis al públic en general a través bàsicament de zones d’aigua i fitness, estan vivint moments difícils. I no és només conseqüència de la tant coneguda crisi. En alguns casos el tema ve de lluny. Es fa difícil saber qui és més responsable en un model basat en el voluntariat. En qualsevol cas, com gairebé sempre, les responsabilitats deuen ser compartides.
Els qui avui opten per posar-se al capdavant dels diferents clubs de la ciutat han de ser capaços de fer-ho des de la humilitat i el reconeixement de les pròpies limitacions. Això vol dir que, en la majoria dels casos, caldria fomentar la participació de més voluntaris en la pròpia definició d’estratègies, en la presa de decisions, i no limitar la participació de la gent a una mena de mà d’obra gratuïta. Aquesta pràctica cansa, desmotiva i porta a la inacció. Fomentar una participació real pot ajudar entre d’altres coses a definir una identitat de club.
També es cert que s’ajunten la fam i les ganes de menjar. Els clubs han de subsistir en una situació social i cultural que no facilita precisament la participació. D’altra banda, l’administració pública, que en determinades ocasions actua com a generadora de bones dinàmiques, en el món de l’esport, i més concretament de l’esport federat a Terrassa, no n’ha generat gaires. Sembla més aviat que s’actua per reacció als problemes -i no a tots-, que no pas activant propostes que ajudin a consolidar els diferents clubs dins del projecte de ciutat.
És veritat que Terrassa és la ciutat de l’hoquei herba i que tenim des de fa uns anys un equip de waterpolo situat entre els tres millors de l’estat espanyol. Però ni tota la gent de Terrassa juga a l’hoquei o al waterpolo, ni ho ha de fer. Hem de seguir potenciant aquests esports, només faltaria!, però de la mateixa forma hem d’ajudar els nens i nenes que volen jugar a bàsquet, handbol, futbol, futbol sala, vòlei, gimnàstica... I no entraré a valorar estadístiques sobre els esports més practicats perquè senzillament no toca.
El que proposo és que fem un gran pacte de ciutat per a desenvolupar polítiques i pràctiques esportives que ens facin més sans i potents com a col·lectiu. Que deixem de buscar culpables i treballem en la recerca de solucions. Que fem equip per guanyar en prestigi. Tenim molta experiència, molta gent ens ha dut fins aquí, amb encerts i errors. Aprofitem-los, fem participar a tothom qui ho vulgui.
A mitjans de novembre, tindrà lloc a Barcelona el 1er Congrés Mundial de l’Esport Escolar. Segur que serà un lloc per anar a escoltar i compartir experiències sobre les problemàtiques particulars. M’agradaria que Terrassa, que com deia al principi té uns nivells destacables de pràctica esportiva, també tingués presència en aquests tipus d’esdeveniments.
Acabem de començar la temporada, és temps de treball i de reptes. I el repte comú ha de ser trobar el camí per integrar més i millor la pràctica esportiva en la vida dels terrassencs i terrassenques. Qui s’apunta?
