Ramon Grau (Terrassa, 1964) porta tota la vida guarint petits animals. L'any 1997 va crear la seva pròpia clínica veterinària i des d'aleshores el negoci ha crescut tant que actualment ja compta amb cinc centres i una botiga, vuit veterinaris i una plantilla de setze persones.

Afirma que si li posessin una iguana sobre la taula no sabria com curar-la però diu que té una explicació ben lògica: han preferit especialitzar-se en gossos i gats i ser experts en cadascun dels àmbits mèdics possibles (cardiologia, oftalmologia,etc. -ell és el traumatòleg-) per tal de poder tractar patologies delicades i fer tractaments més eficients. Per les seves clíniques hi passen entre 60 i 80 mascotes diàries -de totes races, mides i colors-, i totes esperen que Grau i els seus veterinaris posin remei als seus mals. Molt sovint ho aconsegueixen, algunes vegades no. Aquesta és també la feina del veterinari: no sempre es poden donar bones notícies però cal "saber estar" i facilitar tota la informació que el pacient exigeixi.

Vestit amb una bata blava amb un gos i un gat dibuixats, Ramon Grau és un dels veterinaris més veterans i més reconeguts de Terrassa. Atén els seus pacients -animals i propietaris- amb absoluta dedicació i ho fa perquè la seva feina l'apassiona.

Amb què s'enfronta?
Els animals no expliquen res, no donen cap pista. No sempre és fàcil saber què els passa i a més, el client espera que en cinc minuts ja li puguis dir què té el seu gos. Per això, ens hem dotat d'un laboratori i de la tecnologia necessària per ser el més ràpids i eficients possible.

Des que va començar a ara deu haver plogut molt.
La tecnologia ha canviat molt, i canviarà més i més de pressa. I hem de ser conscients que cada cop serà més indispensable. El problema són els preus de les màquines, que són inassumibles.

Entre tecnologia humana i animal, quina va més avançada?
Com tot, hi ha avantatges i inconvenients. Una cosa positiva és que les medicines moltes vegades les tenim abans que els humans. La raó és que en els animals la seva vida, com a molt, és de 20 anys i en medicina s'abracen de pressa, però si l'apliquem en els humans, el període de prova ha de ser més llarg ja que la mitjana de vida és superior. Tenim medicaments que durant un mes sencer fan que l'animal no senti dolor, o antibiòtics que una sola dosi dura quinze dies. Això en humans encara no hi és.

Algun inconvenient?
En molts tipus d'intervencions no tenim l'instrumental adequat i l'hem d'agafar de la humana i això és complicat. La tecnologia de microcirurgia encara no la tenim perquè no és rendible, mentre que la humana ja es té.
 
Quina és la patologia on l'animal ho té més pelut?
Els càncers. També és conseqüència del contacte amb els humans i de patir els mateixos factors externs que ens afecten a nosaltres. Treure tumors és de les intervencions més assídues que fem, juntament amb les esterilitzacions.

I el tractament?
Cada vegada se'n fan més. Però a diferència dels pacients humans, en les mascotes no hi ha la tendència de fer, fer i fer encara que t'hagin d'operar deu vegades, i ràdio i 'quimio' i tot i més. Els propietaris opten per una eutanàsia compassiva. No volen que el seu animal pateixi només per viure un parell de mesos més. 

Ha canviat molt la relació entre veterinari-pacient-propietari?
Cada vegada tenim més consciència que la mascota és un més de casa. I cada cop hi ha més exigència vers al veterinari i hi ha més preocupació i cura de l'animal. Cada vegada està més integrat, ja no viu en una caseta a fora sinó que viuen en un pis i es col·loquen sobre el sofà als peus del propietari i això fa que hi hagi un vincle molt intens. I això ho notem molt en els dols, perquè quan s'ha de sacrificar veus que la família s'apena produndament.

Què en pensa que s'humanitzi la mascota?
Segons en quins moments molt concrets perdem una mica la perspectiva. Però no ho veig malament perquè també ajuda les persones a fer-les responsables o fa que sentin una amistat que no troben en els humans, a més, tenir una mascota ens fa més socials. Sense oblidar els beneficis que té la seva companyia en persones discapacitades, deprimides o agressives. Això sí, tots els extrems són dolents.