Malgrat les pluges de la primavera, el Govern s'esforçava a advertir que l'estiu podia ser complicat. I aquestes previsions, s'han complert. L'incendi que es va declarar aquest dimarts a Torrefeta, a la comarca de la Segarra, i que ha calcinat 5.577 hectàrees i ha deixat dues víctimes mortals, ha posat en evidència un còctel complicat: un juny amb rècord de calor en plena crisi climàtica, les dificultats de gestionar la campanya de sega i uns focs que es comporten de manera “mai vista”.

Les generoses precipitacions de la primavera que va servir per liquidar la sequera no són suficients per afrontar la campanya forestal, especialment amb un comportament del foc més violent i imprevisible que dècades enrere. Ho ha avisat aquest dimecres el president de la Generalitat, Salvador Illa, des de la Segarra: “Els focs actuals ja no són com els d’abans”. I és així. Ho demostra, per exemple, el gegantí pirocúmul generat sobre els camps agrícoles segarrencs, un núvol de desenvolupament vertical generat per la combinació de calor, cendres i vapor d’aigua que desprèn el mateix incendi.

El perill d’aquest fenomen, encara poc estudiats, rau en la seva inestabilitat: poden mantenir-se actius durant hores i, de sobte, desplomar-se. Quan això passa, es dissol l’estructura que els manté suspesos i es precipiten sobre el terreny, generant un impuls sobtat que pot fer avançar el foc a gran velocitat i en múltiples direccions, cremant centenars o fins i tot milers d’hectàrees en pocs minuts. Aquest comportament imprevisible obliga a prendre mesures dràstiques com la retirada immediata dels equips de primera línia, tal com es va fer en aquest cas, per evitar situacions d’alt risc o atrapaments. El de la Segarra va agafar magnituds de fins a 14.000 metres, una xifra rècord a Catalunya que va provocar que, immediatament, els Bombers qualifiquessin l'incendi de sisena generació.

Un incendi de sisena generació

L'origen de l'incendi, segons els Agents Rurals, podria haver estat una segadora. El combustible que el va fer avançar els mateixos camps de cereal pendents de segar així com rostolls assecats després de quasi cinc dies amb màximes fregant els 40 graus. Tanmateix, l'element més singular va ser el pirocúmul que es va formar, d'una alçada molt major que altres casos com l'incendi de Santa Coloma de Queralt del juliol de 2021.

De fet, una de les claus és la dificultat de preveure com es comportarà. “És molt difícil saber com col·lapsarà i quina zona afectarà”, explica Jordi Vendrell, director general de la Fundació Pau Costa. En aquest sentit, com passa a Austràlia i els Estats Units, cal determinar zones de no-intervenció. “Actualment, els simuladors no ho contemplen. Però treballem per ajudar a fer models que els incloguin”, assenyala en declaracions a Nació. En aquest sentit, l'entitat coordina un projecte amb els Bombers de la Generalitat -però també de Grècia, Noruega i els Països Baixos- per superar aquest buit.

La situació es va complicar encara més per la interacció amb tempestes properes, que van alterar la dinàmica del foc. En alguns moments, el vent va arribar als 120 km/h, creant un escenari explosiu. Els Bombers van registrar una velocitat punta de propagació del foc de 28 quilòmetres per hora, una de les més altes mai documentades a Europa. Aquest ritme d’avançament va superar totes les previsions i va posar a prova els protocols d’actuació establerts.

“Em vaig veure completament envoltat”

Els serveis d’emergència van decretar el confinament per 20.000 persones durant més de quatre hores i no van poder evitar la mort de dos pagesos, veïns de Renan, un petit poble que pertany al municipi d’Oliola, a la comarca de la Noguera. Un d’ells va anar a rescatar un dels treballadors que havia quedat atrapat a la granja, on va aconseguir arribar. La sortida, però, es va fer impossible a causa de les flames. Es creu que els dos homes podrien haver intentat una fugida a peu i, en veure-la impossible, refugiar-se en unes roques a la zona de Coscó. Va ser inútil. La desgràcia d’aquests dos pagesos hauria pogut replicar-se en altres indrets.

Pep Pamplona, un pagès de Vilamajor (Noguera) reconeixia que mai havia viscut una situació semblant. La virulència de les flames el va sorprendre de ple mentre treballava al camp. Segons relata, el foc va envoltar la seva finca en qüestió de minuts. “Em vaig veure completament envoltat, no sabia cap a on córrer. M’hauria pogut cremar fàcilment”, explica. Tot i la tensió del moment, va aconseguir posar-se a resguard i protegir la seva maquinària agrícola, especialment la recol·lectora i el tractor, dues eines essencials per al seu dia a dia. Aquesta petita victòria, diu, no compensa, però, la pèrdua de gran part de la collita que encara no havia estat recollida i que, segons ell, prometia ser especialment bona enguany.

Al petit nucli de Guardiola, al municipi de Vilanova de l’Aguda, l’incendi ha deixat una empremta profunda entre els pocs habitants que es trobaven al poble. Una de les veïnes, que va viure la situació pràcticament sola, recorda encara amb nervis el moment en què les flames van envoltar el nucli. Sense saber cap a on fugir i amb els accessos tallats pel foc, va optar per tancar-se a casa, amb l’esperança que el foc no hi arribés. “Va ser una estona interminable. Només podia esperar”, explica. A pocs quilòmetres, a Coscó, un altre nucli afectat pertanyent al municipi d’Oliola, Xavier Vilalta no s’imaginava la magnitud que acabaria prenent l’incendi. “Al principi semblava controlat, com una crema de rostolls habitual”, comenta. Però en qüestió de minuts, el cel es va ennegrir i la visibilitat va desaparèixer entre una cortina espessa de fum. “Vaig aixecar el cap i ja no es veia res més que boira de foc”, recorda.

La tempesta de vent va ser devastadora. Bufava amb una força incontrolable i dirigia les flames com si tinguessin voluntat pròpia. “Va ser demolidor”, assegura a Nació Josep Maria Castella, alcalde de Torrefeta: “A només 200 metres, els equips d’extinció van aconseguir contenir l’avenç del foc, però el mal ja era fet. En aquell lapse de temps, dues cases van ser engolides per les flames”. En aquest sentit, el batlle de Guissona, Jaume Ars, explica que el confinament de diversos municipis va ser una mesura decisiva tant des del punt de vista operatiu com emocional. L’alcalde assenyala que aquesta decisió no només va garantir “la seguretat de la població”, sinó que també va contribuir a rebaixar el nivell d’angoixa generalitzat: “Hi havia molta sensació d’inseguretat, i el confinament va donar una certa tranquil·litat a la gent, sobretot perquè semblava que el foc era molt a prop dels nuclis habitats”, diu.

Falten pagesos per segar

Santi Caudevilla, responsable d'herbacis d'Unió de Pagesos, considera que “no té ni cap ni peus” considerar que la pluja de la primavera hagi provocat que ara hi hagi més cereal pendent de segar que el que tocaria. “Hi hagi més o menys collita, l'element més important és la superfície”, assenyala. Ara bé, critica que les inspeccions de la maquinària es facin en plena jornada -i no abans o després- i, sobretot, considera crític la manca de pagesos per fer aquesta tasca. “A casa nostra fa una setmana que hauríem acabat si hi hagués personal per fer-ho”, explica a aquest diari.

Els Bombers han aconseguit controlar-lo aquest dimecres al vespre i fan una crida a la precaució de cara a la resta de l'estiu. “Serà difícil i amb situacions que poden comprometre vides: hem de conviure amb els incendis de forma responsable”, assegura l’inspector Moisés Galán, cap de suport d’intervenció. Jordi Vendrell, director de la Fundació Pau Costa, considera claus les dues pròximes setmanes: “Si no plou, la situació serà crítica les dues pròximes setmanes”. En aquest sentit, considera que sense un episodi de pluja més o menys generalitzat, l'actual estat del combustible fi de la superfície agrícola s'acabarà repetint a les forests. En canvi, si el temps hi ajuda, la situació podria estar solucionada fins a l'agost, quan la menor insolació facilita la tasca dels Bombers.

Sigui com sigui, Salvador Illa, ha reclamat des de la zona afectada molta prudència, malgrat la “petita treva” que suposa la la fi de l'onada de calor. En aquest sentit, el cas de la Segarra ha tornat a posar sobre la taula la necessitat d’adaptar les estratègies de prevenció i extinció a un escenari de crisi climàtica on els focs de sisena generació deixen de ser una excepció per convertir-se en una amenaça recurrent.