Aquests dies, al voltant de l’esperpèntica situació que viu el Terrassa FC, molts estan situant el debat en aquests termes i, respectant totes les opinions, crec que el debat no és aquest. Jo em mullaré i diré que sí. Que vull que el Terrassa continuï, però està clar que no vull aquest Terrassa FC. No es tracta de veure qui té mes pedigrí, qui ha fet més i millor i qui és qui ho ha fet més bé. Deixem això per què la història ho jutgi. Ara el que toca és cercar solucions de continuïtat i això passa per debatre sobre el model de club que volem i el que la ciutat es pot permetre.
Cal enfrontar aquest debat defugint odis i paranoies i amb les més altes dosis de realisme. I deixant de banda que els comentaris anti-barcelonistes puguin venir de diferents llocs, el Terrassa FC resultant no pot obviar, a l’hora de plantejar el seu futur, l’existència d’aquest monstre mediàtic, social i econòmic que és el FC Barcelona i que està tant a prop de la nostra ciutat. La realitat diu que hi ha d’haver més aficionats terrassencs al futbol que peregrinen al Camp Nou -siguin abonats o només circumstancials- que els que van a l’Olímpic.
La realitat també diu que el futbol professional costa molts diners. Fins i tot ara, amb la crisi, els pressupostos dels clubs de categoria nacional són desorbitats. La prova és que costa trobar l’espònsor que vulgui passejar el seu nom per tot l’Estat a les samarretes de la majoria de clubs. La relació cost-rendiment és deficitària i gairebé ningú tira els seus diners.
D’altra banda, l’Ajuntament no pot permetre desigualtats de dotació entre les més de 100 entitats esportives terrassenques basades en el manteniment d’un projecte històric però inviable per deficitari. Aquesta és la clau de tot. És clar que voldria tenir un Terrassa el més amunt possible. El que passa és que m’agradaria fer-ho formant jugadors de màxima qualitat. El Terrassa hauria de ser una factoria de jugadors de nivell i estar prou ben gestionat per a generar ingressos d’aquesta factoria. I si ara cal renunciar a categories estatals per aconseguir-ho, sóc partidari de fer-ho. Segur que hi ha altres opcions respectables, però aquesta és la meva. Si el consistori ha d’ajudar l’entitat, ha de ser perquè sigui un servei als seus ciutadans, no per anar cobrint despeses del tipus que sigui, i menys d’empreses privades. Dic això en la meva condició d’empresari del món de l’esport.
La única opció passa per repensar el Terrassa FC, acceptant totes les coses bones i dolentes que han determinat la seva història, per impulsar-lo cap al futur damunt la base d’un projecte creïble i terrassenc. Podem fer volar tots els coloms que vulguem, però els diners públics no surten del barret d’un mag. Surten dels impostos que paguem tota la ciutadania. Per tant, hauríem de procurar no malgastar-los. Ens podem tornar a equivocar és clar, però seria bastant estúpid fer-ho de la mateixa manera.
Per tant, no vull ni saber el que ha passat fins ara, només vull que no continuï passant. Ni l’entitat, ni la ciutat, ni les persones que hi vivim ens ho podem permetre.
Cal enfrontar aquest debat defugint odis i paranoies i amb les més altes dosis de realisme. I deixant de banda que els comentaris anti-barcelonistes puguin venir de diferents llocs, el Terrassa FC resultant no pot obviar, a l’hora de plantejar el seu futur, l’existència d’aquest monstre mediàtic, social i econòmic que és el FC Barcelona i que està tant a prop de la nostra ciutat. La realitat diu que hi ha d’haver més aficionats terrassencs al futbol que peregrinen al Camp Nou -siguin abonats o només circumstancials- que els que van a l’Olímpic.
La realitat també diu que el futbol professional costa molts diners. Fins i tot ara, amb la crisi, els pressupostos dels clubs de categoria nacional són desorbitats. La prova és que costa trobar l’espònsor que vulgui passejar el seu nom per tot l’Estat a les samarretes de la majoria de clubs. La relació cost-rendiment és deficitària i gairebé ningú tira els seus diners.
D’altra banda, l’Ajuntament no pot permetre desigualtats de dotació entre les més de 100 entitats esportives terrassenques basades en el manteniment d’un projecte històric però inviable per deficitari. Aquesta és la clau de tot. És clar que voldria tenir un Terrassa el més amunt possible. El que passa és que m’agradaria fer-ho formant jugadors de màxima qualitat. El Terrassa hauria de ser una factoria de jugadors de nivell i estar prou ben gestionat per a generar ingressos d’aquesta factoria. I si ara cal renunciar a categories estatals per aconseguir-ho, sóc partidari de fer-ho. Segur que hi ha altres opcions respectables, però aquesta és la meva. Si el consistori ha d’ajudar l’entitat, ha de ser perquè sigui un servei als seus ciutadans, no per anar cobrint despeses del tipus que sigui, i menys d’empreses privades. Dic això en la meva condició d’empresari del món de l’esport.
La única opció passa per repensar el Terrassa FC, acceptant totes les coses bones i dolentes que han determinat la seva història, per impulsar-lo cap al futur damunt la base d’un projecte creïble i terrassenc. Podem fer volar tots els coloms que vulguem, però els diners públics no surten del barret d’un mag. Surten dels impostos que paguem tota la ciutadania. Per tant, hauríem de procurar no malgastar-los. Ens podem tornar a equivocar és clar, però seria bastant estúpid fer-ho de la mateixa manera.
Per tant, no vull ni saber el que ha passat fins ara, només vull que no continuï passant. Ni l’entitat, ni la ciutat, ni les persones que hi vivim ens ho podem permetre.
