Fa uns mesos el Financial Times publicava un article amb el titular The Party is over, la festa s’ha acabat, i feia un recorregut per la situació econòmica mundial per explicar un dels pitjors moments de la història del món empresarial, econòmic, i financer.
Des d’aleshores s’han repetit els editorials, opinions i tertúlies que pinten una situació econòmica catastròfica, a punt del cataclisme pendent de si Europa intervindrà més països o no. Alerten de que mai més res serà igual que si la forma de viure, gastar i estalviar canviaran o de si realment els diners arribaran per a tothom.
Mentrestant, alts càrrecs empresarials, banquers, alguns funcionaris de l’administració, grans responsabilitats i estrelles dels mitjans de comunicació es reparteixen autèntiques fortunes que són una vergonya si es relaciona amb la feina que desenvolupen. Una provocació pels que viuen més modestament.
Quan diuen que la festa s’ha acabat, es refereixen als treballadors que s’han quedat sense feina i ho tenen difícil per recuperar-la, per aquells que el seu sou els permet dur una vida més o menys folgada o pels que viuen sense miraments?.
Continua essent una desigualtat denunciable que mentre milions de persones sense feina canvien d’ofici, recorren països i aprenen nous sistemes, a d’altres se’ls pagui molt per damunt de la seva productivitat. Hi ha qui coordina departaments incoordinables, es dirigeixen equips que funcionen sols, es supervisen coses que ja surten bé. I per això cobren un sou, en la majoria dels casos desorbitat.
Casos paradigmàtics són les “estrelles” de televisió, amb uns sal·laris que sobrepassen totes les mitjanes. Potser és per aquests per qui la festa s’hauria d’acabar, i reajustar els sous a unes necessitats vitals més realistes, sense excessos.
Amb l’atur s’oblida que encara hi ha gent que lluita per un sou mileurista mentre d’altres no perdonen els milers d’euros mensuals. La festa s’hauria d’haver acabat per aquells que es fan interminables sessions d’estètica, que el xofer els acompanya arreu, pels gastadors compulsius de fortunes o pels clients habituals de grans restaurants.
En canvi, s’ha d’acabar la festa per aquells que celebren quan, amb algunes hores de més i d’altres feines extres, aconsegueixen superar els mil euros mensuals?. Hi ha molts que arriben tard a la festa mentre d’altres no hi arribaran mai. Una festa que molts no coneixien i en el millor dels casos hi arribaran quan la música haurà tancat. Potser sí, la festa s’ha acabat però cal reivindicar i recordar que per a molts ni tan sols havia començat.
Des d’aleshores s’han repetit els editorials, opinions i tertúlies que pinten una situació econòmica catastròfica, a punt del cataclisme pendent de si Europa intervindrà més països o no. Alerten de que mai més res serà igual que si la forma de viure, gastar i estalviar canviaran o de si realment els diners arribaran per a tothom.
Mentrestant, alts càrrecs empresarials, banquers, alguns funcionaris de l’administració, grans responsabilitats i estrelles dels mitjans de comunicació es reparteixen autèntiques fortunes que són una vergonya si es relaciona amb la feina que desenvolupen. Una provocació pels que viuen més modestament.
Quan diuen que la festa s’ha acabat, es refereixen als treballadors que s’han quedat sense feina i ho tenen difícil per recuperar-la, per aquells que el seu sou els permet dur una vida més o menys folgada o pels que viuen sense miraments?.
Continua essent una desigualtat denunciable que mentre milions de persones sense feina canvien d’ofici, recorren països i aprenen nous sistemes, a d’altres se’ls pagui molt per damunt de la seva productivitat. Hi ha qui coordina departaments incoordinables, es dirigeixen equips que funcionen sols, es supervisen coses que ja surten bé. I per això cobren un sou, en la majoria dels casos desorbitat.
Casos paradigmàtics són les “estrelles” de televisió, amb uns sal·laris que sobrepassen totes les mitjanes. Potser és per aquests per qui la festa s’hauria d’acabar, i reajustar els sous a unes necessitats vitals més realistes, sense excessos.
Amb l’atur s’oblida que encara hi ha gent que lluita per un sou mileurista mentre d’altres no perdonen els milers d’euros mensuals. La festa s’hauria d’haver acabat per aquells que es fan interminables sessions d’estètica, que el xofer els acompanya arreu, pels gastadors compulsius de fortunes o pels clients habituals de grans restaurants.
En canvi, s’ha d’acabar la festa per aquells que celebren quan, amb algunes hores de més i d’altres feines extres, aconsegueixen superar els mil euros mensuals?. Hi ha molts que arriben tard a la festa mentre d’altres no hi arribaran mai. Una festa que molts no coneixien i en el millor dels casos hi arribaran quan la música haurà tancat. Potser sí, la festa s’ha acabat però cal reivindicar i recordar que per a molts ni tan sols havia començat.
