Estem molt orgullosos d’aquesta nostra sanitat “gratuïta” i universal que tenim. Quan ens trobem malament ens tranquilitzen, ens diagnostiquen, ens curen i ens envien cap a casa. També n’estem molt orgullosos quan ens detecten una malaltia de risc o de difícil tractament i, tot i això, ens curen i ens tornen a enviar cap a casa. I diem, qué professionals que són i quina qualitat que ens han detectat la malaltia, ens han tractat, ens han curat i no ens ha costat un euro. Si, a més, coincidim amb professionals en que el tracte humà és bo, fins i tot ens hauríem quedat uns dies més a l’hospital.
De fet, aquest orgull per la nostra sanitat ja ha traspassat fronteres i ha arribat a tot el món. Cada vegada són més les persones de totes les nacionalitats que opten per venir al nostre país a que els tranquilitzin, els diagnostiquin, els curin i els tornin cap a casa. I no només són països on la seva sanitat sigui deficient, simplement són països on la seva sanitat, per molt pública que sigui, és cara i s’ha de pagar.
Després tornarà el debat de si cal pagar un euro per visita o alguns serveis o només les rendes més altes. Potser sí. Però qui primer hauria de pagar les operacions i tots els seus processos, són les persones que no han finançat com nosaltres, la nostra sanitat.
Ja no només són els magribins que per veïnatge venen amb un compatriota ja instal·lat aquí i s’empadrona per fer-se una complicada operació diagnosticada al seu país i que aquí li sortirà gratuïta. També hi ha ciutadans d’Alemanya, d’Anglaterra o fins i tot de l’Argentina, que aprofiten l’avinentesa o un viatge de plaer per engrossar les nostres llistes d’espera i millorar la seva salut i qualitat de vida que d’altra manera potser no podrien pagar.
I mentrestant, els nostres metges, que aquests dies també han vist retallat el seu sou, actuen amb tota la professionalitat davant el què alguns consideren una estafa a l’erari públic.
Després tornarà el debat de si cal pagar un euro per visita, alguns serveis o només les rendes més altes. Potser sí. Mentrestant el “forat” de la sanitat s’anirà engrandint, segurament entre molts d’altres factors, per les visites, proves, operacions, postoperatoris i tractaments de persones que mai han cotitzat la sanitat d’aquí i que segurament cap assegurança cobrirà.
De fet, aquest orgull per la nostra sanitat ja ha traspassat fronteres i ha arribat a tot el món. Cada vegada són més les persones de totes les nacionalitats que opten per venir al nostre país a que els tranquilitzin, els diagnostiquin, els curin i els tornin cap a casa. I no només són països on la seva sanitat sigui deficient, simplement són països on la seva sanitat, per molt pública que sigui, és cara i s’ha de pagar.
Després tornarà el debat de si cal pagar un euro per visita o alguns serveis o només les rendes més altes. Potser sí. Però qui primer hauria de pagar les operacions i tots els seus processos, són les persones que no han finançat com nosaltres, la nostra sanitat.
Ja no només són els magribins que per veïnatge venen amb un compatriota ja instal·lat aquí i s’empadrona per fer-se una complicada operació diagnosticada al seu país i que aquí li sortirà gratuïta. També hi ha ciutadans d’Alemanya, d’Anglaterra o fins i tot de l’Argentina, que aprofiten l’avinentesa o un viatge de plaer per engrossar les nostres llistes d’espera i millorar la seva salut i qualitat de vida que d’altra manera potser no podrien pagar.
I mentrestant, els nostres metges, que aquests dies també han vist retallat el seu sou, actuen amb tota la professionalitat davant el què alguns consideren una estafa a l’erari públic.
Després tornarà el debat de si cal pagar un euro per visita, alguns serveis o només les rendes més altes. Potser sí. Mentrestant el “forat” de la sanitat s’anirà engrandint, segurament entre molts d’altres factors, per les visites, proves, operacions, postoperatoris i tractaments de persones que mai han cotitzat la sanitat d’aquí i que segurament cap assegurança cobrirà.
