L’any 2010 tanca la primera dècada del segle XXI. És costum fer balanços, transcorreguts periodes d’aquests “rodons”, i intentarem fer-ne un de curt i senzillet. Tot i que la senzillesa està renyida amb la complexitat i les contradiccions que han marcat la dècada.
Des del punt de vista internacional, per exemple, anem de Bush a Obama, de Blair a Cameron, de Pinochet encara viu a Bachelet i Piñera, apareixen en escena Lula i Morales, desapareix de la primera línia Castro, Joan Pau II mor i és proclamat Benet XVI… Però Chaves, o Putin, segueixen intactes. I els grans temes geopolítics, des de l’atac contra les Torres Bessones de Nova Iork, són més o menys els mateixos: increment de la desigualtat, enquistament de conflictes preexistents (Israel, Irak, Iran, Afganistan, Kosova, Ossètia, Corea…), dificultats per encaixar el paper de les potències emergents en un ordre internacional on els EUA, Europa i el Japó perden cada vegada més pistonada, crisi cada vegada més intensa del continent africà…
Una sensació de “dia de la marmota” que si repassem els esdeveniments econòmics es fa encara més acusada. Haurà estat la dècada de les bombolles: la del punt com, la financera, la immobiliària… El naixement de l’euro no ha evitat l’increment desbocat de la inseguretat financera, i el capitalisme especulatiu ha arribat durant els darrers deu anys a la seva màxima expressió. Hi ha més consciència que mai de les limitacions del sistema, però paradoxalment les receptes per sortir del marasme econòmic són cada cop més conservadores, i sembla que el pensament únic encara té corda per temps mentre els governs viren cada vegada més cap a la dreta, fan més concessions als poderosos i laminen cada vegada més els drets socials.
Per no esmentar la relació cada vegada més catastròfica entre Catalunya i Espanya. Encara que les diferències entre l’Aznar de la majoria absoluta i el ZP de la darrera legislatura són només de tarannà, i en el fons són terriblement semblants. Ens hem passat més de mitja dècada jaient al sol de l’especulació immobiliària i del turisme de baixa qualitat, no hem modernitzat el país a temps, i hem perdut l’altra meitat de la dècada en un estèril canvi d’Estatut que ens ha dut fins a un carreró sense sortida. De tot això, només se’n pot rescatar de positiu una creixent centralitat social de l’independentisme, i una creixent consciència col·lectiva que els catalans, amb Espanya, no anem enlloc.
Els avenços científics i tecnològics permeten albirar un bri d’esperança: les tecnologies de la informació i la comunicació han experimentat un desenvolupament impressionant, s’ha seqüenciat el genoma humà, s’han realitzat amb èxit les primeres teràpies genètiques i s’ha desenvolupat la investigació amb cèl·lules mare, s’està assistint a un canvi de paradigma radical en la física teòrica i en la cosmologia… Però ha estat una dècada més aviat grisa en el món de les ciències socials, de les humanitats, de l’art… Som una civilització cada vegada més especialitzada, però anem endarrera en el terreny de la reflexivitat. I, en canvi, anem endavant en el consum de productes embrutidors: des dels “reality shows” fins a la major part de la producció musical de la dècada són perfectament oblidables.
Em temo que, si d’aquí a un segle algun historiador repassa la primera dècada del segle XXI, trobarà un periode terriblement avorrit que es podrà despatxar amb tres o quatre frases. O, potser, situen la fi de l’edat contemporània el dia 11 de setembre de l’any 2001 i l’inici d’una era que encara està per veure quines característiques tindrà. Prefereixo, ni que sigui per vanitat i il·lusió, aquesta darrera possibilitat. Que tingueu un bon 2011!
Des del punt de vista internacional, per exemple, anem de Bush a Obama, de Blair a Cameron, de Pinochet encara viu a Bachelet i Piñera, apareixen en escena Lula i Morales, desapareix de la primera línia Castro, Joan Pau II mor i és proclamat Benet XVI… Però Chaves, o Putin, segueixen intactes. I els grans temes geopolítics, des de l’atac contra les Torres Bessones de Nova Iork, són més o menys els mateixos: increment de la desigualtat, enquistament de conflictes preexistents (Israel, Irak, Iran, Afganistan, Kosova, Ossètia, Corea…), dificultats per encaixar el paper de les potències emergents en un ordre internacional on els EUA, Europa i el Japó perden cada vegada més pistonada, crisi cada vegada més intensa del continent africà…
Una sensació de “dia de la marmota” que si repassem els esdeveniments econòmics es fa encara més acusada. Haurà estat la dècada de les bombolles: la del punt com, la financera, la immobiliària… El naixement de l’euro no ha evitat l’increment desbocat de la inseguretat financera, i el capitalisme especulatiu ha arribat durant els darrers deu anys a la seva màxima expressió. Hi ha més consciència que mai de les limitacions del sistema, però paradoxalment les receptes per sortir del marasme econòmic són cada cop més conservadores, i sembla que el pensament únic encara té corda per temps mentre els governs viren cada vegada més cap a la dreta, fan més concessions als poderosos i laminen cada vegada més els drets socials.
Per no esmentar la relació cada vegada més catastròfica entre Catalunya i Espanya. Encara que les diferències entre l’Aznar de la majoria absoluta i el ZP de la darrera legislatura són només de tarannà, i en el fons són terriblement semblants. Ens hem passat més de mitja dècada jaient al sol de l’especulació immobiliària i del turisme de baixa qualitat, no hem modernitzat el país a temps, i hem perdut l’altra meitat de la dècada en un estèril canvi d’Estatut que ens ha dut fins a un carreró sense sortida. De tot això, només se’n pot rescatar de positiu una creixent centralitat social de l’independentisme, i una creixent consciència col·lectiva que els catalans, amb Espanya, no anem enlloc.
Els avenços científics i tecnològics permeten albirar un bri d’esperança: les tecnologies de la informació i la comunicació han experimentat un desenvolupament impressionant, s’ha seqüenciat el genoma humà, s’han realitzat amb èxit les primeres teràpies genètiques i s’ha desenvolupat la investigació amb cèl·lules mare, s’està assistint a un canvi de paradigma radical en la física teòrica i en la cosmologia… Però ha estat una dècada més aviat grisa en el món de les ciències socials, de les humanitats, de l’art… Som una civilització cada vegada més especialitzada, però anem endarrera en el terreny de la reflexivitat. I, en canvi, anem endavant en el consum de productes embrutidors: des dels “reality shows” fins a la major part de la producció musical de la dècada són perfectament oblidables.
Em temo que, si d’aquí a un segle algun historiador repassa la primera dècada del segle XXI, trobarà un periode terriblement avorrit que es podrà despatxar amb tres o quatre frases. O, potser, situen la fi de l’edat contemporània el dia 11 de setembre de l’any 2001 i l’inici d’una era que encara està per veure quines característiques tindrà. Prefereixo, ni que sigui per vanitat i il·lusió, aquesta darrera possibilitat. Que tingueu un bon 2011!
