Les eleccions del 25N es preveien històriques –per la possibilitat d’iniciar el procés per exercir el dret a l’autodeterminació- però també excepcionals. Les enquestes indicaven la possibilitat que els dos principals sobiranistes, CiU i ERC, pugessin de manera simultània . A més, també hi havia la possibilitat que es trenqués la norma que indica que quan s’avancen els comicis, el partit governant en surt castigat. D'altra banda, les eleccions –o si més no el comportament electoral- no han estat tant estranyes: CiU les ha avançat i ho pagat de manera molt clara mentre ERC aprofitava la caiguda de la federació per esdevenir per primera vegada segona força al Parlament.

 

Tres eleccions anticipades: tres càstigs

 

Artur Mas ha presidit la legislatura més breu de la història moderna de la Generalitat. Menys de dos anys: del 28 de novembre de 2010 al 25 de novembre de 2012. Amb 62 diputats i un canvi ideològic profund, el candidat de CiU no ha aconseguit trencar la tendència de les anteriors eleccions anticipades. Tant Jordi Pujol, el 1995, com Pasqual Maragall, el 2006, van convocar la ciutadania a les urnes abans d’hora, i els seus partits en van sortir escaldats. Ara, la situació s'ha repetit i el president de la Generalitat que buscava una "majoria excepcional" s'ha trobat amb una gran reculada que li complica, fins i tot, la governabilitat.

 

El 19 de novembre de 1995, CiU va perdre la majoria absoluta, després de tres legislatures consecutives, i passava de 70 diputats a 60. El president havia avançat les eleccions després d’un pacte a la Moncloa amb l’aleshores president espanyol, Felipe González. El suport de la federació nacionalista a l'executiu del PSOE, empastifat pel cas GAL, podia passar-los factura, i de la mateixa manera, els socialistes espanyols prenien consciència que el seu llarg regnat, des del 1982, era a punt de desmuntar-se. Així, ambdós presidents van pactar que Catalunya avançaria el calendari electoral, i les eleccions generals esperarien al març de 1996. Tots els partits de l’oposició, tret del PSC, repetien candidat. I tots, tret del PSC encapçalat per Joaquim Nadal, milloraven els resultats de 1992. Així, el PSC passava de 40 escons a 34, mentre que el PP de Vidal Quadras es disparava de 7 a 17 escons. Àngel Colom feia créixer una mica més ERC, que passava d’11 a 13 diputats, i Rafael Ribó feia passar ICV de 7 a 11 escons. En aquells comicis, la participació va ser del 63,4%, gairebé 10 punts més que el 1992.

 

Una dècada després, el president Pasqual Maragall va avançar les eleccions a l’1 de novembre de 2006, després d’un mandat convuls que havia començat el 2003 amb un acord d’esquerres, el Pacte del Tinell, amb ERC i ICV, i que havia acabat amb l’expulsió dels republicans del govern i més d’una remodelació de consellers prou polèmica. A més, el PSOE i el PSC havien fet el llit al president, i situaven un nou candidat a la presidència, l’aleshores alcalde de Cornellà i president de la Diputació de Barcelona, José Montilla. El resultat d’aquella votació, celebrada en dimecres, també va castigar el govern sortint. El PSC va passar de 42 a 37 diputats, mentre que l’ERC encapçalada per Josep-Lluís Carod-Rovira va perdre 2 dels 23 diputats. Només ICV va resistir l’experiència del primer tripartit, i fins i tot va créixer, passant de 9 a 12 escons. Per la seva banda, CiU va tenir una lleugera recuperació, passant dels 46 als 48 diputats, lluny, però, de les majories absolutes tradicionals. Per contra, el PP va perdre un escó, aconseguint 14 cadires al Parlament.

 

CiU i ERC només van pujar simultàniament el 1912

 

Les eleccions d’aquest diumenge també han constatat la pràctica impossibilitat que els dos principals partits sobiranistes, CiU i ERC, augmentin de manera simultània. ERC ha aconseguit ser segona força més que duplicant la representació (de 10 a 21) mentre CiU es deixava 12 escons en uns comicis on volia acostar-se a la majoria absoluta. De fet, només el 1992 –quan el missatge independentista va començar a ser explícit per part d’ERC- s’havia produït aquesta situació.

 

Aleshores CiU va aconseguir 70 escons (1 més que el 1988) i ERC va passar de 6 diputats a 11. Entre totes dues formacions havien aconseguit arreplegar 100.000 vots més que en la contesa anterior. S'escapçava, excepcionalment, una regla no escrita segons la qual les dues forces nacionalistes, la radical i la moderada, es resten mútuament vots. Després del 1992 la teoria dels vasos comunicants s'ha complert, sense excepcions, durant dues dècades.