Enric Vilanova Foto: Joan Manel Oller

Enric Vilanova Royo és el president del Cicles Morenito de Terrassa. La bicicleta és una de les seves grans passions, però també el món casteller. Va formar part del Minyons de Terrassa, on encara manté forts vincles. Però en la seva vida professional és advocat i gestor administratiu.

Com passa de ser un aficionat als castells a la bicicleta?
Per raons familiars. Va ser per la meva dona. Al seu voltant hi havia una gran tradició ciclista. El meu cunyat era molt bo, fins que el servei militar li va estroncar la carrera.

Les dones manen?
Sí, podríem dir-ho així si parlem en broma. Compartíem aficions, i quan els fills es van aficionar a la bicicleta m'hi vaig implicar molt més. Ara ja fa més o menys sis anys que sóc el president de Cicles Morenito.

Per a molta gent, la bicicleta és gairebé una malaltia? Hi estaria d'acord?
Sí, la veritat és que sí.

I les raons?
La seva pràctica recompensa, i molt. Fas esport, fas salut, surts, estàs en contacte amb la natura, desconnectes de la vida diària...

I fer-ho a Terrassa és un privilegi...
I tant, tenim unes carreteres i uns camins fantàstics per anar amb bicicleta, a tocar de la ciutat.

Gent que fa carretera i gent que fa BTT...
Hi ha de tot. Els que fan carretera se senten bé amb el mal de cames que pateixen després de fer quilòmetres. Els deixa un bon regust.

I el BTT?
És més explosiu, és una altra manera de fer. La carretera és més continuïtat. S'acostuma a dir que 50 km de BTT equivalen a 100 en vies normals. Per la situació del municipi, molta gent fa muntanya, de nit i de dia.

A vostè, li agrada molt el treball de base, la formació dels més menuts. Com s'ho fa?
Tenim el Club Ciclista de Ca n'Anglada, que es dedica a la mainada, des dels 5 anys fins als 14-15, quan ja són cadets. El projecte s'ha consolidat. Era un experiment ben pensat i ha funcionat. Vàrem apostar per unes idees noves i ara ha tingut seguiment en altres clubs de Catalunya. N'estem orgullosos.

A què es refereix quan parla de projecte diferent?
A no fer del ciclisme un esport únicament de competició. Volem i fem educació, nutrició, mecànica, tàctica de cursa... És una formació completa de la persona. Tractem el ciclisme com un esport d'equip.

Una forma de vida?
El ciclisme pot ser una forma de vida.

Els pares dels menors són uns fanàtics com passa en d'altres esports?
No. No és el mateix el fenomen Messi que el fenomen Contador. La repercussió social d'un futbolista és molt superior que la d'un ciclista, encara que sigui un dels
millors del món. Tot va en proporció.

La majoria es comporta?
La majoria es comporta i es conforma amb aconseguir que els nanos s'ho passin bé amb el que fan. N'estic orgullós perquè és un esport amb molts moments de conflicte. El comportament de tothom acostuma a ser molt correcte. Les curses són netes.

Hi ha una continuïtat dels cadets als juvenils?
Aquí tenim un buit. Falten diners, i més ara en aquests moments de crisi. Calen inversors. I he de dir que publicitàriament el ciclisme avui és rendible. Un exemple és el de Movistar. A d'altres països les empreses aposten pel ciclisme, sobretot ara que sembla que ja no es parla tant de dopatge. És tot un repte que passi el mateix aquí. Tenim una assignatura pendent. A Terrassa, on tenim grans empreses i una gran patronal, s'hauria de fer un pensament.

Practicar ciclisme és car?
No és barat. Si un nen comença amb 4 o 5 anys, fins que en tingui 15-16 s'haurà de comprar un parell o tres de bicicletes. Per als pares és una despesa. I potser més, perquè en tenen normalment de carretera i de BTT. Han de provar-ho tot, per veure què els agrada més. I n'hi ha que també fan pista. Tot i això, no és pas més car que d'altres esports

Partidari de portar sempre el casc?
Evidentment, perquè es una gran mesura de seguretat i ha salvat moltes vides. I si el portem els grans els petits ho veuran normal i s'hi acostumaran.

I què ens en diu, dels carrils-bici de la ciutat?
Tot és millorable, però s'ha de remarcar que hi ha una clara implicació institucional i molta voluntat d'avançar. De mica en mica es va fent camí. Tenim molts més carrils que d'altres ciutats del nostre entorn, i n'hi haurà més. Amb els carrers que tenim es fa el que es pot.

Un dels greus problemes per anar amb bicicleta per Terrassa són els conductors de vehicles?
Segurament és per falta de costum. Ja canviarà, sens dubte. Quan molta més gent hi vagi ja entendran que s'ha de tenir un respecte i que algunes accions poden ser perilloses.

És Terrassa una ciutat per anar sempre amb bicicleta?
Hi ha moltes pujades i baixades, molts desnivells. No és una ciutat d'Holanda, això està clar, però també es pot anar amb bici pel carrer.

Ara per ara no tenim cap ciclista professional de renom?
Des de fa uns vint anys, amb José Pedrero. Ara el seu fill Antonio està al País Basc. És una de les grans promeses terrassenques, a més d'Airan Fernández, que corre al campionat amateur i només ha de fer el pas per arribar al professionalisme. Al respecte, diria que Catalunya necessita amb urgència un equip professional, que seria un objectiu a què arribar per als joves.