El temps no s’atura. Avança. I en el seu camí no espera ningú. Va fent. I mentre se succeeixen els dies, els mesos i els anys, també van passant coses ordenades en aquesta disposició lineal que afecta i incideix en els esdeveniments que passaran després. I quan aquestes coses passen, ja han passat. I és del tot inútil intentar anar enrere perquè el temps –fins que no vingui Michael J. Fox encarnant a Marty McFly amb el seu DeLorean volador per demostrar el contrari- sempre corre endavant. Evidentment, som ben lliures de vestir amb la roba de fa vint anys pensant que així retenim la joventut perduda; de redactar articles amb la màquina d’escriure Olivetti perquè ens agrada sentir la nostàlgia en el so de les palanques de metall que, accionades mecànicament pel cop sobre la tecla, estampen un caràcter en el paper en blanc després d’impactar en la cinta impregnada de tinta; de conduir un Seat 600 per l’autopista amb les finestres abaixades perquè l’aire ens vagi a la cara o de negar-nos a tenir telèfon mòbil.

També tenim tot el dret de seguir reclamant la convocatòria d’un referèndum legal i acordat; oferir diàleg amb Espanya per poder obtenir més reconeixement com a nació o més competències per administrar millor els recursos; proposar un pacte fiscal, o fins i tot la reforma de la Constitució perquè reconegui el dret a decidir (d’autodeterminació sona massa fort) o per configurar una organització federal d’Espanya. Podem fer-ho. Però fer tot això és tan anacrònic com portar pantalons de pota d’elefant, trucar des d’una cabina de telèfon a cobrament revertit o escalfar la casa amb una estufa de pinyola.

El temps per dialogar sobre les coses que ja ens han dit que no poden ser, ha passat. Tot això ja ho hem fet i és inútil actuar en bucle repetint-ho una vegada i una altra. Ja hem acumulat tots els no imaginables i res no fa pensar que podrem persuadir-los per obtenir una resposta diferent. Ni un improbable canvi de majories a Madrid aconseguiria obrir aquesta finestra.

Qui hi està disposat a l’altra banda? El PP no en vol ni sentir a parlar –només cal veure on posen els límits en l’engrescadora proposta de reforma constitucional que s’han tret de la màniga de cara a la propera legislatura-, al PSC no li compra la idea federal ni el PSOE, Ciutadans ja sabem –a Lleida en tenim una bona mostra- de quin peu calcen i Podem –tot i fer un discurs més amable- tampoc no té cap interès en anar més enllà d’una calculada ambigüitat al voltant de segons quines reivindicacions perifèriques.
Encaparrar-se i insistir en coses que el temps ja ha deixat desfasades demostra incapacitat dels qui ho fan per adonar-se de quina és la pulsió del temps que els toca viure i una certa candidesa (si s’ho creuen de debò; si no, estaríem parlant d’una altra cosa) per confiar en canvis màgics que no se sustenten en cap base ferma. Els profetes del dret a decidir per la via de demanar permís tantes vegades com calgui hi afegeixen la necessària dosi de demagògia per no voler admetre que sense els recursos que se’ns neguen és impossible, per molt que vulguem, poder fer unes polítiques socials com les que Catalunya tindria capacitat de pagar-se per si mateixa.

La tria que haurem de fer el mes que ve a les urnes serà en clau de temps. O bé votar l’anacronisme de tornar a intentar iniciatives que el temps ja ha demostrat que no van enlloc (com ens proposa entusiàsticament Catalunya Sí que es pot i, amb menys convenciment, el PSC i Unió); o bé votar per viatjar a viure eternament al passat (com pretenen PP i C’s); o optar per caminar endavant, al ritme que marca el temps, cap al futur, la llibertat i la justícia social.