Arribo a la feina i trobo la porta de l’oficina entreoberta. Algú ha arrencat el rètol de la façana i no se senten les veus dels companys a dintre. Em fa mala espina. Sembla com si algú hi hagués entrat a robar, però la veritat és que el pany no està esbotzat. Em decideixo a accedir-hi amb molt de compte, procurant no fer soroll mentre trepitjo els papers que hi ha escampats per terra. No funcionen els fluorescents, però s’hi veu prou com per descobrir-hi un panorama desolador. No hi queda res. Ni taules, ni cadires, ni ordinadors, ni arxivadors. Només un full penjat a la paret, enganxat amb quatre bocins de cel·lo. M’hi acosto per llegir-lo. Ara ho entenc tot. “Tal como les advertimos en el comunicado difundido a través de nuestra intranet, esta empresa se ha visto obligada a irse de Cataluña como consecuencia del resultado de las últimas elecciones. Por lo tanto, su relación laboral con la compañía puede darse por extinguida. Suerte con la independencia”.

No m’ho puc creure. Surto trasbalsat al carrer i me’n vaig de dret a l’oficina del Servei d’Ocupació per preguntar com ho he de fer per tramitar l’atur, ara que acabo de saber que m’he quedat al carrer. El funcionari encongeix les espatlles i em diu que li sap greu, però que la Catalunya independent no pot fer front a les pensions. Ni a la meva, ni a la de viudetat de la meva mare, ni a la d’invalidesa d’un pobre home en cadira de rodes que feia cua darrere meu. No es pot pas dir que no ens ho haguessin avisat.

Em comença a envair el pànic. Me’n vaig cap al banc, que no sigui que ells també... Massa tard. On hi havia la meva oficina de referència ja hi han posat una botiga d’estelades i altres productes de màrqueting relacionats amb la independència. El venedor em diu que els del banc se n’han anat de bon matí i que no intenti treure diners dels pocs caixers que queden. Es veu que s’ha decretat un corralito, i que només deixen treure cèntims els dimarts de dotze a tres (mira, igual que els ramaders de la granja Pifarré per portar menjar als vedells). Obro la cartera i veig que encara m’hi queden vint euros. Li demano a l’alegre botiguer que em posi una barretina. Quan veu que li vull pagar amb aquell bitllet blau em fa mala cara. “Que no ho sap que ja no es pot pagar amb euros a la República Catalana?”.
No aconsegueixo trucar a la meva dona. Han tallat el telèfon. Estem incomunicats. Tampoc no funcionen els trens ni els avions.

Tot està col·lapsat per l’atreviment d’haver fet el que tothom ens desaconsellava. Passejo pels Campos quan veig un aparell estrany. Deu ser alguna sofisticada màquina agrícola oblidada per un expositor de la Fira de Sant Miquel que, en fugir a corre-cuita, ha quedat abandonada. M’hi apropo. Porta estampat a la carcassa l’emblema de la NASA. És la sonda Curiosity, que es veu que des que estem vagant per l’espai sideral ha redefinit la seva missió de buscar aigua a Mart, i ha estat enviada a casa nostra per veure si hi queda vida unionista intel·ligent. El robot sembla haver advertit la meva presència i m’examina a través d’un visor amb un llum taronja encegador que sembla enfocar-me. Encara no he tingut temps d’advertir el perill, quan una forta enrampada em paralitza i em fa perdre el coneixement...

Quan em desperto no sé quant temps ha passat. Sóc al llit de casa. Agafo l’iPhone i veig que torna a funcionar. Ràpidament, busco notícies a les portades dels diaris espanyols a través del navegador. Llegeixo, amb alleujament, que “La mayoría de los catalanes dice no a la independencia” (El Mundo), que “Cataluña no se quiere ir” (ABC) i que “Mas no consigue sus objetivos” (La Razón). Quin descans! Tot havia estat un malson!