Si he tingut la sort de guanyar-me la vostra fidelitat amb aquest article que escric cada setmana i que només he deixat de publicar en períodes de vacances i durant la passada campanya electoral perquè vaig tenir el plaer professional de cobrir la informació de la caravana d'una de les formacions que concorria als comicis, potser vau advertir que divendres passat vaig faltar a la cita amb NacióLleida. No crec, en canvi, que us hagiu fixat en una petita modificació en les quatre ratlles que parlen de mi aquí a la dreta, just al costat de la meva foto, i que són l'explicació d'aquesta informalitat que el director de la publicació va tenir l'amabilitat de perdonar-me. On hi deia “actualment treballa a la redacció d'informatius de la cadena Ser a Barcelona”, ja no hi diu. Dijous passat la notícia era molt fresca i no em vaig veure amb ànims de posar-me a escriure res. Que et diguin que ja no et volen, que t'assenyalin la porta, sigui en l'àmbit de la vida que sigui, fa mal i et deixa descol·locat encara que sàpiguis que tothom hi està exposat.

És la primera vegada des del setembre de 1994, quan vaig entrar a treballar a Segre Ràdio en el seu equip fundacional, que em trobo sense feina. Des d'aleshores, i fins i tot des d'abans i tot, quan vaig fer de becari al Diari de Lleida i al Nou Diari, i de col·laborador a Ràdio 4, sempre havia anat encadenant de forma ininterrompuda responsabilitats professionals en el món del periodisme. Del 1994 al 2010, vinculat al Grup Segre -que considero casa meva per molts motius- i des de la fusió de Segre Ràdio amb Ràdio Lleida, treballant a Barcelona, a la redacció de la Ser.

En aquests últims cinc anys he acumulat experiències professionals que em marcaran. Sobretot la primera temporada, la 2010-11, quan vaig tenir el privilegi de ser el narrador dels partits del Barça a Ona FM, en una campanya que va culminar amb la Champions de Wembley amb el 3-1 al Manchester United, passant pel 5-0 al Madrid a la Lliga i per la polèmica per haver dit l'endemà de la mort de Bin Laden en la celebració d'un gol de Pedro a les semifinals de la Lliga de Campions “ahir va caure Bin Laden, avui caurà Mourinho”.

Després va venir una segona etapa, en que em van confiar la responsabilitat de ser l'editor de l'informatiu Hora 14 i, més recentment, els tres darrers anys he estat a càrrec de la informació de Salut, tot i que també he tingut l'oportunitat de fer un parell d'incursions en la informació política a les campanyes electorals al Parlament de 2012 i del 27 de setembre passat. Però sobretot, m'enduc algunes amistats que sé que seran incondicionals i per sempre. Gent per la que valia la pena fer més de tres-cents quilòmetres al dia en tren per coincidir-hi i compartir feina i riures. També alguns desenganys, evidentment, però això és llei de vida i inherent a la condició humana.

Quedar-se a l'atur, per desgràcia, no és un fet extraordinari. Qui més qui menys hi ha passat o té relació directa amb algú que hi és. Sortir-ne és el repte, en un temps en que els nous contractes ja no s'assemblen als d'abans, particularment en el món del periodisme. Avui determinades empreses aposten pels falsos autònoms, pels becaris sense retribució o per personal contractat amb nòmines precàries. L'experiència és un valor a la baixa i la contenció de la despesa és l'element gairebé únic a l'hora de prendre decisions. La crisi que ha afectat la societat ha estat més fonda en el mitjans de comunicació: a les dificultats generals, s'hi ha sumat la retirada de la publicitat que ha colpejat els mitjans tradicionals, i l'eclosió dels mitjans digitals i de les xarxes socials, que posen en dubte els models de negoci de les últimes dècades.

Sigui com sigui, la més feliç per la meva nova situació és la meva filla. Per ella, el més transcendent del canvi és que ara la puc acompanyar a l'escola cada matí. La més preocupada, la meva mare, que interpreta la gravetat de l'acomiadament amb els codis de l'època en que una feina era per a tota la vida. Al final, el que s'imposa és pensar que quan es tanca una porta el que toca és buscar-ne una altra encara per obrir. I en això estem.