Després que la Cimera de París contra el canvi climàtic acabès amb l'històric acord que posa un límit de dos graus a l'escalfament global durant aquest segle i fixa un sostre als 195 països signants per frenar les emissions de gasos amb efecte hivernacle, sembla que Lleida visqui al marge del funcionament del planeta. L'escalfament progressiu de la Terra és un fet científicament contrastat que planteja perills enormes per a la humanitat si no som capaços de reaccionar i minimitzar els seus efectes futurs, però algú que llegeixi això des del Pla de Lleida mirant per la finestra i veient l'espessor de la boira freda i humida d'aquest desembre podria arribar a qüestionar la validesa d'aquesta veritat incòmoda.

Els padrins diuen que els hiverns d'ara no són comparables als de les seves infanteses, quan la humitat que baixava per les teulades es glaçava formant canelobres perillosos, amb glaçades que fins i tot solidificaven l'aigua del Segre. Això ja no passa, en bona mesura per l'efecte de l'escalfament provocat per la indústria i perquè ara a les cases hi ha sistemes de climatització que escalfen més que el foc a terra o el braser, però cal reconèixer que la boira cotinua tan fidel com sempre recordant-nos que aquí hi ha coses que no canvien tan fàcilment. Al desembre i al gener, l'anticicló és sinònim de boira i la boira, en impedir que es filtrin els raigs de sol, causa directa de que les temperatures quedin ben fondes en un fenomen que es retroalimenta. I així, mentre a Barcelona van amb màniga curta i es queixen que no fa hivern, aquí hem d'anar ben tapats, encendre la calefacció i tenir els ulls ben oberts si conduïm.

Enguany està fent un desembre especialment dur per a aquelles persones que no suporten aquest fenomen meteorològic. Diria que hi ha hagut boira gairebé cada dia i que hem tingut ben poques finestres en que s'hagi dissipat deixant passar la llum solar. Molts s'encaparren i maleeixen la boira. Els afecta el caràcter. Estan més tristos, surten menys. Només esperen els caps de setmana per agafar el cotxe, fugir i anar a treure el cap per sobre d'aquest núvol espès que ens roba la perspectiva, ens difumina els contorns i ens aigualeix els colors.

A mi, en canvi, m'agrada. Ep, no m'entusiasma, eh? Podria passar perfectament sense, però trobo que a l'hivern ha de fer fred i que la boira ajuda a que en faci i a crear la sensació de que en fa més i tot del que registra el termòmetre. Els camps necessiten el descans d'aquests mesos sense calor i a les persones també ens convida a fer més vida familiar, a fer més sofà i a fer fotos precioses per compartir a les xarxes socials. No negaré els inconvenients, que hi són, però el nostre clima extrem ha estat sempre així, i continua sent-ho, malgrat els canvis globals.

Als que no la suporten els comprenc, igual com també puc entendre els que es queixen de la calor infernal del nostre estiu. A més, els que no suporten una cosa acostumen a ser els mateixos que tampoc no toleren l'altra. No sé si són certes algunes teories que atribueixen al clima la capacitat de definir alguns trets generals del caràcter de les poblacions. És possible que els lleidatans siguem -en part- com som, per culpa o gràcies a la boira i a les calorades del juliol, que també ens fan ser extremistes fins al punt de defensar la boira com si fos allò més sagrat que ens defineix i ens diferencia de la resta del món o maleir-la i avorrir-la.

No penso fer cap reivindicació patriòtica tronada d'un fenomen meteorològic com si fos un mèrit nostre o un tret d'identitat. Simplement és el resultat de l'orografia i de l'estancament de les bosses d'aire fred quan hi ha inversió tèrmica a causa d'un anticicló. Però, dit això, celebro poder anar amb abric al desembre, anar a comprar als mercadets de Nadal amb la bufanda posada i jugar a endevinar la silueta de la Seu Vella amagada entre la humitat freda del nostre desembre congelat, amb el permís de Laurent Fabius, John Kerry i Ban Ki-moon.