Quan era petit i vivia al número 85 del carrer Eduardo Aunós, fins que un dia van venir uns senyors amb una escala molt llarga i van arrencar aquella placa de color verd on hi deia “calle” en castellà per posar-ne una altra al seu lloc, de color grana, on hi deia “carrer” en català. Però a part del color del llautó i de l'idioma, també van canviar el nom que m'havia après per contestar a la gent gran quan em preguntaven on vius. En lloc d'Eduardo Aunós, ara hi deia Alfred Perenya. Com poden imaginar-se, aleshores no sabia ni qui era l'un ni qui era l'altre. Uns dies abans o unes setmanes després, també van canviar-nos el número del portal, que va passar a ser el 89. El que mai no van treure, i encara avui hi és, és una placa del Ministerio de la Vivienda amb el jou i les fletxes, el símbol de la Falange que, per descomptat, llavors tampoc no sabia què representava.

Eduardo Aunós Pérez va merèixer donar nom al meu carrer durant una bona pila d'anys per tot un seguit de mèrits que els encarregats de decidir el nomenclàtor de la ciutat devien considerar com a indiscutibles. A banda de les seves dubtoses condicions com a escriptor prolífic (algun coetani seu va afirmar amb sarcasme que si hagués arribat a llegir els llibres que deia que havia escrit hauria arribat a ser un home d'una basta cultura), va fer carrera política en els primers anys del segle XX, va arribar a tenir càrrecs importants en l'administració durant la dictadura de Primo de Rivera però, sobretot, va arribar al cim durant el franquisme.

Ambaixador a Bègica el 1939, a l'Argentina al 1942, ministre de Justícia entre 1942 i 1945 i, finalment, president del Tribunal de Comptes. Apologista de la ideologia feixista, va arribar a escriure en el pròleg d'un llibre d'un coreligionari seu que el bombardeig del Liceu Escolar durant la Guerra Civil on van morir una cinquantena de criatures i professors havia servit per acabar amb aquell “antro pedagógico”. Mèrits sobrats per tenir un carrer durant la dictadura.

Alfred Perenya i Reixachs va ser un altre polític de la Lleida del començament del segle passat. Republicanista, va ser fonamental en el desenvolupament de Joventut Republicana de Lleida, una entitat política i social transformadora. Va haver d'exiliar-se temporalment per haver donat suport als moviments revolucionaris durant la Setmana Tràgica i va fer una extensa obra periodística, entre la que destaca haver dirigit el diari El Ideal entre 1909 i 1912. Va ser diputat provincial, col·laborador de Prat de la Riba en la creació i posada en marxa de la Mancomunitat i conseller. Els projectes del Camp d'Esports i del Casal Social de Blondel són alguns dels projectes que va impulsar. Mèrits sobrats per substituir un feixista amb l'arribada de la democràcia.

Llavors, si en un moment donat vam tenir clar que calia treure Aunós -i altres- del nomenclàtor lleidatà per molt que fossin lleidatans i per molt haguessin tingut un paper rellevant en la història, quin argument permet sostenir que altres franquistes, feixistes i col·laboradors de la dictadura continuïn tenint encara avui l'honor de batejar carrers i places?

Ramon Areny Batlle, l'alcalde Areny que dóna nom al carrer paral·lel al riu des del pont de la Universitat i que bateja també la passarel·la peatonal que porta al campus, va ser alcalde franquista dels primers anys, mentre a Lleida hi havia tres camps de concentració i batallons de presoners polítics treballant com a esclaus en la “reconstrucció”. Altres noms, com els de Casimiro Sangenís, Lluís Besa o Juan Manuel Nadal, entre altres que han recopilat diferents formacions polítiques i entitats memorialistes, haurien de desaparèixer de la nostra vista per una simple qüestió d'higiene..

Fa mal als ulls que una societat democràtica reconegui personalitats que van fer carrera a l'empara de la dictadura. I encara que els que defensen no retirar-los de la via pública sostinguin que entre les seves actuacions hi va haver coses objectivament positives, la taca d'haver-les fet sota un règim feixista sorgit d'un cop d'Estat i d'una guerra hauria de ser motiu suficient perquè el seu reconeixement quedés limitat a conservar les plaques amb els seus noms arrencades dels nostres carrers en un museu on s'expliquin les seves biografies amb tants matisos com faci falta. Però a la ciutat d'ideals que volem bastir hi volem Perenyes, no Aunosos.