“Això és el que, si pogués, llançaria avui a la foguera: la crisi, tota ella. El que l’ha causat i els que la volen fer pagar als que no en tenim cap culpa; els especuladors, els xoriços, els corruptes; a Fèlix Millet, Jordi Montull, Macià Alavedra, l’exalcalde de Santa Coloma i tota la patuleia dels casos Gürtel, Pretòria i Palau; els polítics ineficaços, els empresaris que abusen de la crisi per tenir conductes indecents, els irresponsables que no saben estar a l’alçada de la situació, els magistrats del Tribunal Constitucional, els xenòfobs, els oportunistes malintencionats i tantes i tantes coses que em deixo. Llàstima que el foc purificador només serveixi per cremar quatre trastos mentre fem esclatar petards i mengem coca”. És la transcripció d’un fragment de l’editorial amb que vaig obrir el meu últim ‘El dia per davant’ a Segre Ràdio el 23 de juny de 2010. L’Amador Santos, company a la ràdio i meitat necessària d’aquell espai matinal diari de tres hores, s’ha encarregat de recordar-m’ho aquesta setmana amb una piulada al twitter coincidint amb el cinquè aniversari.

A les set del matí d’aquell dia arrencava el programa pensant en la revetlla de la nit i en les vacances que començaria l’endemà. A aquella hora, mentre saludàvem l’audiència, no teníem ni idea que aquell seria un dels dies més tristos de la nostra carrera. De la nostra i de la de la resta de companys de Segre Ràdio que, a les deu del matí, vam rebre la notícia que l’1 de juliol ja no estaríem mai més en antena sota aquella marca que acabava de complir quinze anys de ràdio de proximitat i de compromís amb el territori.

Com a subdirector de la ràdio del Grup Segre estava informat que l’empresa estava negociant una fusió amb Ràdio Lleida que, en principi, havia de ser efectiva a partir del mes de setembre. Però els esdeveniments es van precipitar. Ràdio Lleida, que emetia pel 104.5 de la FM, havia perdut aquesta freqüència en l’últim concurs de llicències de la Generalitat, que la va adjudicar a UA1. El nou propietari va anunciar –legítimament- que volia començar a emetre a partir de l’1 de juliol i això va obligar a anticipar l’apagada de Segre Ràdio. Des d’aleshores, el 93.4 va passar a ser el dial de Ràdio Lleida.

Després d’un breu impàs a cavall entre unes vacances plenes d’incerteses i reunions i d’unes poques setmanes treballant per Lleida TV i Ràdio Lleida, em van oferir anar a la redacció d’esports de la SER a Barcelona per narrar els partits del Barça a Ona FM després que el Lluís Flaquer fos reclamat aquell estiu tan mogut per anar a Carrusel Deportivo. Des d’aleshores treballo a Barcelona i segueixo l’actualitat de casa meva a través dels mitjans locals que, com deia l’altre dia l’Ares Escribà aquí mateix en el seu article ‘La grandesa dels petits’, “ofereixen al lector, a l’oient, a l’espectador, una alternativa a les grans realitats. I aquesta alternativa és, precisament, la proximitat, donar rellevància al que passa prop de casa, al que protagonitza la nostra gent”.

En aquest punt em permeto fer una consideració sobre el panorama comunicatiu lleidatà. Em fa l’efecte que el buit que va deixar Segre Ràdio continua sense cobrir del tot. UA1 seria la teòrica successora d’aquella ràdio cent per cent lleidatana sense dependències de cadenes d’obediència nacional que era Segre Ràdio, però la força que tenia aquella pel fet de tenir al darrere un grup mediàtic potent amb un diari de referència i una televisió local, les fan incomparables. La resta d’emissores que es poden escoltar a Lleida ciutat, inclosa la SER –a qui dec gratitud per haver-me mantingut la feina durant aquest lustre- juguen a una altra cosa i les seves finestres de programació local són gairebé testimonials.

Tenim diaris, una tele local excel·lent i diversos mitjans digitals que procuren adaptar-se i redefinir el panorama comunicatiu posterior a la crisi. Però si parlem de ràdio, jo –nostàlgia personal a banda- continuo enyorant Segre Ràdio.