Si als nois que ara estudien Batxillerat els diguessin que els estudiants que feien el seu curs quan ells van néixer eren cridats per l'Estat a donar un any de la seva vida a l'exèrcit, segurament al·lucinarien. Aquesta setmana s'ha celebrat el quinzè aniversari de l'abolició del servei militar obligatori a Espanya. No és un número rodó per fer-ne gaires commemoracions ni reportatges, però sí que és cert que en aquest relativament breu lapse de temps, la mili ha passat tant a la història per al jovent d'avui que sembla que sigui un conte de la vora del foc de l'any de la picor.

El que segurament crida més l'atenció mirant amb perspectiva aquella històrica decisió és que la va adoptar un govern del Partit Popular presidit per José María Aznar. És cert que la pressió que va excercir la Convergència i Unió de Jordi Pujol -imprescindible en la governabilitat per a un PP sense majoria absoluta- va ser fonamental perquè la lluita dels insubmissos acabés tenint èxit, però costa d'assumir que fos precisament la dreta qui fes aquesta concessió llargament reivindicada pels moviments pacifistes i d'esquerres, després d'anys de governs socialistes que mai no es van atrevir a anar més enllà de reduir la durada del servei o de regular l'objecció de consciècia amb la implantació del servei social substitutori. Fins a aquella decisió, els que es declaraven insubmissos i es negaven a anar a files, acabaven passant per processos que acabaven amb penes de presó.

Dec ser del últims que va fer el servei. De la meva lleva, la majoria dels meus companys van fer-se objectors de consciència i van fer serveis alternatius en oenagès o entitats socials, o van anar demanant pròrrogues per estudis fins que se'n van acabar lliurant per la suspensió definitiva adoptada en un Reial Decret del Consell de Ministres celebrat el 9 de març de 2001.

Jo vaig fer la mili voluntari. Pels qui són massa joves, han de saber que la diferència entre fer-la per voluntat pròpia o obligatòriament era, fonamentalment, que els voluntaris la fèiem a la mateixa zona on residíem a canvi d'haver d'estar lligats a l'exèrcit dos mesos més que els altres. En canvi, els cridats per lleva, entraven en un sorteig que podia significar haver-te'n d'anar deu mesos a Melilla, a Càceres, a Menorca o on digués la boleta. També és veritat que, si tenies sort, podies sortir “excedent de cupo”. Això volia dir que si hi havia més joves al bombo que destins per cobrir, n'hi havia uns quants que se'n lliuraven, com si t'hagués tocat la rifa.

La vaig fer com a voluntari a la Creu Roja, quan encara era un cos vinculat a l'exèrcit. Representava que ens preparaven per ser els sanitaris que, en cas de guerra, hauríem d'atendre els soldats ferits. Vam fer dos mesos d'instrucció militar a Tarragona, on vam aprendre a muntar i desmuntar el fusell, a desfilar, a acatar les ordres jeràrquiques i a jurar que vessaríem fins a l'última gota de la nostra sang per defensar la bandera. L'espanyola, és clar. Després, deu mesos més a Lleida fent feines equivalents a les que avui fa el SEM. M'esgarrifa pensar que aquells jovenots de vint anys érem els responsables de conduir les ambulàncies, d'assistir els ferits en accidents de trànsit i de traslladar-los als centres hospitalaris sense la supervisió de cap metge. Avui seria impensable! Ho fèiem nosaltres, amb el curset de primers auxilis que ens acreditava com a socorristes, i avall, que fa baixada.

No explicaré historietes de la mili, que tots els qui l'hem feta en tenim un sarpat, ni manifestaré cap nostàlgia per una d'aquestes coses anacròniques que van aconseguir sobreviure fins al segle XXI. Amb tot, haver estat aquells dos mesos d'instrucció sota disciplina militar m'han donat moltes claus per comprendre una determinada manera d'entendre Espanya que va més enllà de les casernes. Fent fer la mili pretenien homogeneitzar i -com diria José Ignacio Wert- espanyolitzar aquells que venien de les regions menys patriòtiques de la pell de brau. A mi, en canvi, em van reforçar en les idees pacifistes i en la meva identitat catalana.

És el que un company meu de COU a l'Episcopal va saber expressar d'una forma tan valenta com  ben conceptualitzada quan va al·legar -amb un parell de pebrots- els motius pels quals demava ser alliberat de complir amb la seva obligació amb les forces armades. Al formulari hi va escriure que no podia fer la mili per “covardia i poc amor a la bandera”.