Aquesta nit s’abaixa el teló d’un dels esdeveniments culturals més importants que se celebren cada any, des d’en fa vint-i-dos, a la ciutat de Lleida. La Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya lliurarà avui els premis a les produccions que el jurat hagi considerat les més brillants entre les seleccionades per participar en la Secció Oficial i s’apagarà el glamur d’una setmana intensa de cine i d’una àmplia oferta d’activitats paral·leles. Una vegada més, Juan Ferrer i el seu equip podran dir amb orgull que ho han tornat a fer, encara que aquesta vegada l’esgotament per les dificultats pressupostàries que han hagut de superar no els permetrà somriure de gust, sinó només seure exhausts en una butaca de la platea preguntant-se si hi haurà edició número vint-i-tres.

Juan Ferrer, el director més longeu de tots els festivals de cine que es fan a l’Estat, no és dels que s’arruga davant els problemes. Si fos així, ja faria anys que la Mostra seria només el record d’una cosa d’un passat que ja no existeix. Cada any pateix per portar figures de renom a Lleida que no hi vindrien si no fos pel seu festival i, ens molts casos, per la seva relació personal amb ell; cada any lluita per trobar els recursos econòmics per fer possible l’impossible; cada any sap donar-li un tomb a tot plegat perquè no es pugui dir que s’ha limitat a fer el mateix que l’any anterior. I cada any, perquè de tant en tant comparteixo cafè amb ell, li sento dir que serà l’últim.

Mai no me l’he cregut. El Juan és d’aquella gent que es queixa, però que segueix endavant. Que de vegades necessita esbravar-se amenaçant que ho cremarà tot, però que després sap com reconduir les situacions més adverses perquè estima el que fa i hi creu malgrat els altres. Però enguany el veig diferent. Quan diu que després d’aquesta edició de la Mostra ho deixarà se li posen uns ulls que no li havia vist mai. Parla seriosament.

No sé si heu llegit l’article que va publicar aquest dimarts el poeta lleidatà Txema Martínez al Segre. Si no ho heu fet, us ho recomano. Podeu trobar-lo al web del diari http://www.segre.com/les-cendres/article/sense-cultura . A ‘Sense cultura’, que així es titula la seva reflexió, fa una duríssima anàlisi de quin és el paper que està jugant, al seu parer i basant-ho en part en la pròpia experiència, la Paeria en la promoció de la cultura a la ciutat. Entre altres, fa referència a l’enorme retallada que ha patit la Mostra i que, enguany, l’ha posada al límit de l’impossible.

Segurament molts podran dir que en moments de crisi s’ha de retallar de tot arreu i que cal prioritzar la despesa social per sobre de tot. Hi podria estar d’acord si realment aquest fos el criteri en tots els àmbits d’actuació, tot i que també estaria disposat a discutir-li a qui fos que els diners gastats en cultura siguin una despesa; són una inversió de futur per tenir una societat més lliure, més formada i amb més criteri.

Seria imperdonable per Lleida deixar-se perdre la Mostra per la miopia d’algun regidor que malparla del festival dient que els diners es fonen en viatges i en sopars, per l’animadversió personal entre algun polític i algun dirigent del Centro Latinoamericano de Lleida o, simplement, perquè aquesta és una activitat cultural que no organitza directament l’Ajuntament.

Alguns s’adonaran del valor de la Mostra quan ja no la tinguem, espero que això sigui d’aquí a molts anys. Però mentre continuï viva, i encara que només sigui per contribuir a alçar la moral d’aquest enorme actor cultural que és el Juan Ferrer, reivindiquem-la i exigim als nostres polítics que estiguin al costat d’iniciatives que ens alimenten l’esperit, que ens situen al món, que ens apropen material cultural de primer nivell per comprendre’n la diversitat i que, en definitiva, lluiten pel que somiava Jaume Magre.