Ens queixem del temps, que passa molt ràpid. El fem anar veloç i ben sovint no som capaços de trobar els moments de pausa que afavoreixin l'assossec. Vivim accelerats, i ens n'adonem només quan ens diuen que el cosí que fa dos dies era un nen ja s'ha fet major d'edat, que l'amiga de l'escola es casa o que aquell cantant que enamorava ja en té 80.

De fet, jo mateix que em veia (i era) com un nen m'he convertit en pare d'un infant sense ser massa conscient que ja tenia una edat compatible amb l'assumpció de responsabilitats d'aquest calatge. D'això se'n pot dir fer-se gran de cop. M'ha passat i n'estic ben content. També perquè aquesta nova normalitat que he estrenat m'ha permès estrènyer el vincle amb l'amic Francesc Domingo i Salvany, un dels pediatres de referència dels rodals lleidatans que ara es jubila de l'atenció de salut pública per dedicar-se als quefers de la prevenció dels abusos a menors i de la pedagogia per evitar-los, una de les seves grans tasques que li ha ocupat bona part d'una carrera que va començar, curiosament, quan jo vaig nàixer l'any 1984 i que acaba poc després que hagi nascut el meu fill.

El Doctor Domingo es jubila per continuar treballant, un oxímoron que el defineix, perquè ell és un metge amb uns valors que ha intentat transmetre més enllà de les praxis habituals que ha desenvolupat durant 37 anys a les consultes. Els detalls són reveladors; explica ell mateix que fa anys es va aprendre diverses paraules de felicitació i benvinguda en tots els idiomes que parlaven les famílies que tractava amb l'objectiu de mostrar-se com algú proper i no només com un doctor que es mirava el nadó, el nen o la nena a partir de criteris purament mèdics.

Ha volgut fer entendre que el benestar d'un nen no només es valora en bons indicadors de pes, mida o motricitat, sinó també a partir d'altres valors com l'estima, la dedicació, la cultura, el respecte o el deixar-se d'algunes foteses dels problemes i les absurdes necessitats creades en aquest primer món i que acaben estrafent algunes essències de la infància. En aquest sentit, el doctor recorda sovint el xoc que li va produir la realitat de Sierra Leona, país africà on va treballar una temporada i que el va posar davant del mirall dels desequilibris entre humans, dels molts problemes estúpids que tenim i d'un altre ús del temps que res tenia a veure amb els nostres trànsits accelerats que comentava a l'inici de l'article. El seu pas per l'Àfrica occidental el va refermar en les seves conviccions personals i professionals.

Que la societat de demà sigui una versió millorada de l'actual dependrà de la nostra capacitat de com fem créixer els nadons, i en aquest àmbit, el Doctor Domingo, targarí de naixement i balaguerí d'adopció, és i continuarà essent un far que orienta amb el seu somriure beatífic.