Els meus coneixements d'ornitologia es limiten a haver tingut un parell de canaris i un periquito, i a quan al pare li va donar per tenir mitja dotzena de gallines a la torre per poder menjar ous de casa. Sé distingir les aus que coneix tothom i m'alegra veure ocells al meu entorn. Fa uns anys, les orenetes van fer niu a la finestra de l'habitació i ho vaig interpretar, com feien els romans, com un bon auguri; ara, hi ha una parella de garces que ponen ous dalt d'un arbre que veig des del balcó i continuo veient amb simpatia les colònies de cigonyes que s'han instal·lat al pla de Lleida, tot i les incomoditats que generen sobretot en el patrimoni arquitectònic per culpa de nius i caguerades.

En general, els ocells transmeten emocions positives associades a la idea de llibertat. L'excepció, potser, són les aus carronyaires i els corbs. El corvus corax és un animal amb molt mala fama. Potser pel seu plomatge negre, se l'ha considerat un mal presagi vinculat a la mort. També té fama de lladre, de poc intel·ligent i se l'associa a la idea de pecat. Però en la nostra cultura popular, sobretot, evoca la traïció o el fet de ser desagraït.

Cria corbs i et trauran els ulls, diu el refrany. Es refereix a la ingratitud d'aquells a qui amablement hem ajudat i que ens ho paguen fent-nos mal, semblant a allò de fes favors a bèsties que te'ls pagaran a coces. La imatge és potent: la d'un bon home que alimenta un ocellet moribund fins que es fa gran, potser donant-li cucs al bec, i quan pot deixar el niu, l'ataca i li arrenca els ulls per menjar-se'ls.

Al Lleida Esportiu es veu que en lloc de tenir com a funció social la pràctica competitiva del futbol, aquesta setmana hem sabut que, en realitat, es dediquen a l'ornitologia. Els jugadors i tècnics són ocellets que la directiva voldria que visquessin sempre dins de la seva gàbia i que refilessin cançons ben dolces. Uns pardalets que han de cantar sempre, encara que no tinguin llavoretes a la menjadora. Però, vés per on, resulta que s'han adonat que aquell dòcil mixonet que havien salvat un parell de vegades de la mort, ha resultat ser un corb que se'ls ha girat en contra i que amenaça amb buidar-los les cabitats oculars d'una picossada. A Idiakez no li perdonen que s'hagi posat del costat dels jugadors i que hagi oblidat que el van renovar després de la desfeta a Cornellà i que el van ratificar després del mal inici d'aquesta temporada. Ingrat!

El conflicte entre la directiva del Lleida i la seva plantilla per l'impagament dels seus sous ha arribat a un punt esperpèntic. La pretensió del president de fer signar un document als jugadors en que aquests renunciïn a denunciar els impagaments com a condició prèvia per rebre el salari és inèdita. Més aviat, el que haurien de fer és demanar-los si us plau que no presentin cap denúncia si no poden ser puntuals i, en qualsevol cas, si alguna cosa s'ha de pagar més enllà de la data prevista, qui hauria de signar algun paper hauria de ser més aviat el club, comprometent-se amb un document que constituís algun tipus de garantia per als professionals.

Es poden entendre perfectament les tensions de tresoreria de l'entitat. Històricament n'hi ha hagut sempre. I en el cas del Lleida Esportiu, que no és un club sinó la propietat dels seus dirigents, no cal ni que els abonats rebem explicacions de l'estat dels seus comptes. Amb tot, si m'ho admeten, els recomano als directius actuals que es llegeixin el que explica l'expresident de la UE Lleida Antoni Gausí al llibre 'Blau al firmament', presentat ahir: “Als jugadors sempe els dèiem «de cobrar, cobrareu tots, però heu de tenir una mica de paciència», i aleshores algun sempre em deia: «més paciència, presi?»". El fet és que explicant les coses com són, demanant comprensió i amb maneres amables mai, en setanta-set anys de dificultats tant o més greus que les actuals, no ha aparegut cap entrenador menjant-se els ulls de cap president. Mai.