Defensar la llibertat d’expressió és molt bonic. Fa molt de demòcrata, de tolerant i d’obert. I fer-ho per solidaritzar-se amb algú a qui s’intenta coartar –amb amenaces i fins i tot amb la violència i amb l’assassinat- la voluntat de dir coses incòmodes, és ben lloable sempre que no es faci amb hipocresia. Em va fer molta gràcia, per no utilitzar una altra expressió, veure com alguns que havien combatut a fons fins a fer tancar la revista satírica lleidatana La Quera no tenien cap rubor en fer tuits acompanyats del hashtag #JeSuisCharlie en record als dibuixants del setmanari parisenc Charlie Hebdo, massacrats per haver gosat fer broma sobre Mahoma.

S’ha poder fer broma de tot, sentíem dir. És l’escència del model de vida europeu i occidental, deien amb tota la solemnitat. S’ha de poder riure de qualsevol tema, sense tabús i sense por, fins i tot de Mahoma. Ep, sobre Mahoma el que vulgueu, però als polítics locals, no els toqueu el boraviu, perquè aleshores no hi ha llibertat d’expressió que valgui. La defensa d’aquesta  llibertat consisteix, sobretot, en el compromís a que els altres puguin dir sense cap recansa allò que és contrari al que a nosaltres ens agrada sentir.

El cas dels titellaires empresonats a Madrid per l’excés de zel de considerar enaltiment del terrorisme el fet que un titella ensenyés durant la funció un cartell on hi deia “Gora Alka-Eta” és un símptoma de fins a quin punt la democràcia espanyola és feble. No he vist la funció d’aquesta companyia de Granada, Títeres desde Abajo, per valorar la seva qualitat artística, però em sembla fora de lloc empresonar ningú pel que diu o fa el personatge d’una obra teatral. Seria tan absurd com tancar a la garjola un actor pel fet d’interpretar el paper d’un delinqüent en una pel·lícula, o a un escriptor per fer una novel·la negra.

Però aquí ja hem viscut precedents prou lamentables a l’entorn dels límits de l’exercici de la llibertat d’expressió. No fa tant temps d’aquell ignominiós segrest dels exemplars de la revista El Jueves perquè a la portada hi sortia una il·lustració que representava l’aleshores príncep Felip follant amb Letizia. Amb tot, el que desconcerta més és la diferència de criteri. Sobre segons quins temes la pell és extremadament fina i s’actua amb una contundència exemplar, mentre que hi ha gent –especialment a les xarxes socials- que es dedica no ja a expressar-se lliurement, sinó a amenaçar i a insultar sense que rebin cap persecució d’aquells que determinen on hi ha la ratlla que determina on s'acaba la llibertat d’expressió. Em refereixo a casos d’atempats masclistes contra la dignitat de determinades dones que tenen certa prominència social, o als missatges feixistes i catalanòfobs, per posar només un parell d’exemples. 

Insisteixo que no he vist l’obra que ha suposat que Raúl García i Alfonso Lázaro hagin hagut de passar-se cinc dies tancats a la presó de Soto del Real. Possiblement sigui un bunyol. O no. Potser no m’agradaria. O sí. Però això ara no és el més important. Ara es tracta de dir si ens creiem o no això de la llibertat d’expressió com a pilar fonamental d’una societat que es reivindica democràtica. Es tracta de defensar que la creativitat artística admet la transgressió més enllà de la nostra sensibilitat personal i que, en qualsevol cas, si no ens agrada un espectacle sempre tenim la llibertat de marxar i la llibertat de dir que no ens agrada. Però detenir, empresonar i, finalment deixar lliures amb càrrecs i amb l’obligació de presentar-se diàriament al jutjat, amb la prohibició de sortir d’Espanya i amb la retirada del passaport, són actuacions realment desproporcionades i dignes d’un Estat totalitari i censor.

Com que Lleida té l’honor de tenir, gràcies en bona part a la visió de l’enyorada Julieta Agustí, una Fira de teatre de titelles que és referent al país, em permeto fer un suggeriment a l’equip que prepara la vint-i-setena edició per als dies 29 i 30 d’abril i 1 de maig. Més enllà d’haver expressat públicament el suport als titellaires detinguts, convideu-los a venir a Lleida. Fem-los un acte de desgreuge que sigui una exaltació de la Llibertat d’Expressió en majúscules. Programeu un espectacle seu i demostrem que quan dèiem “Je suis Charlie” també volíem dir “Jo sóc titellaire”.