I amb el vostre esperit. Deu haver estat una de les llengües de vida més efímera que s’han parlat a la Terra. La Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental, coneguda per l’acrònim Lapao, ha passat a millor vida després de dos anys d’haver estat engendrada per les ments més –com en diuen els de Ciutadans? Ah, sí!- aldeanas del Partit Popular aragonès. Nascut el 2013, arran de l’aprovació per part de les Corts d’Aragó de la Llei de Llengües que derogava la vigent des del 2009, aquest simpàtic idioma deixarà d’existir quan el govern del socialista Javier Lambán restitueixi, com ha anunciat que farà, el nom que la comunitat científica atorga al que es parla a la Franja: el català. I aquí lapao, i després glòria.

Els cinquanta mil parlants del català de la Franja que es calcula que hi ha a la Baixa Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya no veuran reconeguda l’oficialitat del seu idioma. Això queda reservat en exclusiva al castellà. Però, com a mínim, es trauran de sobre el ridícul d’haver de dir d’una forma tan estúpida a la llengua dels seus pares, a la que volen que continuïn parlant els seus fills, a la que feia servir Jesús Moncada per parlar de la Mequinensa que va quedar negada sota les aigües del pantà de Riba-roja.
Com també reconeixen a les Illes, des de l’arribada de la presidenta Francina Armengol, que el que es parla allà és igualment una variant dialectal del català. Tornen a integrar-se a l’Institut Ramon Llull i aparquen el decret de trilingüisme a les escoles inventat també pel PP, mentre esperen arribar a acords per tornar a rebre senyal de la televisió i ràdio públiques de Catalunya.

I al País Valencià? Allà potser serà més complicat que a la variant sud-occidental del català deixin de dir-ne valencià. Però és igual. El nom és el menys important. El que interessa és que, com sembla que té clar Ximo Puig, el que parlen allà i el que parlem aquí no es discuteixi que són la mateixa llengua, que es regeixen per les mateixes normes, i que formen part d’una mateixa comunitat lingüística. També allà, després dels combats i sentències contra Acció Cultural, el nou govern autonòmic vol recuperar la televisió pública valenciana i planteja la reciprocitat amb Catalunya perquè un i altre canal es puguin veure als dos territoris.

No es tracta d’oferir carnets d’identitat ni nacionalitat catalana a ningú, com tan capfica a alguns que hi veuen la llavor de l’expansionisme nazi portat als nostres dies, però sembla que des que el Partit Popular ha estat expulsat democràticament del poder en les comunitats autònomes que segles enrere integraven la Corona Catalanoaragonesa, els llaços culturals i emocionals estan recuperant una certa normalitat, tot i la tensió veïnal que es podria pressuposar pel procés nacional en que ens trobem al Principat, i que està a punt d’entrar en la seva fase decisiva.

Amb l’Aragó, però, encara queda aquell enutjós assumpte de l’art sacre del Museu de Lleida. Aquesta setmana el primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, va dir que si ell guanya les eleccions, ho tindrà solucionat en menys d’un any. Ho va dir després de trobar-se amb Lambán, el mateix dia que aquest va certificar la defunció del Lapao. Llàstima –per a ell i per als que creguin en solucions màgiques i ràpides- que Iceta tingui unes possibilitats tan migrades de ser el cent-trentè president de la Generalitat per poder portar a terme aquest ambiciós projecte. Pel mateix preu, i sense risc d’incomplir cap promesa electoral, també es podria haver compromès a que, si guanya, farà arribar a la lluna el primer coet tripulat per catalans federalistes des de l’aeroport d’Alguaire.