Són innegables –com ja gairebé tots els opinadors haguts i per haver han tingut ocasió d’enumerar en l’última setmana- les aportacions que va fer al futbol modern el malaguanyat Johan Cruyff, especialment en la seva etapa com a entrenador. Sense entrar en detalls per a entesos, el que la gent del carrer ha valorat més és que ell marca un abans i un després en la consideració del futbol no només com un esport de masses, que ja ho era abans, sinó com un espectacle. A partir de Cruyff ja no n’hi ha prou amb guanyar partits i títols, sinó que, a més, s’han de guanyar jugant bé i oferint un entreteniment a l’espectador. Ho resumeix bé una de les seves frases, aquella en que assegurava que li era igual encaixar tres gols si el seu equip era capaç de marcar-ne quatre. Entre l’1-0 amb gran rigor defensiu, i el 4-3 amb alegria atacant, el públic sempre preferirà el segon escenari.

Quan Víctor Muñoz va convertir-se en entrenador de la Unió Esportiva Lleida, va voler aplicar aquesta filosofia i ho va fer amb cert èxit. Tot i que com a jugador semblava als antípodes del joc  florit, quan va arribar a tècnic va passar a confessar-se un autèntic deixeble de l’holandès i va ser el primer que va intentar introduir la seva manera d’entendre el joc al club lleidatà. Va arribar a mitja temporada 1998-99 substituïnt Miquel Corominas –que també ho va provar, però sense sortir-se’n-, però no va ser fins al curs següent quan va poder desenvolupar allò que portava al cap.

I va costar, perquè fins i tot els seus jugadors no ho veien clar. Aquella pretemporada recordo que hi havia veus disconformes al vestidor que malparlaven de Víctor, i els primers resultats de la Lliga 1999-2000 no semblava pas que li donessin gens la raó. Un empat i quatre derrotes consecutives van signar una arrencada de temporada lamentable, que va posar l’aragonès contra les cordes. Però un 0-3 a Toledo va invertir la tendència i l’equip va anar remuntant posicions per passar de ser cuer a un ferm candidat a l’ascens a Primera. Al final, l’equip va acabar cinquè, Víctor va anunciar que se n’anava al Vila-real quan encara era un rival directe per pujar, i els que el van succeir els anys següents van tancar el parèntesi d’intentar aplicar el mètode Cruyff al Camp d’Esports.

És veritat que per jugar així s’han de tenir jugadors d’unes determinades característiques i que no tothom està capacitat –i menys en aquells anys- per fer rondos i jugar al primer toc. Però aquell Lleida sí que tenia el talent per fer-ho, amb futbolistes amb ADN Barça com Busquets pare, Quique Álvarez, Pep Setvalls o Juan Carlos Moreno, i altres tan fins amb la pilota com Navarro, Simeón, Escoda o Josemi. Probablement, per qualitat tècnica, va ser la millor plantilla que va tenir mai el club, coincidint amb l’inici de l’etapa de Tatxo Benet com a màxim accionista. Després, tots sabem com van anar deteriorant-se les coses.

El Lleida Esportiu, hereu de la difunta Unió Esportiva, vol recuperar la idea de jugar el futbol de Cruyff a Lleida. Amb aquesta idea es va desprendre de Toni Seligrat després de dos play-offs consecutius, i va portar Imanol Idiakez. Perquè no n’hi havia prou amb pujar. S’havia de fer meravellant a tothom. És clar que això, a Segona B, sona a utòpic i els fets demostren que per cada partit acceptable te n’has d’empassar un bon grapat de mediocres per no dir directament d’infumables.

Dijous passat, a la mitja part del Lleida-Sabadell, i amb la mort de Johan Cruyff encara ben recent, feia ironia amb els companys de graderia i els deia que en realitat l’holandès li havia fet molt de mal al futbol perquè ens havia fet creure que tothom podia jugar tan bé com el Dream Team i que quan veiem el futbol real, el de puntada cap amunt i a córrer, el dels empats a zero, el de les passades imprecises, el del físic per sobre de la tècnica, ens emprenyem perquè ens hem cregut que amb l’entrada no paguem només per veure futbol, sinó que tenim dret a reclamar passar-nos-ho bé veient un espectacle atractiu.

M’agradaria que la filosofia de Cruyff es pogués aplicar de manera universal a tots els clubs i categories. Molts dels seus mètodes de treball i conceptes ho són. Però em fa l’efecte que el futbol total està reservat per als club grans amb plantilles integrades per jugadors tocats amb l’estrella del talent. Per als altres, com els que lluitem al fangar de la Segona B, continua tenint més vigència la filosofia del que fins ara ha estat l’entrenador que més ha marcat el futbol al Camp d’Esports, la de Mané. El de Balmaseda –que també sap què és guanyar el Barça de Cruyff al seu camp- sempre deia una cosa que em va quedar gravada: “Abans de començar el partit, la Federació et regala un punt (el 0-0). El que hem de fer és, al menys, no llançar el que ens donen”.