
ARA A PORTADA
De ben petit anava a peu amb la padrina Maria fins a la torre del tiet Joanet –el seu germà- per anar a buscar la llet amb una garrafa quan encara es podia vendre a granel. Llavors ja s’ocupava de l’explotació el seu fill gran, el tiet Pere, que va modernitzar la granja i la va anar dotant de les innovacions que anaven apareixent al sector. Jo era petit i, per tant, hi ha risc que algun dels records estiguin una mica distorsionats, però tinc ben present quan va fer instal·lar les munyidores automàtiques i com això va canviar la feina diària; quan van començar a practicar la inseminació artificial a les vaques amb uns aparells que ens ensenyava orgullosíssim; quan va instal·lar fil musical a la granja perquè a Europa ho feien i sembla ser que estava demostrat que els animals produïen més perquè estaven menys estressats...
Recordo també les revetlles de sant Joan amb els meus cosins, els tips de jugar saltant entre les paques de palla, l’experiència d’haver vist néixer un vedell. Aquelles llesques de pa amb un dit de la nata que feia la llet quan la bullies i que, amb una cullerada de sucre escampada per sobre es convertia en unes postres delicioses que enyoro. Per mi, la granja Pifarré és tot això. I també és la història que m’explicava la padrina de quan, sent una nena, els rojos els van fer evacuar la torre del besavi una nit i endur-se les vaques amb ells perquè estaven arribant els nacionals i no se’ls podia deixar el bestiar com a botí. Quan van travessar el pont, rememorava, la meitat dels caps ja s’havien perdut en plena fugida.
Per tot això i per moltes coses més lamento que el mal veïnatge d’algú que no entén la vida al camp pugui posar en risc la supervivència d’una activitat centenària.
En el fons, n’estic convençut, el problema no és la propietat del camí i de si l’obro o el deixo d’obrir perquè passin els camions de pinso, d’alfals o d’animals. El problema és la pròpia existència de la granja al costat del xalet.
De la mateixa manera que hi ha neorurals que presenten denúncies contra el so de les campanes perquè no els deixa dormir, a aquest mal veí li molesta ensumar fems al costat de la piscina ignorant el fet que les vaques ja hi eren des de molt abans. El de la Granja Pifarré és un cas, ras i curt, de mobbing. O n’hauríem de dir muuuubbing, en consideració als vedells?
Jordi Guardiola Florensa (Lleida, 1973) és periodista. Ha treballat a la redacció d'informatius de la cadena Ser a Barcelona, i ha estat subdirector de Segre Ràdio, emissora on havia fet la major part de la seva carrera des de 1994 com a responsable de l'àrea d'esports i de les transmissions dels partits de la UE Lleida. També ha treballat al diari Segre, a Lleida TV i a Ona FM. Ha publicat la novel·la Sense partit (2011) i és codirector del documental històric El braç de les fúries (2007).
Twitter: @JordiGuardiolaF
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Lleida?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.