Óscar Rubio Fauria. 32 anys. Futbolista. Lateral dret, però prou madur com per poder assumir altres responsabilitats sobre el terreny de joc. Compromès. Professional. Fill del gran Miguel Rubio Buedo, jugador integrant de la plantilla de l’ascens a Primera, la que va guanyar al Barça i al Madrid, i entrenador de l’equip que va aconseguir, ara fa dotze anys, l’últim ascens del Lleida a Segona.

L’Óscar va començar al Lleida que porta a la sang. Després va anar a córrer món. Nàstic, Elx, Dinamo de Bucarest, Alabès, Cadis. I enguany no només ha tornat al club de la seva ciutat i de la seva vida, ha estat protagonista d’una temporada gairebé rodona.

No ho poden dir gaires jugadors de gaires equips. Ha jugat des del primer minut de la temporada fins a l’últim segon. Ni una sanció. Ni una lesió. Ni un canvi. Tot. De punta a punta. Fins a l’últim sospir, el de l’últim penal del partit de tornada de la tercera ronda de la promoció d’ascens a Segona A, que ha pres la responsabilitat de xutar ell.

Perdre per penals sempre és una injustícia. Quan dos equips han empatat al cap de 210 minuts, sigui qui sigui el que perdi pot considerar-ho una grandíssima putada. Sens dubte, per al Lleida ho va ser ahir. Però especialment, per a Óscar Rubio.

I per Pau Bosch. Quina ironia del destí que els dos penals que no van acabar en gol els xutessin, precisament, els dos lleidatans de l’equip... I per Molo. Quina impressió veure un paio fet i dret com ell, un tio que físicament impressiona, plorant com un nen sense consol a l’acabar el partit, sense poder articular paraules intel·ligibles a TV3 entre sanglots. I per Marc Martínez, Albistegi, Julen Colinas, Urko Arroyo, Óscar Vega, Carlos Rodríguez i tots els altres. I Iván Crespo. El grandiós Iván Crespo. Quina desgràcia per a ell aquella pilota que li rebota després d’anar al pal en el tercer llançament dels sevillans...

I per Imanol Idiakez. No ho amago: ara fa una mica més d’un any l’hauria acomiadat sense cap mirament després de la desfeta a Cornellà. Enguany, en canvi, ha demostrat que és molt més del que havia jutjat erròniament que era. Llavors no el veia ni capacitat per transmetre energia ni per estimular ambició als seus homes. Enguany ha estat l’aglutinador d’un col·lectiu que les ha passat econòmicament magres i ha sabut canalitzar el malestar que hi ha hagut per fer pinya i combatre la injustícia de no cobrar posant en evidència els patrons que no complien.

I pels periodistes que segueixen l’equip a Segona B. Entenc el que sentiu perquè jo vaig sentir-ho a Gijón fa vint-i-un anys. José Carlos Miranda, Dani Badia, Moisés Camuñas, Íñigo Blanco, Oriol Jové, Laura Estadella... El viatge de retorn serà duríssim perquè també vosaltres us mereixíeu l’ascens per treballar en una categoria més d’acord al vostre nivell professional.
I, sobretot, per l’afició. Pels tres mil que no fallen mai. Pels tretze mil que són benvinguts en el moment crucial. Pels tres cents que van anar a Sevilla. Pel Marc Cerón, que va muntar el primer xàrter amb aficionats de la història del club. Per la senyora Mari Carme, que va agafar per primer cop un avió per anar a Sevilla. Pel Ferran Montardit, que per primer cop he llegit en un tuit que deia que havia perdut la gana al Viejo Nervión. Pels irreductibles i pels nouvinguts. Pels socis amb carnets de dos dígits, i pels de l’era digital, dels que fan créixer el club a les xarxes socials donant-li una nova dimensió.

Per tots nosaltres, que avui estem fotuts, recordeu allò que diu l’himne que ens va regalar el Jordi Gonzalvo –molt afectat també a la transmissió d’Esport3- : “perdi o guanyi animarem / perdi o guany exclamarem / el Lleida, el Lleida és el millor”. Ànims, i l’any que ve hi tornarem amb més força!