Poc després d'haver-me llicenciat en Ciències de la Informació -així es deia aleshores la carrera de periodisme- em vaig trobar un antic company de facultat d'aquells amb qui no t'arribes a considerar amic però amb qui has compartit moltes estones d'estudi, d'aula i de riures al bar. Jo ja feia un temps que tenia la sort de treballar i, de fet, havia compatibilitzat els últims anys d'Universitat amb la meva primera feina de debò a la ràdio.

Com que feia el futbol els diumenges, em donaven festa els divendres i havia concentrat el màxim de classes aquell dia de la setmana per aprofitar la jornada de descans per anar a Bellaterra i fer una marató d'assignatures, de recorregut pels despatxos dels professors, i per fotocopiar apunts d'altres companys. Quan em vaig trobar casualment amb aquest noi, li vaig preguntar si havia trobat feina de periodista. La seva resposta és d'aquelles que recordes per sempre. “No, de periodista, no -em va dir-, però hi està molt relacionat: treballo al quiosc del meu pare”.

De periodistes que fan feines que no són exactament la seva, el món n'és ple. Molts, per la necessitat d'haver-se de buscar la vida en altres àmbits professionals perquè les empreses periodístiques no donen abast per a tants llicenciats; altres, per la seva decisió personal d'explorar altres móns. Des del diumenge, en tenim un altre cas, el del flamant nou president de la Generalitat, el periodista Carles Puigdemont. Altres que l'han conegut personalment ja n'han fet perfils prou exhaustius parlant del  seu pas pel Punt de Girona i enumerant iniciatives pioneres en el seu moment, com la posada en marxa de l'Agència Catalana de Notícies o el diari en anglès Catalonia Today.

No vaig poder evitar, com a periodista, mirar de posar-me en la pell de Puigdemont quan el dissabte passat es va anunciar que l'acord entre Junts pel Sí i la CUP el situava a ell com a relleu d'Artur Mas. Tot i que no és cap debutant a la política (ve de ser alcalde de Girona on va acabar amb una llarguíssima tradició socialista al consistori), és prou recent el temps en que encara es dedicava al mateix que jo per tenir-hi una certa empatia gremial. Se li nota que és un comunicador i crec que serà prou hàbil per saber col·locar els titulars que li interessin emmig dels seus discursos. Coses de l'ofici.

Comunicar bé, ho va dir en la seva investidura, serà molt important per ell i el seu Govern, encara que sobretot el que tots n'esperem és que faci una bona gestió i, en particular els independentistes, que faci els passos necessaris per convertir Catalunya en un estat.

Tenim força més casos de col·legues de professió que han passat a l'altra banda, ja no per treballar com a periodistes en gabinets de premsa dirigits per polítics, sinó per ser directament els polítics que s'han de sotmetre a l'escrutini dels mitjans de comunicació com a garantia del pluralisme i el bon funcionament democràtic. Abans que ell, periodistes com David Fernández o Antonio Baños (aquest darrer de forma efímera) han estat al Parlament, Pilar Rahola ha estat diputada al Congrés, o fins i tot la muller del Borbó que no va voler rebre la presidenta del Parlament, Letizia, també havia exercit aquest ofici abans de viure el seu conte de princeses.

No sé si, de la mateixa manera que jo vaig empatitzar amb Puigdemont per la nostra condició compartida de periodistes, li devia passar una cosa semblant a Àngel Ros pel fet de tenir també en comú amb el nou president la feina d'alcalde de la capital d'una de les dos províncies més independentistes de Catalunya. De fet, quan va pugnar per succeir Pere Navarro al capdavant del PSC devia ser amb la idea d'arribar algun dia a ocupar la responsabilitat que ara recau en el batlle gironí.

El que és segur és que l'acord de dissabte el devia sorprendre força, sobretot tenint en compte que només un dia abans havia parlat del procés sobiranista com del “major fracàs de la política catalana” des de la recuperació de la democràcia. Si fos periodista sabria que els titulars no es poden escriure fins que la notícia ja és un fet contrastat i no abans, sota risc d'haver-te-la d'empassar. Mentre espera si el PSOE acaba fent la gran coalició amb el PP i -qui sap- el criden per algun càrrec de responsabilitat a Madrid, pot fer com aquell company meu si li pregunten si espera ser president de la Generalitat algun dia: “No, de la Generalitat, no, però també sóc president: presideixo el PSC”.