Trobo que les bromes telefòniques per la ràdio són un gènere d'humor que fa anys podia fer molta gràcia, però que em fa l'efecte que ja està caducat, tot i que continua havent-hi emissores i programes que continuen practicant-lo. Recordo aquells temps en que encara faltaven anys perquè Xavier Deltell fes el salt a la televisió i es convertís en un fenòmen mediàtic a Crónicas Marcianas al costat de Xavier Sardà, quan es dedicava a fer trucades des de Ràdio Lleida fent aquell paper de borinot que només sap fer ell, sent capaç de mantenir converses surrealistes amb qui fos. Deltell era un mestre fent aquestes gracietes que a mi sempre m'han fet patir perquè em poso a la pell de la víctima, fins i tot a la d'aquella pobra prostituta que s'anunciava dient que feia el francès i li preguntaven pel preu de les classes com si fos una acadèmia d'idiomes.

Amb tot, gairebé tots els que hem fet ràdio alguna vegada hem caigut en la temptació de fer coses d'aquestes, amb més o menys gràcia i respecte. Recordo que fa molts anys, quan l'Antoni Siurana encara era alcalde de Lleida, a Segre Ràdio hi teníem un company, el Carles Farré, que l'imitava molt bé. Cada dilluns, a la tertúlia d'esports, fèiem veure que trucàvem al paer en cap, i el Carles feia un comentari absolutament ximple sobre la jornada futbolística del dia anterior, que no deixava marge a interpretar que l'estigués fent l'alcalde. Sempre començava excusant-se per no haver pogut venir en persona, fins que un dia va coincidir amb l'Antoni Siurana de veritat, amb qui van tenir un diàleg deliciós.

Molt pitjor van sortir les coses el dia que teníem com a convidat a l'estudi a l'entrenador del Lleida, Miquel Corominas, que es va creure que l'imitador era l'alcalde de debò i s'hi va encarar perquè el fals Siurana s'havia atrevit a qüestionar el plantejament tàctic de l'entrenador. Li va dir, visiblement enfadat: “Oi que jo no li dic a vostè com ha de dirigir la ciutat?”. Tot això m'ha vingut al cap quan he sentit la conversa entre Mariano Rajoy i un fals Carles Puigdemont a Ràdio Flaixblac.

“President, ¿cómo va la vida?”, enceta la conversa un afable i amabilíssim Rajoy convençut que a l'altra banda hi ha Puigdemont. Els autors de la broma asseguren que no pensaven que la trucada tindria èxit fins al punt d'anar superant filtres i arribar a tenir Rajoy a l'altra banda, però un cop s'hi posa, mantenen l'equívoc i pràcticament tanquen una reunió bilateral per la que el president espanyol mostra absoluta predisposició, tot sigui dit de passada. És precisament això, el bon to de Rajoy, el que més m'ha cridat l'atenció d'aquesta conversa radiada, al marge de la incomoditat que continuen produint-me aquest tipus de situacions en que una persona, sigui el president del govern o sigui una perruquera, està fent el ridícul en públic sense saber-ho, víctima d'un abús intolerable.

Rajoy, molt lluny de la imatge que projecta en públic sempre que es refereix al procès català i als seus dirigents polítics, li recorda al Puigdemont de fireta que es van conèixer a Girona quan hi va anar a inaugurar l'AVE, li reconeix que no sap com s'acabarà el tema de la investidura, s'aventura a dir-li que li trucarà el dilluns 25 i, com que té l'agenda força lliure, es mig compromet a quedar amb ell en vint-i-quatre o quaranta-vuit hores a partir d'aquella data. És quan arriba aquest punt que l'equip de 'El matí i la mare que el va parir' dóna per acabada la broma i li diuen al president en funcions que li estan trucant des d'una emissora de ràdio.

“Esto no es serio”, diu Rajoy amb un to de veu de contrarietat ben evident. Per una vegada, estic d'acord amb Rajoy. Això no és seriós. Això no es fa. Pot fer certa gràcia. Segons qui, pot sucar pa amb la falta de mecanismes de control per part de la Moncloa per detectar l'engany abans d'arribar a passar-li l'auricular al líder del PP. A algun sobiranista fins i tot li pot venir la temptació de treure pit perquè l'equip d'en Carles Pérez va intentar fer el mateix trucant a la Generalitat, i allí no s'ho van empassar. Però al final de tot, el que hi ha és fer humor a partir de l'engany, de l'abús de la bona fe de la víctima escollida, i de la ridiculització.