Reconec que no estic tan a sobre de l’activitat escolar de la meva filla com caldria. Podria posar-hi mil-i-una excuses, començant pel fet que treballo a Barcelona i que quan arribo al tard el gruix dels deures ja han d’estar fets. Però la veritat és que bona part d’aquesta responsabilitat, com d’altres del dia a dia de casa, l’ha d’assumir la meva dona incrementant així la càrrega de treball ja prou important de la seva jornada laboral. Diguem que la meva absència física des de les set del matí i fins a les vuit del vespre em dóna una bona coartada per no ser inclòs del tot al mateix sac de molts homes que deleguen injustament tota la feina de casa a la seva parella.

Les dones, moltes vegades més mal pagades en les seves professions que els homes per fer treballs equivalents, han de fer front, a més, a una doble jornada sense retribució quan arriben a casa. No serveix de res denunciar aquesta desigualtat si després un no es compromet a combatre-la amb fets. Jo ho procuro, encara que segurament la Marta podria escriure un article ben extens amb exemples concrets que em farien pujar els colors.
Malgrat aquesta confessió que no em deixa gaire bé, sempre que puc m’agrada supervisar els deures de la Núria. Ara fa quart de primària. No ha de fer exercicis de gran complexitat, però sovint reclama ajuda. Detecto que a la canalla d’avui els costa especialment entendre els enunciats de les preguntes i dels problemes matemàtics. Deu ser cosa dels nous temps i d’haver-nos acostumat a les tecnologies que ho serveixen tot de forma molt visual que, quan l’únic suport és el text, els costa concentrar-se, entendre què llegeixen i processar exactament què els demanen. Quan llegeixes amb ells i els fas entendre la pregunta, en canvi, acostumen a resoldre de forma prou satisfactòria allò que se’ls requereix. Sembla més un problema de comprensió lectora que de saber pensar i respondre.

Aquesta mateixa setmana em va venir a dir allò de “pare, no sé què vol dir aquesta pregunta...”. Preparat per respondre-li que s’hi ha de fixar més, que si no ho entén a la primera ho ha de tornar a llegir, que no s’ha de demanar ajuda sense més ni més i que s’hi ha d’esforçar, vaig agafar-li el llibre d’exercicis per veure quin era el problema. I la veritat és que, aquest cop, ella tenia tota la raó de no entendre res.

L’enunciat de l’assignatura de català deia: “Copia les paraules de les frases anteriors que tenen una o àtona i es pronuncien u”. Era evident que era un exercici pensat per a alumnes que parlen català en la seva variant oriental. Allà, efectivament, converteixen les o àtones en u i les e àtones en a, però no és el cas de la variant dialectal que parlem a Lleida. Això la Núria ja ho intueix sentint parlar el Doraemon al Club Súper 3 i a les seves cosines de Sabadell, però no crec que se li pugui demanar haver de respondre a quart de primària sobre la fonètica d’una àrea dialectal diferent a la seva. Per una vegada, li vaig dictar la resposta: “En català nord-occidental l’o àtona es pronuncia o”. I li vaig remarcar que li digués a la senyoreta que li havia fet escriure jo.

S’entén perfectament que els llibres de text s’editin pensant en la majoria dels alumnes que els utilitzaran i, des d’un punt de vista demogràfic, és ben evident que els orientals són molts més que els occidentals. Però potser el que hauria de fer el llibre és explicar que el català té variants en els seus diferents territoris i, en qualsevol cas, el que sembla evident és que la mestra no hauria d’haver inclòs aquest exercici en els deures si no era per donar peu, a la classe de l’endemà, a explicar als alumnes que col·legi a Barcelona es pronuncia cul·legi.