Que lluny i que difuminades queden en el record aquelles paraules del primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, quan en el Consell Nacional del PSC de finals del mes de juliol passat, on s'havia d'aprovar el programa electoral i la cadidatura per les eleccions al Parlament del 27-S, va tancar la porta a qualsevol pacte amb Ciutadans a qui acusava, com al PP, de “jugar amb la llengua per treure rèdits electorals” i “d'atacar la identitat catalana”. Ho deia davant el president del seu partit i alcalde de Lleida, Àngel Ros, que xiulava dissimulant per l'entesa que, ell sí, havia trabat amb el partit d'Albert Rivera a Lleida per assegurar-se la continuïtat com a paer en cap, introduïnt entre els elements de l'acord la fi de l'ús preferent de la llengua catalana a l'administració municipal.

Però, vés per on, si aquell dia era Ros qui semblava que quedava en fals, ara és Iceta qui ha de fer veure que plou, quan veu que bona part de les limitades esperances de Pedro Sánchez per convertir-se en president del Govern espanyol passen, precisament, per pactar amb C's, aquells de qui tan malparlava i a qui segurament ara ja veu amb més bons ulls. És evident, però, que amb Rivera no n'hi haurà prou, i que el candidat a la presidència pel PSOE harà de fer sudokus impossibles per trabar una majoria que faci tirar endavant la investidura, donat que no vol saber res (i sembla que el sentiment és mutu) amb les formacions independentistes catalanes i que Podem no vol tenir res a veure amb un pacte que inclogui Ciudadanos.

En qualsevol cas, si finalment Pedro Sánchez arriba a la Moncloa amb un acord amb el partit taronja, Àngel Ros podrà dir que ell va ser un avançat. No descartin que això -i altres mèrits que no li discuteixo- puguin donar-li protagonisme a Madrid en un eventual govern socialista, que de retruc obriria el debat successori a la Paeria. Però no correm tant amb hipòtesis esbojarrades, que això de Madrid sembla que va per llarg.

Amb tot, l'opció d'unes noves eleccions sembla la més probable ara mateix. No es pot dir res, perquè a molts també els semblava que aquest era el camí que seguríem aquí després del sainet del Mas o març, però, ja ho veuen, la vida dóna sopreses. Després de l'enquesta d'ahir del CIS, i d'altres que anirem veient en els propers dies, aquest argument encara es reforça més. A Podem li pot interessar més repetir comicis que pactar amb el PSOE, a qui superaria en intenció de vot segons aquest sondeig.

Al PP -tot i que les enquestes estan fetes abans de l'espantada de Rajoy i de la desarticulació de la banda pepera a València- també li podria semblar una bona sortida perquè toraria a guanyar i, mentrestant, Rajoy continuaria presidint en funcions fins a l'estiu. El PSOE i C's serien els més interessats en evitar urnes. Tots dos baixen i, a més, si Sánchez fracassa en la investidura, els socialistes no voldran presentar-se de nou amb un cadàver polític de cap de cartell, fet que impulsa l'actual secretari general socialista en una cursa per la supervivència, a tot o res. O president del govern, o menjar per als barons.

De moment l'argument més sòlid per pensar que Pedro Sánchez se'n pot sortir és l'aplicació de la llei de la Z. Com, que no n'han sentit a parlar? Sí, home, sí. És aquella norma no escrita que diu que des de la restauració de la democràcia tots els presidents espanyols han de tenir, com a mínim dues zetes als cognoms. Adolfo Suárez González (3), Felipe González Márquez (3), José María Aznar López (2), José Luis Rodríguez Zapatero (2) i ara, Pedro Sánchez Pérez-Castejón (2). Només se surten de la norma el brevíssim Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo (aquest repetía la terminació -telo) i Mariano Rajoy Brey, que en el seu cas no repeteix la última lletra de l'abecedari, sinó la penúltima, la y.