Mariano Rajoy somriu, assegut a la cadira de pell del seu despatx de la Moncloa. S’acarona la barba i desa el Marca en un calaix per repassar-lo més tard. Les notícies s’amunteguen i té la seguretat que, finalment, ha tingut la idea genial que li servirà per acabar de resoldre d’un sol cop els dos problemes més difícils d’afrontar que ha tingut sobre la taula. Estratègia. L’art de projectar i coordinar, sense presses ni precipitació, les forces que facin falta per assolir els objectius. Se sent un estratega. Com els grans estadistes, que davant reptes gegantins, són capaços de maniobrar per sortir victoriosos i rebre, com a conseqüència, l’aplaudiment embadalit dels qui no podien preveure una audàcia com aquesta.

La clau era esperar. Esperar i no fer res. Matar l’adversari de nervis i d’impaciència. I ara, arribat aquest moment, el cop de gràcia per recollir, satisfet, els fruits del seu estoïcisme calculat. La pista ja l’havia donada feia temps José Maria Aznar amb aquella advertència profètica. Antes se romperá la unidad de Cataluña que la de España. Era això. I com que la personificació de la deriva separatista l’encarna Ártur Mas, més que trencar Catalunya, n’hi havia prou amb que es trenqués Convergència i Unió. Els consellers democratacristians deixen l’executiu ofesos per l’ultimàtum de CDC perquè aclarissin la seva posició després de l’ajustadíssima victòria del Sí a l’enigmàtica pregunta de la consulta interna d’Unió; els convergents anuncien que aniran separats a les eleccions de setembre; la federació nacionalista queda dissolta. Ara sí, pensa. El tema catalán ha terminado. Quin descans.

L’altra tribulació són els mals resultats de les recents eleccions municipals i autonòmiques, que han fet perdre pes i poder al Partit Popular. Li cal recuperar la iniciativa pensant en les generals que ja estan a les portes, a finals del mes de novembre. Alguns el volen convèncer que les avanci. Fins i tot que les faci coincidir amb les catalanes per neutralitzar l’efecte del sobiranisme. Ni cas. En això, la clau també és esperar. Deixar passar el temps i, mentrestant, fer quatre retocs a la cúpula del partit per demostrar iniciativa i fer canvis al govern per encarar el tram final de la legislatura amb força renovada.

Remodelació de govern i procés sobiranista a Catalunya. Dos maldecaps, una solució. Torna a somriure complagut mentre la secretària li comunica per l’intèrfon que el nou ministre d’afers exteriors ja ha arribat. Que passi, li diu, mentre calcula l’impacte que tindrà el nomenament quan es faci públic. A contrallum es retalla una silueta que entra amb una cartera de mà nova de trinca amb unes lletres daurades sota l’escut del Regne d’Espanya on s’hi llegeix Ministerio de Asuntos Exteriores. El ministre Josep Antoni Duran Lleida també somriu, satisfet.